divendres, 28 de maig del 2010

LLEIDA TORNA A PROHIBIR


El ple de l’Ajuntament de Lleida ha aprovat avui una nova ampliació de l’Ordenança de Civisme amb un nou precepte. Així, si en un inici era sancionable, entre d’altres, fer mala olor o dormir en un banc, la primera ampliació va contemplar l’exercici de la prostitució en la via pública i ara, en aquesta segona, s’ha prohibit el burca.

Unes prohibicions que en cap cas s’han dut a terme amb un diàleg previ ni amb uns plans de treball sobre els col·lectius que en pateixen de manera més important les seves conseqüències i que, curiosament son els mes desafavorits.

Val a dir que estic radicalment en contra d’aquesta peça de roba i de qualsevol altra que atempti contra la dignitat de les dones, però aquesta manera de fer de la Paeria hem sembla “començar la casa per la teulada”, a banda d’una greu irresponsabilitat política davant l’augment de la xenofòbia i més concretament la islamofòbia, que es podria derivar d’aquestes mesures populistes.

Avui s’ha prohibit la burca, un pas més en aquest camí emprés per tots els grups de l’Ajuntament de Lleida (cal recordar que ICV, malgrat en aquest cas ha votat no, va votar a favor dels altres preceptes de l’Ordenança) cap a la invisibilització dels problemes. Dubto que cap dels qui han votat aquesta moció avui es cregui que aquesta prohibició es la solució.

dissabte, 22 de maig del 2010

Un exèrcit que edita poesia


L’onze de setembre de 1976 l’impremta de “la casa” (l'Exèrcit Popular Català segons la policia espanyola) editava 1000 exemplars del llibre de poesia completa de Joan Salvat - Papasseit, en edició facsímil, paper de Tebeo Barat i sense numerar. A aquesta edició la seguiria una primera ampliada el 21 de gener de 1977, una segona el Sant Jordi de 1977 i una tercera edició el 23 d’abril de 1978.

Era la mateixa organització que, un temps abans, havia carregat a les motxilles i havia passat, de França a Espanya, llibres i discos en català prohibits per la dictadura de Franco, entre ells el discurs de proclamació de la República Catalana emès per Macià.

Malgrat tot i més enllà d’aquesta idea un romàntica EPOCA fou, essencialment, una organització armada que volia esdevenir l’embrió d’un exèrcit que defenses el principat en el cas d’un altre "6 d’octubre" i, tot i això, no deixa d’ésser curiós que la seva impremta, a banda de falsificacions de documents, imprimís cartells i pamflets d’organitzacions clandestines (Algunes d’elles sense saber que era la mateixa “casa” qui els imprimia) també es dediqués a la impressió de literatura i poesia.

dijous, 13 de maig del 2010

LA DIAGONAL NO PASSA PER LLEIDA (O M’HO SEMBLA)


Ja cansa. Es molt pesat que a cada informatiu de matí, tarda i nit de qualsevol dels mitjans de comunicació del principat (o d’una bona part) una de les notícies a destacar sigui el procés “participatiu” per decidir el futur de la diagonal, i que s'hem entengui, no ho dic des d’una perspectiva “leridanista” o “lleidatanista” de queixa continua contra la capital per afirmar-nos mes “aragonesos que catalans”, sinó que senzillament entenc que al principat hi ha vida enllà de Barcelona.

De ben segur que es una experiència participativa important on els habitants de Barcelona tenen, per primer cop, la possibilitat de pronunciar-se sobre un aspecte del seu municipi. Un procés que, malgrat la despesa de 2,3 milions d’euros ja ha demostrat les seves mancances tècniques (evidents i clamoroses) i la seva opacitat.

Però el que més hem sorprèn es que fa escassament un mes si que hi va haver un procés participatiu de debò, be de fet van ésser més de 200 processos als més de 200 municipis del principat que van dur a terme la consulta popular per la independència, i malgrat la implicació ciutadana fou molt superior i la suma dels recursos econòmics esmerçats molt inferior als milions d’euros de Barcelona, aquestes no van gaudir del tracte informatiu que s’està donant en aquest cas.

Malgrat tot, el procés endegat a Barcelona esta tenint dos grans virtut, d’una banda ens permet comparar el tractament mediàtic que han donat els mitjans de comunicació (i els grups de pressió que els hi donen suport) entre les dues consultes, l’”oficial”, organitzada per l’Ajuntament i les populars, per les diferents associacions persones i organitzacions de cada municipi.

I de l’altra banda, per qui encara en dubtava, posen de relleu la idea de participació a la que s’ha agafat l’alcalde de Barcelona per evitar la davallada continua en intenció de vot i que comparteix el seu partit i bona part dels partits de l’Ajuntament. Un procés de participació restringit, acotat i dirigit amb dues opcions, les que impliquen el canvi, notablement més afavorides que l’altra.

Aquesta consulta, amb els seus problemes, opacitat i manca de seriositat, han fet encara mes valuoses les anteriors que, en alguns casos, sense cap mena de suport institucional, quan no amb una certa hostilitat com es el cas de Lleida, es van dur endavant amb rigorositat i gran transparència i van permetre la participació de totes i tots els habitants del municipi on es van dur a terme.

dilluns, 10 de maig del 2010

El PSC deixa sol a Ros


El setembre de l’any passat, el ple de l’Ajuntament de Lleida rebutjava, amb els vots dels 15 regidors del PSC i els dos del PP, la moció on s’instava a la Paeria a donar suport a la consulta popular que, finalment sense el suport de d’aquesta administració local, quan no amb una certa hostil·litat, es dugué a terme aquest 25 d’abril.

Al mateix temps que es votava la moció a Lleida, en d’altres llocs del principat iniciatives en el mateix sentit eren aprovades amb l’abstenció o el suport del PSC local. Així a Girona, malgrat l’alcaldessa Anna Pagans va manifestar personalment que votaria no perquè el seu partit “creu en un marc federal”, es va abstenir igual que la resta de companys de partit i en d’altres llocs com Sallent o Canet de Mar, es votava a favor, afegint-hi, en el cas del regidor de participació del PSC d’aquesta darrera localitat que la regidoria no solament col·laboraria, sinó que seria l’ajuntament qui ajudaria en el que calgués per la màxima participació dels canetencs.

Ja després de la consulta que varem dur a Lleida, d’altres municipis governats pel PSC han aprovat mocions de suport, de manera mes o menys explícita a les consultes que es duran a terme properament. Així a Mataró el 6 de maig s’aprovava una moció descafeïnada que deia que l'Ajuntament de Mataró donarà suport a qualsevol consulta popular que es faci al municipi. Dos dies abans, a Sabadell, era aprovada amb els vots a favor del PSC una moció de suport a la consulta independentista i posteriorment un dels representants d’aquest partit feia unes declaracions on deia que, malgrat no ésser un partit independentista, des de la seva agrupació entenien que la consulta es “un exercici de democràcia participativa”.

El matí del dilluns 26 d’abril, 12 hores després de la consulta en una tertúlia radiofònica d’una una radio local el regidor de participació de la Paeria, Joan Gòmez, tornava a carregar, enunciava altre cop el seu no-independentisme, la seva aposta per “l’estatutet” i afirmava que “mai no promouria una consulta que anés en contra el que el seu partit defensava”, en una curiosa idea de participació i de patrimonialització de l’Ajuntament per part d’un partit.

Així doncs, el PSC, gens sospitós d’independentista i d’intentar fomentar la participació mes enllà de dipositar una papereta cada 4 anys en una urna (no fos cas) torna a deixar sol a Àngel Ros, es ben be que Lleida “is different”.

dimarts, 4 de maig del 2010

El vel de la hipocresia


Vagi d’avançada que considero el vel islàmic o qualsevol altra de les seves variants un atemptat conta la dignitat de la dona. Malgrat tot, la campanya desfermada en contra de l’ús d’aquesta peça de roba a les aules o als espais públics em sembla d’una hipocresia insultant, ja que els mateixos que fa pocs anys demanaven una escola segregada per sexes (i que continuen portant els seus fills i filles a escoles privades d’elit exclusives i diferents per a nens i nenes), són els que ara posen el crit al cel perquè algunes noies portin vel a classe.

I és que només cal veure qui han estat els principals instigadors d’aquesta lluita contra aquest símbol religiós: Sarkozy a França i Esperanza Aguirre a l’Estat espanyol (que cal recordar va ser impulsora d’incorporar el concepte “herència cristiana” en un dels primers esborranys de la Constitució Europea) i que s’han convertit, de la nit al dia, en defensors d'una laïcitat militant que ni ells mateixos es creuen i que és només aplicable a aquelles religions diferents de la seva.
Així doncs, en un centre escolar hi poden accedir nois i noies amb diferents tipus de vestit, piercings, tatuatges, colors i diferent tipus de tallat de cabells, gorres o d’altra indumentària pròpia d’adolescents però a partir d’ara portar el cap tapat amb un mocador podrà suposar la no escolarització o, com a mínim, el trasllat a un altre centre de la noia que el dugui.
El problema de la situació de la dona a l’islam, o almenys en una part d’ell, és molt complex. Que el gènere femení accedeixi en aquesta religió a la igualtat que es mereix serà un procés llarg i difícil. De ben segur que estigmatitzant aquelles que porten vel o amb prohibicions no ajudarem a millorar la situació d’aquestes noies ni aconseguirem avanços significatius en la situació del gènere femení en els sectors mes retrògrads de l’islam.