dimarts, 19 de març del 2013

Envelliment actiu



El Jordi Martí ens recorda tot sovint que les paraules són punys i és que és evident que el significat que donem a segons què són una mostra del que volem dir o del que volem amagar.

Així, malgrat les relacions laborals a nivell general no hagin variat significativament en els darrers decennis, bàsicament uns vénen força de treball i els altres guanyen les plusvàlues, l'entorn mes formal si ho ha fet.

Ja no existeix un operari sinó un tècnic especialista en alguna cosa, un responsable d'alguna altra o un auxiliar tècnic agrícola que a grans trets seria el collidor de tota la vida. Tothom ha assolit algun títol o alguna mena de responsabilitat que l'eleven per sobre de la categoria de simple treballador o peó.

El cap de personal s'ha transformat en el difús departament de recursos humans, l'empresa es un vaixell on tots hem de remar pel bé comú i la gestió del personal es porta des de l'empatia per explotar les capacitats de tots i totes ja que, amb coaching, esforç, dedicació, hores i preocupant-se per un mateix es pot arribar a dalt de tot.

Els Estats s'han sumat a la moda dels eufemismes, les retallades son ajustos, dolorosos però necessaris (evidentment) conseqüència dels pobres treballadors que han estirat més el braç que la màniga, el retràs en l'edat de jubilació i el conseqüent augment dels anys cotitzats per assolir-la es envelliment actiu i finalment a França han inventat un curiós concepte per embellir la darrera reforma laboral, la flexiseguretat, aquest sí, un concepte insuperable.

I malgrat tot els noms canvien però les relacions es mantenen i la necessitat de canviar-les també.

dimarts, 12 de març del 2013

Per uns serveis públics al servei de tothom




Al bell mig de les festes de nadal del passat 2012, la Paeria anunciava la privatització exprés de la gestió i manteniment de tota la xarxa d’enllumenat públic de la ciutat pel mes de febrer i març sense, ni tan sols, informar-ne als treballadors i treballadores de l’Ajuntament que actualment realitzen aquestes tasques.

Una privatització que es suma a la de la gestió del servei de radars, càmeres i de la xarxa semafòrica (ara aturada després de la denúncia de la CUP de que una de les empreses que forma la UTE que havia de dur-ne a terme la gestió esta investigada per corrupció) i que enllaça amb altres externalitzacions que l’Ajuntament de Lleida ja ha dut a terme en els darrers anys com la renovació de dues concessions que la Paeria té externalitzades: els autobusos i el servei domiciliari a persones grans i depenents el juny del 2012.

Així, des de fa anys, la Paeria es desprèn de serveis que oferia per donar-los a mans d’empreses privades que, presumptament, n’haurien de fer una gestió mes eficient associant l'administració pública a quelcom lent, ineficient i als seus treballadors com una colla de dropos i, per contra, a l'empresa privada com el súmmum de de la competitivitat, eficiència i perfecció.

Una opció, la de l’Ajuntament, que respon d’una banda a una voluntat política de fons de reducció al mínim de l’estructura de la Paeria i de l’altra a un fet conjuntural de manca de liquiditat degut a les grans inversions com la Llotja o el Màgical, que s’han dut a terme en el temps de la “bombolla Inmobiliaria” i que ara generen un dèficit constant.

La Paeria aplica un model de gestió pública, de caire liberal que s'empara en una pretesa voluntat d’aconseguir una major planificació i un més ampli control de la gestió i de l’avaluació de resultats que suposa, de fet, una menor transparència en el seu funcionament, una visió estrictament econòmica en el desenvolupament de les seves tasques i una precarització de les condicions de treball dels seus empleats. Es difuminen les fronteres entre sector públic i privat i es debiliten les responsabilitats i incrementant el malbaratament dels recursos i el descontrol democràtic.

Una aposta que, cal dir-ho, es compartida per la resta dels partits que integren el saló de plens que amb el seu assentiment o el seu silenci recolzen, de facto, aquestes externalitzacions posant en evidència, un cop més, una Paeria sense oposició.

Unes privatitzacions que tenen conseqüències per la pròpia ciutadania de Lleida i un impacte directe en les condicions laborals dels treballadors i treballadores de les empreses externalitzades i que s’evidencia, per exemple, amb la reducció constant de línies i freqüències dels autobusos o amb els darrers conflictes laborals amb els treballadors dels autobusos o del servei de recollida d’escombreries.

Es hora de que l’Ajuntament, com estan fent d’altres municipis al principat, faci un pas endavant, aturi les privatitzacions i retorni, a les mans públiques, els serveis externalitzats com la gestió de l’aigua, els autobusos o el servei de neteja com a garantia que els criteris sota els quals es gestionaran seran els d’igualtat, universalitat en l’accés, vocació del servei a la ciutadania... i no criteris merament empresarials.