dimecres, 30 de juliol del 2008

On es el Museu Morera?

Ara que estic de vacances aprofito, com fem tothom, per dur a terme aquelles coses que el dia a dia no es deixa temps per fer, entre elles anar a veure l'exposició del meravellòs Leandre Cristòfol a la sala temporal (i provisional) del Museu Morera.

Un cop vista vaig pensar d'anar a veure l'exposició permanent del Museu i quina es la meva sorpresa quan hem diuen que no es troba visitable sinó emmagatzemada, ja que no es disposa de suficient espai.

Així doncs tot allò que des d'ERC ens van vendre quan es van vendre el Roser (on es trobava emplaçat el Museu Morera) ha resultat no ser veritat, i m'explico.

El juliol del 2005 el llavors regidor d'ERC, Xavier Sàez, ens anunciava un acord per acabar amb la provisionalitat del Museu Morera amb la construcció "sincronitzada" d'un nou museu i la conversió del Roser en un Parador Nacional amb la voluntat de que aquest procés no duri més de dos anys, durant el temps de les obres s'habilitaria el Casino.

Al desembre del 2006 s'habilitava la sala Leandre Cristòfol com a la seu de les exposicions temporals del Museu Morera i la primera planta de l'edifici del Casino per a la col·lecció permanent del Museu d'Art Contemporani.

Posteriorment aquesta col·lecció permanent es substituida també per una exposició temporal del Leandre Cristòfol i emmagatzemada sine die als baixos de la casa sacerdotal.

Al Juliol del 2007 comença el desallotjament de l'Escola de Belles Arts (també situada a l'edifici del Roser) per tal de començar les obres del Parador després de l'estiu i també s'envia el projecte del nou Museu Morera a Madrid.

El 19 de juliol s'anuncia que la Paeria aspira a tenir en marxa el 2009 el nou Museu d'Art que donarà continuitat al Morera.

Doncs hem sembla una mica increïble que sense haver començat les obres aquestes s'acabin en menys d'un any, el que si que hem sembla segur es que, si el contenciós administratiu de la CUP no propspera, abans del 2008 o a principis del 2009 el Parador Nacional estarà ocupant el Roser, un espai que era d'ús públic, amb una escola i un museu i que ara passarà, per gràcia de l'anterior tripartit, a privat.

Es així com aquest ajuntament del PSC i l'anterior de PSC, ERC i IC demostren el seu tarannà, primer fem l'hotel de luxe i desprès ja veurem si tenim temps i diners per fer el Museu d'Art, mentres les obres del Morera emmagatzemades en un soterrani.

dilluns, 21 de juliol del 2008

ODI


M'aixeco i tot esmorzant miro les noticies de TV3, altre cop Palestina. Aquest cop un soldat israelia disparà a un palestí lligat de mans, amb els ulls embenats i subjectat per un tinent coronel de l'exèrcit hebreu.

Les notícies de les humiliacions del poble palestí son gairebé constants i crec que acaben per ser tant quotidiianes que, malhauradament, ens i acostumem i ens deshumanitzem.

A l'abril d'aquest any vaig començar a escriure un altre post que no vaig arribar a publicar, en tot cas la meva amigueta Mariona m'ha convençut perque ho faci tot i que no n'estic gaire convençut, en tot cas aqui va:

Avui, com cada dia he anat a esmorzar al bar prop de la feina, al obrir el diari, en primera pàgina una foto de tres infants palestins morts amb la cara destrossada per la metralla sobre un jaç d’acer inoxidable i un quart nen aguantat en braços pel seu pare que mira al fotògraf amb barreja de tristesa, impotència i odi. He vist a la meva filla inert, tapada fins a mig cos com aquests nens, amb els ulls tancats, amb el seu rostre fet malbé, m’he vist a mi mateix tenint-la en braços sense poder tornar a veure mai mes el seu somriure i he pensat que son uns fills de puta.

L’explicació del govern Israelí deia que responen a un atac amb coets Kassam des de la Franja de Gaza contra el poble de Sderot l’exercit s’ha vist obligat a respondre, i ho ha fet de valent, amb un nutrit foc d’artilleria i tancs que han fet diverses víctimes, totes civils, entre elles aquests 4 nens.

A l’arribar a la feina, en el meu correu he trobat un email de la Layla, una dona valenta i coratjosa, alegre i optimista que ens va fer de guia la setmana llarga que varem estar, ara fa un any, a Gaza. Hem diu que cada cop es mes dificil d’aconseguir aliments i fuel i cada cop son mes cars, diu ella que es realment dificil trobar-los inclús per la gent que te feina, un escàs 20% de la població, que la situació esta molt deteriorada i que . Hem demana que li enviï una foto de la Blau, la meva filla, una mica d’alegria en la franja devastada. Torno a pensar en els 4 nens, es evident que l'odi genera odi.

dimarts, 15 de juliol del 2008

L'Europa fortalessa



Ho van intentar amb l'anterior Constitució Europea (res mes que un tracta econòmic) i ara ens colen per la porta falsa el tracta de Lisboa, que be a ser el mateix, novament un tractat econòmic però amb un nom menys grandilocuent com el de Constitució.




Aquella Europa que ens van vendre, garantia de drets i llibertats es treu la careta i ens demana treballar 65 hores i aplicar la Directiva de retorn, aixecant encara més els murs que ens separen de les nostres companyes i companys dels països del sud, aillant-nos i trencant la nostra solidaritat interna i de classe, això sí, sense posar cap mena de traba al moviment de capital entre Estats i transaccionals.




Penjo un article que ha fet l'Esther sobre la directiva de retorn que esta força be.




PER LA CONVIVÈNCIA I EL RESPECTE ALS DRETS HUMANS: REBUTJEM LA DIRECTIVA DE RETORN



Esther Sancho i Cepero



Advocada i membre de la CUP



Està comprovat que en temps de crisi econòmica, quan augmenta l’atur i empitjoren les condicions de vida de la classe treballadora, és quan surten a la superfície les actituds xenòfobes i quan els idearis feixistes troben camp per recórrer. La crisi immobiliària fustiga a tot l’entramat econòmic que vivia al voltant del fenomen de la bombolla immobiliària, però els primers castigats amb la recessió i l’augment del preu del petroli a tot Europa són els propis immigrants. Malgrat tot, la situació als seus països d’origen segueix sent molt pitjor, i si a nivell internacional no es vol solucionar aquesta gran diferència Nord-Sud, es tornaran a repetir episodis tan sagnants com el d’aquesta setmana amb la mort de quinze persones, nou d’elles nadons, durant la travessia d’una pastera amb destí a Almería. Amb aquest escenari de fons, el parlament europeu acaba d’anunciar dues polèmiques directives: la que augmenta la jornada laboral a 65 hores i la que determina l’empresonament d’immigrants durant 18 mesos per no tenir els papers en regla. Dues retallades de drets, en el primer cas laborals, i en el segon afectant directament als drets humans més elementals, que ens mostra quina és l’actual política comunitària.



L’Europa dels 27 ha esdevingut ja l’aturador de les polítiques socials i la mort en vida de les cartes de ciutadania, que havien ocupat bona part del debat en el passat, en què se’ns deia als euroescèptics que l’Europa social acabaria amb l’anomenat dèficit democràtic –terme emprat pels propis europeistes per referir-se a la manca de legitimitat, representativitat i capacitat legislativa del parlament europeu. Al que hi oposàvem que un parlament que no legisla no és un parlament, per molta ciutadania europea que es proclami als quatre vents. Però és que ara resulta que aquest parlament no democràtic, a més a més, no regula sinó que desregula normatives de què ens havíem dotat les societats avançades en les què, gràcies a no pocs sacrificis i unes quantes guerres, teníem uns drets laborals i un respecte als drets humans que ningú qüestionava.



No és acceptable que tornem endarrere amb qüestions tan bàsiques com la jornada de 40 hores setmanals (no dèiem que calia assolir les 35 hores..?) ni encara menys amb normes elementals de respecte als drets humans: la prohibició de privar de llibertat una persona que no hagi estat condemnada, mitjançant un procés just, per haver comés un delicte tipificat en el Codi Penal. Cal que tothom sigui conscient que la Directiva de Retorn suposa empresonar immigrants, siguin majors o menors d’edat, dins de centres de detenció que no compleixen amb condicions mínimes d’habitabilitat –dit per organismes protectors dels drets humans- durant 18 mesos, sense haver una acusació penal, sense haver-ho decidit un jutge ni haver estat garantit el dret de defensa (tal i com ha apuntat el Consejo General de la Abogacía, entre d’altres). Però sobretot cal ser conscients que aquesta directiva suposa fer de l’excepcionalitat una norma, que demà es pot fer extensiva sota una altra cobertura jurídica contra la llibertat ambulatòria, fins i tot, dels nacionals d’aquests estats i que, de ben segur, aquesta mesura no aturarà la desesperança dels nostres veïns del sud, disposats a morir en la mar abans que renunciar a un futur per als seus.

dimarts, 8 de juliol del 2008

ASSEMBLEA DE LA CUP: DEBAT I DIÀLEG

Aquest diumenge 6 de juliol s’ha clausurat, al teatre de Gràcia de Manlleu, l’Assemblea Nacional de la CUP que durant dos diumenges seguits ens ha fet trobar a gairebé tres-cents militants en aquesta vila d’Osona.

Un dels punts més importants que s’han tractat ha estat posar data i hora al que tothom veu com necessari, el debat estratègic del que volem ser, que durem a terme aquest desembre amb una metodologia, aprovada per l’Assemblea a proposta de dues CUPs, que promou la participació de totes i tots en la seva discussió.

L’altre punt ha estat el debat entorn d’una proposta d’estatuts confeccionada durant 9 llargs mesos per més d’una vintena de persones provinents de les diferents intercomarcals de que es composa la CUP, ara anomenades assemblees territorials, en un procés participatiu i obert on també hi ha participat les assemblees locals amb l’aportació d’esmenes i la pròpia Assemblea Nacional, que ha aprovat aquest document per una ampla majoria.

Val a dir que d’aquest debat i gràcies a les esmenes aprovades, els estatuts han reforçat encara més el seu caràcter assembleari, restringint les competències del Secretariat Nacional i potenciant, al meu entendre, les assemblees territorials, la base de la nostra organització, i el màxim òrgan d’expressió d’aquesta, la nostra Assemblea Nacional.

El debat, viu i en alguns moments intens, ha estat per damunt de tot respectuós i positiu. Intervencions com les del company Puma de Vilafranca i especialment l’Àlex de Molins han estat constructives i enriquidores des de la diferència de criteri i ajuden a la reflexió i a l’entesa entre totes i tots. I es que no podia ser d’una altra manera, el debat i la discussió, com digué el Ramon Usall, es intrínsec a qualsevol organització que tingui voluntat transformadora.

Aquests estatuts suposen un primer pas, petitet, en la construcció del projecte que es basteix lentament des de ja fa anys i que ara comença a agafar embranzida, ens dotem d’una estructura que potencia la seva base i crea una estructura totalment allunyada d’una organització clàssica, jeràrquica i vertical.

Ara, un cop acabat aquesta part del procés tenim davant el repte del debat estratègic del proper desembre que de ben segur ens ajudarà a consolidar la CUP com una alternativa potent i transformadora, integrada en l’esquerra independentista i profundament imbricada amb els moviments socials. Diàleg, debat i consens.

dimarts, 1 de juliol del 2008

ELS PEIRÓ I LA MEMÒRIA SELECTIVA


Aquest 2008 en farà 120 del naixement, el 18 de febrer de 1887, de Joan Peiró i Belis. La biografia d’aquest personatge és un exemple de lluita i superació, des dels 8 anys comença a treballar i no fou fins als 22 anys que aprengué a llegir i escriure, va ser director del diari Solidaritat Obrera i de l’únic periòdic escrit en català editat per la CNT, el Catalunya. Va ser també destacat dirigent de la Confederació on ocupà diversos càrrecs com la secretaria general el 1922 i fou un dels 4 ministres anarquistes conjuntament amb Federica Montseny, al govern republicà de Largo Caballero.

Després de la desfeta en la guerra civil fugí a França on fou capturat per la Gestapo, extradit a l’Espanya feixista i traslladat a la “Dirección General de Seguridad” de Madrid on fou interrogat i sotmès a mals tractes (va perdre vàries dents). Iniciat el procés i aplaçat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941, però la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna, essent afusellat el 24 de juliol del 1942 a Paterna, València.

La lluita, la integritat i el coratge del seu pare l’ha heretat, sense cap mena de dubte, la seva filla Guillermina Peiró. Ella hagué de marxar exiliada amb el seu pare a Narbona on va treballar a la verema i a causa de la primera vaga de la seva vida va ser despatxada. Posteriorment va retornar el 1945 a la seva vila natal, Mataró, i va continuar la lluita afiliada primer a la CNT i després a la CGT.

Un cop arribats a aquest extrem em pregunto què podem llegir d’aquestes persones i quin reconeixement han obtingut de les diferents institucions i organismes que es dediquen a l’anomenada recuperació de la memòria històrica. Puc assegurar que escàs, fins i tot quelcom tan bàsic com la revisió del judici que condemnà a mort a Joan Peiró, impulsada i duta a terme per l’advocat i historiador Pep Cruanyes, ha estat desestimat pel jutge sota el pretext que el procés és va dur a terme “segons la legalitat vigent” que és tant com dir, per exemple, que els camps d’extermini nazi no són condemnables perquè s’havien fet també d’acord amb la llei d’aquell moment.

Aquesta amnèsia respecte de Joan Peiró i d’altres personatges que han conformat la Catalunya més rebel i insubmissa, aquesta desmemòria de tot el que varen significar de lluita obrera i voluntat de transformació social, no és accidental. Al principat, la recuperació de la memòria històrica s’ha fet en bona part per construir la justificació històrica del catalanisme de dretes i conservador. Ara, les suposades esquerres, que han fet bandera de la recuperació de la memòria històrica, han aprovat una llei que permet la reivindicació parcial d’alguns dels protagonistes de la lluita contra el feixisme, però els hi nega l’anul·lació dels judicis que els condemnaren; la mateixa llei que permet l’exhumació selectiva d’algunes foses i l’existència de carrers amb els noms de qui les van propiciar.

Haurem d’esperar, en primer lloc que la Guillermina mori, i en segon lloc que s’hagi pogut buidar prou la memòria de Joan Peiró de la seva càrrega revolucionària per poder veure’ls en els llibres d’història. Això, o bé ens en ocupem nosaltres de recuperar-la.