dilluns, 22 de febrer del 2010

Perdem Ponent


La Comissió Informativa d’Atenció al Ciutadà de l’Ajuntament de Fraga va decidir, aquest 17 de febrer, canviar el nom de cinc carrers del polígon industrial de Fraga Est ja que, segons sembla, a criteri d’alguns empresaris recolzats pel PP i el PAR, els proveïdors tenien dificultats per identificar els noms d’antics oficis com Matalasseres o Vencillaires, pel que s’ha decidit canviar per noms en castellà.
No sé si a hores d’ara alguna ànima càndida encara es pot creure aquest argument defensat pel PP, els mateixos que han endegat una campanya amb recollida de signatures contra la “Ley de Lenguas Propias” (una llei que li dóna un dèbil reconeixement al català de la Franja) sota el pretext, anunciat pel popular Miguel Navarro que aquesta Llei estableix que “com una taca d’oli” s’extengui “l’ús del català a Aragó”.
En aquesta feina el PP i els seus acòlits compten amb els grans lingüistes avantatjats de la FACAO que defensen, com els seus amics del País Valencià i els seus avantpassats “leridanistas”, que l’idioma que es parla a la Franja és un idioma diferent del català, raó per la qual van facilitar, en el tràmit de discussió de la llei “abundantíssima informació lingüística, històrica i social sobre l'essència i persistència de les llengües que es parlen en la zona oriental d’Aragó des de fa més de 500 anys”.
És la mateixa associació que amb la Plataforma “No Hablamos Catalàn” va organitzar una aliança intergalàctica amb els seus amics d'11 plataformes “ciutadanes” i associacions de quatre comunitats autònomes (ja us podeu imaginar quines) com ara Convivencia Cívica Catalana, Nou Valencianisme o el Círculo Balear dient que “per primera vegada, col·lectius de l’antiga Corona d’Aragó ens hem unit per a defensar-nos de l’assetjament, la imposició i l’asfixia que patim per part d’un enemic comú, el nacionalisme català”. I això ho diu, entre d’altres la FACAO, el president de la qual, Àngel Hernàndez, fou caçat enganxant adhesius que ell mateix havia imprès amb el lema “ Fraga Catalana” i dels quals havia denunciat la seva presència en dates anteriors.
Així, seguint els exemples d’altres territoris del que conformen els Països Catalans, el nacionalisme espanyol posa els seus esforços en espanyolitzar els pobles de l’anomenada Franja de Ponent.
La mala notícia és que des de Lleida, la classe política es gira d’esquena i fixa la línia de Ponent tot just després d’Almacelles. Així, en una oportunitat d’integració simbòlica d’aquest espai, el debat sobre el nom de la Vegueria que ha d’acollir la ciutat de Lleida, PSC i CiU s’han posat d’acord en batejar-la amb el nom de la ciutat, deixant de banda la històrica terminologia de Ponent que sempre ha fixat els seus límits mes enllà de Fraga.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Memòria per assenyalar


Una de les raons d’escriure “EPOCA, un exèrcit a l’ombra” fou la de dur a terme un petit exercici de recuperació d’una memòria que és col·lectiva, el d’una lluita d’un bon grapat de persones i organitzacions contra una transició que suposà pactes i claudicacions i que ens ha dut a aquest atzucac autonomista en el que ens trobem actualment.

Un projecte col·lectiu composat per desenes de persones, moltes de les quals continuen anònimes, (algunes d’elles volgudament) , però sense les quals no s’hagués pogut bastir, i que, per formar-ne part, hagueren de patir exili, presó i repressió. Una part d’aquest llibre, de ben segur, es per que els que encara hi son no pateixin l’amnèsia de tot un moviment envers els qui ja han marxat.

Malgrat tot, estic convençut (i penso que el Ferran també) que la memòria ha de servir també per assenyalar, així doncs, mes enllà dels noms més coneguts que formaren part públicament de l’estructura orgànica del règim feixista, en el llibre n’apareixen d’altres que vam considerar que calia posar.

Segurament molta gent de fora de Ponent desconeix qui son alguns dels noms que s’esmenten en el llibre, noms de persones que un dia van compartir militància i qui sap si alguna cosa més amb els protagonistes del llibre i que després, per un bon lloc en un partit, un sou i una cadira en una institució, van negar i fins i tot oblidar a les seves companyes i companys.

La recuperació de la memòria s’ha de dur a terme per no oblidar el que alguns voldrien soterrat, cal també memòria per assenyalar.

diumenge, 7 de febrer del 2010

UN CONGRÉS PER AVANÇAR


Fa poques hores que hem acabat el IXé Congrés de la CGT de Catalunya a Lleida, d’ell n’ha sortit reforçada la posició d’aquelles i aquells que defensem un projecte de sindicat que, sense oblidar en cap moment la seva adscripció a l’anarcosindicalisme, es mostri permeable al treball amb la resta de col·lectius i organitzacions que conformen l’esquerra transformadora.

El Congrés ha servit per aprovar tots els informes de gestió del secretariat sortint (fet que no havia succeït en els darrers congressos), per escollir un nou secretariat, per aprovar una potent ponència d’acció social i per rebutjar les propostes que d’aquelles i aquells que volen una organització tancada en si mateixa, garant d’unes suposades essències llibertàries que algunes i alguns creuen guardar sota clau.

També per rebutjar, de manera clara i contundent, aquells i aquelles que demanaven una modificació estatutària per tal de suprimir dels estatuts de la CGT de Catalunya tota la referència a la relació de confederalitat que la CGT de Catalunya te envers la CGT de l’Estat Espanyol i que apostaven per esdevenir-ne una sucursal, arribant, fins i tot, a demanar la supressió d’aquells articles (com el 10) que defensen la llengua catalana com a vehicular i aposten per treballar per la seva normalització.

Hem aprovat una línia estratègica d’acció social que suposa una continuïtat en el treball dut a terme per l’anterior Secretaria, un projecte que es descriu en la ponència aprovada:

“L’acció social haurà d’orientar-se pròritariament a la lluita contra la precarietat laboral i l’atur, la persecució a la immigració, el racisme i el feixisme, la destrucció del territori i la repressió, sense oblidar altres àmbits on des de l’organització s’està treballant (com l’accés a l’habitatge, la defensa de la sanitat i dels serveis públics, les associacions de veïns/es, etc..).

L’elecció d’un dels redactors i company de Terrassa (delegació que acredita sistemàticament a cada congrés, ple o conferència a la qual participa, la companya Laura Riera), l’Ermen, profundament implicat en el treball de base, n’assegura la seva aplicació.

El nou secretariat, amb persones que han demostrat abastament la seva militància i capacitat, i amb les noves incorporacions, assegura el futur de la CGT de Catalunya. Avui hem tancat un Congrés per avançar.

dilluns, 1 de febrer del 2010

La CGT i el català


Avui, la patronal dels cinemes a Catalunya ha dut a terme un locaut, que és, segons l’Organització Internacional del Treball "el tancament total o parcial d’un o més llocs de feina, o la obstaculització de l’activitat normal dels treballadors, per un o més empresaris amb la intenció de forçar o resistir demandes o expressar queixes, o donar suport a altres treballadors en les seves demandes o queixes".

Els empresaris han tancat els cinemes per protestar contra un projecte de llei que pretén el que es lògic i normal, que en el nostre país puguem veure cinema en la llengua que ens es pròpia.

No val la pena discutir aquest argument indefensable, el que és realment preocupant es que una secció del meu sindicat hagi donat suport a aquest tancament sumant-se a la demanda de la patronal que, òbviament, prioritza els seus interessos econòmics a la resta, prioritza els drets individuals enfront als drets col·lectius.

Fa mal d’ulls veure qualsevol representant d’un sindicat assegut amb el representant de la patronal, i més si es tracta d’un sindicat, com es la CGT, de classe, lliure i amb un projecte clar, demostrat en les múltiples lluites i reivindicacions que participa, de transformació social.

Un sindicat que te acords clars envers el tema nacional:

“ La CGT de Catalunya continuarà esforçant-se perquè la llengua catalana assoleixi un ús normal al territori català; és a dir, que es constitueixi en llengua comuna i vehicular de relació social, cultural, econòmica i política” Ple monogràfic sobre Qüestió Nacional, Sallent, 19 de desembre de 1992.

“La CGT de Catalunya col·laborarà amb les associacions i organismes pertinents, mitjançant el Servei Sindical de Català, que possibiliti un major coneixement i ús del català entre els seus afiliats i afiliades, fins assolir la seva normalització efectiva”: Article 10è dels Estatuts de la CGT de Catalunya.

Que ningú es confongui, aquests son els acords del meu sindicat aprovats en el seus òrgans de decisió de manera assemblaria i lliure. Acords com el que es va prendre en el ple d’octubre de 2004, on es va acordar potenciar les relacions amb la resta de federacions del domini lingüístic català, els anomenats Països Catalans, que ja pren forma amb la fusió del Catalunya amb el seu germà de Balears, el Papers conformant una única publicació a l’espera de la fusió amb el Noticia Confederal del País Valencià. Acords com els del Congrés de Sant Joan Despí del 2005,on es fixava, com a objectiu de l’acció social, la lluita per l’alliberament nacional. Aquest, doncs, es el meu projecte construït entre totes i tots, no el d’una secció sindical que pacta amb la patronal.