divendres, 12 de desembre del 2014

Unitat com a eina



“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar” (Eduardo Galeano)


En aquests temps dinàmics que estem vivint, la crida a la unitat se’ns presenta per alguns com l’objectiu més valuós, una crida que emmascara certes urgències mediàtiques apressades per les properes conteses electorals tant als municipis –en nom d’una enèsima apel·lació a la unió de les esquerres eternament dividides i atomitzades aparentment sense cap mena de sentit- com al parlament –en nom de la unitat per la construcció presumptament neutra del nou Estat que ens ha de fer lliures.


Sóc del parer que la unitat, desitjable com a eina, fa temps que es duu a terme amb tota naturalitat al “carrer”. En moltes de les lluites sectorials que avui bullen, sigui la PAH, la ILP per un nou model educatiu, la demanda creixent que els serveis públics tornin a mans públiques o les mobilitzacions contra la privatització de la sanitat, tot l’espectre d’esquerres, des de les sensibilitats més llibertàries fins a la socialdemocràcia, ens trobem treballant colze a colze en lluites sectorials, molt sovint i malauradament per evitar l’esmicolament de les restes de l’Estat del benestar.
Però no és el mateix plantejar un front comú per a resistir davant l’ofensiva dels Estats i els mercats, que plantejar-lo per a la construcció del nostre propi d’un projecte complet de societat i és aquí es on rau la diferència entre aquelles esquerres que proposen una ruptura amb el model existent, sigui a nivell nacional o municipal, i les que aposten per una reforma de determinats aspectes d’aquest per millorar-ne la gestió.


No és de cap manera un assumpte menor. Com diu el company de la PAH Sabadell, Pau Llonch, prou gràficament, seria la diferència entre fer-li una mà de pintura a les runes de la institució i qüestionar-ne els fonaments, i això es vàlid per qualsevol d’elles, des de l’administració local, com defensem els que hem fet del municipalisme la nostra base d’acció política fins a la nacional, amb més motiu que mai davant un procés constituent amb que construir un país des de zero.
Front comú sí, per a aixecar: un projecte compartit de canvi de model apostant per la unitat d’aquelles i aquells que vulguin un canvi profund, insistint en la confluència de totes i tots en el treball diari i permeable, lluny de cicles electorals que criden a unitats per sobre de projectes oblidant la política com a transformació de la societat reduint-la a la gestió del poder.


Front comú sí, a l’hora d’evitar errors del passat, evitant buidar els moviments i el teixit social que ha d’ésser element vigilant del compliment dels acords i compromisos i ha d’obligar-nos a mantenir un peu al carrer com a garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.


Front comú sí, des de l’assemblearisme estructurat, consolidat i potent, al que se li poden retreure inconvenients, però si l’estructura garanteix la horitzontalitat necessària és absolutament porós i per tant, res pot fracturar una unitat teixida vers un projecte comú, una unitat des de la base i no basada en cicles electorals.


La resta no és fer front comú, és renunciar d’entrada a perseguir aquesta utopia, impregnada de molt més realisme que no pas la unitat electoral fictícia, i que és la única que ens permet fer camí per bastir un projecte polític concret i transformador amb què construir l’alternativa tant als municipis com a l’hora de crear no sols un nou Estat sinó un Estat nou, realment emancipatori, des de i per a la societat.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Feliç el poble que no té necessitat d’herois


“Vemos que hay que cambiar y que manden los que mandan obedeciendo, y vemos que esa palabra que viene de lejos para nombrar la razón de gobierno, de `democracia', es buena para los más y para los menos.", així s’expressava el Subcomandante Marcos un llunyà ja febrer del 1994 en el seu discurs “mandar obedeciendo”.

Segurament una de les aportacions d’aquest zapatisme de finals de segle que es va teixir amb moltes idees de diferents visions de l’esquerra fou la de intentar visualitzar un projecte de canvi social mes enllà de les figures dels seus portaveus. Potser l’exemple mes evident era el passamuntanyes que cobria el rostre del Sup en un intent, no del tot reeixit, de fixar el focus sobre un projecte col·lectiu i no sobre el personatge.

Tots els colors de la transformació social han tingut persones potents que han encarnat en la seva figura una idea col·lectiva d’emancipació social per la qual lluitaven centenars de persones de manera dispersa o estructurades en una organització concreta.

Així, malgrat que molts dels postulats que defensen aquestes idees malden per fugir de individualitats per visualitzar el projecte col·lectiu no és menys evident també que sovint una gran part de la població es reconeix en aquests lideratges i els necessita per poder anar un pas mes enllà i escoltar el projecte que aquests defensen.

La CUP, com organització de l’esquerra transformadora, netament assembleària, ha tingut sempre una visió, que comparteixo plenament, de visualitzar-se com un projecte col·lectiu intentant controlar lideratges potents, una voluntat poc a l’ús donat que majoritàriament la societat a la qual vivim posa nom a es coses en funció de les persones que les representen que esdevenen finalment, la cara i el fons de moltes organitzacions.

En els temps que corren, basats en lideratges forts i estructures poc participatives, l’assemblearisme i els lideratges col·lectius i compartits són mes lents i segurament més farragosos que la resta però responen més a una idea de canvi social, en la teoria i en aquest cas, també la praxis, que el contrari. Trobar l’equilibri per garantir la persistència del projecte col·lectiu davant de lideratges individuals és encara un repte sobre el que cal reflexionar i treballar.

Caldrà recordar, un cop més, la frase d’un dels murals del poble sard de Orgosolo “Feliç el poble que no té necessitat d’herois”.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Per una 'Radical Independence Campaign'



Escrivia Ivan Mambrillas, en un dels seus articles el 25 de setembre a Tribuna Catalana que a Escòcia, “allò que ha frenat el creixement ─sigui com vulgui, espectacular─ del sí a la independència ha estat la por del nacionalisme centrista a abraçar la sobirania com una autèntica ruptura”.

De ben segur l’experiència del referèndum a Escòcia ha de servir de valuós exemple. La feina constant de la Radical Independence Campaign en els barris mes populars de Glasgow i en d’altres zones d’Escòcia, defensant la independència com a eina per bastir un país mes just, ha tingut un impacte significatiu i contrastable en els resultats.

La unió de les esquerres sota les sigles del RIC, el seu treball colze a colze per defensar un nou procés constituent associat a la independència, les ha cohesionat i n’ha eixamplant notablement la seva afiliació i presència social. Un treball de base conjunt tindrà com a propera cita el 22 de novembre en un acte de gran format al Clyde Auditorium del Glasgow City Center certificant així l’encert de la proposta.

De ben segur no es pot fer un paral·lelisme exacte amb la situació actual a Catalunya, però si es evident que l’Esquerra Independentista defensa avui uns anhels compartits amb altres organitzacions i persones que treballen el dia a dia en la defensa d’una societat mes justa que avanci cap a l’emancipació popular. La feina de la RIC ens ha d’esperonar a cercar aliances i teixir complicitats amb tots i totes aquells i aquelles que, des de la radicalitat democràtica, lluiten per un canvi de sistema econòmic que garanteixi la justícia social. La possibilitat d’un nou procés constituent es l’oportunitat perfecta per parlar-ne.

La consulta del 9N (ara sembla que aturada) i el procés cap a l’emancipació nacional en sí mateix, ens donen l’espai oportú per dur aquesta acumulació de forces per la qual ja en tenim eines, des de les Esquerresxsísí fins a Desobeïm, projectes en funcionament que ajuden a aplegar aquestes forces per continuar bastint un espai de ruptura i debat necessari.

Parafrasejant novament a Mambrillas “El que llasta l'independentisme no és la dèria de l'esquerra més escorada a confondre emancipació nacional i subversió de l'estat de coses, sinó, ben al contrari “, cal doncs consolidar aquest espai que ha de servir per anar mes enllà, per agrupar-nos per defensar la sanitat i l’educació pública pública, i per finament, passar a la acció constructiva per un nou país socialment just.

diumenge, 21 de setembre del 2014

A Glasgow guanya el YES



Fa més de 15 anys que vaig compartir un pis al barri vell de Girona amb el Francis, un escocès que havia arribat per fer classes d’anglès. Aquests dies ens hem retrobat a Glasgow i ell em recordava que lluny estava llavors de qualsevol mena d’idea que el pogués portar fins a dipositar, com ha fet ara, el sí dins d’una urna. Ell ha estat un dels llençols que el Partit Laborista ha perdut a cada bugada a Escòcia, especialment després de l’anomenada tercera via que Blair va impulsar dins del laborisme.

Una de les seves millors amigues es l’Allison, que viu en una casa prop de Bridge of Allan, un petit poble proper a Stirling. La vam visitar fa més de 10 anys amb la casa plena de banderes i símbols d’Escòcia, en el seu temps lliure es dedicava, entre d’altres, a organitzar tornejos d’esports “escocesos”. L’Allison ha estat una convençuda i acèrrima defensora del NO.

I es que el debat sobre si “Should Scotland be an independent country? “ ja ha partit, des d’un bon inici, de la premissa que Escòcia es nació i subjecte polític i per tant, deixades fora del debat polític les possibles qüestions identitàries, l’eix ha estat sobre quin model de país es defensava des de cada opció. La gent del YES SCOTLAND i especialment la del RIC (Radical Independence campaign – agrupant els sectors mes esquerranosos), han dut a terme, al llarg de dos anys, intensa campanya posant en el centre del debat la possibilitat de bastir un nou país, mes just socialment, utilitzant la independència com a eina.

Així, la gent del Sí ha defensat la sanitat i educació pública, la sortida del programa Trident d’armes nuclears, la rebaixa de la despesa militar per dedicar-la a programes d’ajuda als nens i nenes que ho necessiti i ha posat l’accent (com es va dir en un míting del YES SCOTLAND en el qual vam assistir) en la lluita contra la pobresa com a primer objectiu de la nova Escòcia. En sentit contrari, la gent de Better Together ha desenvolupat la idea (gens nova) que la independència es una mena de desastre social i econòmica que farà desaparèixer les pensions i portarà a l’atur a desenes de persones amb la sortida de la UE, de la lliura i la marxa d’empreses fora del país.

De ben segur els resultats tenen una interpretació prou complexa per despatxar-los en un paràgraf però voltant per les zones mes industrialitzades (i castigades per l’atur) es podia veure el treball de la RIC en forma de cartells del YES en moltes de les cases, i en canvi, els cartells del NO els trobaves en els barris mes benestants. Els resultats del dia 19 van donar una bona radiografia en zones com Glasgow (amb victòria del Sí) d’aquesta incidència en les classes populars i en una part molt significativa del vot laborista.

Per contra, sembla que una part significativa del vot al NO s’ha nodrit d’una amplíssima part de la població de més de 60-65 anys que han patit la por a perdre les pensions i, de ben segur, de la tercera via en la que es va convertir el NO després de l’acord entre liberals, conservadors i laboristes de per donar a Holyrood la “devolution max”, més competències al Parlament Escocès.

Es evident que els resultats no son el que alguns i algunes hauríem desitjat però ens pot servir per aprendre’n. D’una banda per copsar que, efectivament, les classes populars son les més receptives a l’emancipació nacional si aquesta (com defensem des de la CUP), va lligada ineludiblement a la social, i de l’altra que, malgrat tot, caldrà lluitar de manera constant i persistent contra el discurs de la por.

Com deia un dels ponents en un dels mítings del YES SCOTLAD que vam assistir a Airdrie “la idea de la independència neix de les classes obreres i ha de servir d’exemple a altres de Gales o Espanya”.

dilluns, 25 d’agost del 2014

Aquesta Diada omplim carrers i places



"A Arenys de Munt hem recuperat una forma molt particular de fer política, la de donar veu als ciutadans". Així s’expressava Josep Manel Ximenis, portaveu del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA), abans de donar pas als resultats de la primera consulta per la independència que es va dur a terme el 13 de setembre de 2009 en aquella localitat.



Malgrat que el contenciós número 14 de Barcelona anul·lés l'acord del plenari per dur a terme la consulta al·legant que s'havia "extralimitat en les seves competències" i malgrat escrits de fiscalies de l’Estat, les amenaces de l’extrema dreta i el menyspreu del PSC-PSOE, 2.671 persones (el 40,99% del cens) van posar el seu vot en una urna per donar l’opinió sobre la independència de Catalunya.



A Lleida, l’esforç conjunt de desenes de voluntaris treballant colze a colze, més enllà de sigles i partits, feien possible que el 25 abril del 2010 s’establissin 21 seus electorals malgrat el poc interès, quan no desídia, del govern local que, en boca del Paer en Cap Angel Ros Domingo, diria després de conèixer la participació a la consulta que els lleidatans i lleidatanes “han demostrat seny amb el futur del país” no participant-hi.

Va ser la desobediència de totes i tots, en un esforç col·lectiu sense protagonismes, impulsat per una societat civil cohesionada i activa la que va desbordar els partits i la que va dur a desenes de municipis a organitzar noves consultes. També va ser la desobediència la que va organitzar l’any passat una cadena humana, que va enllaçar la Catalunya Nord amb el País Valencià.



De ben segur, aquesta diada serà un pas més, potser un dels darrers, cap a l’emancipació nacional. Cal omplir els carrers arreu, participar massivament a la 'V' organitzada per l’ANC a Barcelona, per fer evident que no farem un pas enrere, que serem novament les catalanes i els catalans els qui apostarem, un cop més, per un referèndum que es irrenunciable. I ho farem, si s’escau, com ho hem fet fins ara, desobeint unes lleis injustes que restringeixen, cada cop més, la participació en la vida política a un vot cada 4 anys.



Farem la consulta per a decidir el nostre futur com a poble col·lectivament, amb la mirada posada en el conjunt dels Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, perquè finalment, l’exercici d’aquesta desobediència es també exercici d’apoderamemnt popular. Una acció necessària per fer un país lliure, però també per continuar caminant cap a un país socialment just.

dimecres, 13 d’agost del 2014

Gaza, mercat i banc de proves



Aquest estiu, la Força Aèria Israeliana presentava el seu sistema aeri no tripulat Elbit Systems Hermes-900 (UAS), un drone posat a punt abans d’hora per donar suport a l’operació “marge protector” iniciada per l’Estat d’Israel contra Gaza el 8 de juliol.

Precisament aquesta companyia internacional d’electrònica de defensa, Elbit Systems Ltd., ha vist incrementat en un 6,1 per cent el valor de les accions nord americanes des que ha esclatat el conflicte de Gaza, donant un impuls al complex industrial armamentistic d’Israel, un dels 10 principals països exportadors d’armes mundials.

Es evident que la part mes dura i colpidora d’aquest càstig col·lectiu que Israel imposa a una petita porció de terreny de 385 m2 on hi viuen gairebé 1,8 milions de persones son els milers de morts civils, molts d’ells nens i nenes. Però aquest conflicte i el setge que Israel duu a la franja de Gaza porta també implícit l’ofegament econòmic i la destrucció del seu pobre teixit industrial i agrícola del qual se’n beneficia, indirectament, l’estat Hebreu.

Des del bloqueig total endegat l’any 2007 Israel no ha fet mes que estrènyer el cercle a l’entorn de Gaza. Abans del 2007 (quan Hamàs va guanyar les eleccions a Gaza i Israel va declarar la franja “entitat enemiga”) el 85% de les exportacions de Gaza anaven a Israel o Cisjordania, el bloqueig total a les exportacions, (sota pretextos de seguretat malgrat el desembre de 2013 el govern holandès donés un escàner d’altra precisió per als controls de mercaderies d’entrada i sortida que el govern de Netanyahu va refusar de fer servir) ha fet miques el magre teixit industrial i, conjuntament amb el tancament dels passos de frontera per a les persones (excepte per raons humanitàries), ha incrementat l’atur del 40% al 70% i la població sota el llindar de la pobresa al 73%.

Les poques infraestructures de la franja son ara inexistents, el 2001 es destruïa l’aeroport de Gaza (construït amb ajuda de l’Estat Espanyol) i l’incipient port (finançat per Holanda), el 2006 la principal central elèctrica de Gaza, ponts, carreteres, infraestructures diverses i, en aquesta darrera escomesa novament la central elèctrica que ha deixat sense llum el 90% de la població i que impedeix el funcionament de les plantes potabilitzadores d’aigua.

La franja esdevé ara, zona de combat però també un banc de proves d’armes i, mercès al bloqueig, un mercat pels productes d’Israel que li genera una gens menyspreable xifra de 380 milions de dòlars en vendes.

En un acte al qual vam assistir una desena de representants de la CGT per trencar el bloqueig el primer de maig a Gaza l’any 2007, un dels palestins va dir, “el que Israel anomena terrorisme el causa l’atur i la pobresa, i a Gaza tenim les dues coses”. Mentre els habitants de la Franja s’enfonsen en la pobresa, l’Estat d’Israel en recull els beneficis.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Hegemonia



“El PSAN és l’organització política que es proposa la formació del moviment general de les classes populars catalanes per a la lluita d’alliberament nacional, per mitjà d’una progressiva presa de consciència revolucionària global de llur doble opressió nacional i de classe.” Així s’iniciava el primer punt de la Declaració de principis del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans el març del 1969.

Aquella organització política, nascuda el 1968 d’una escissió del Front Nacional de Catalunya, lligava la idea de revolució social i emancipació nacional. Així, mentre la dreta apostava pel regionalisme i per la consolidació de l’autonomia sorgida dels pactes amb els hereus del franquisme, era només l’esquerra independentista la que defensava la emancipació nacional i establia com a marc nacional els Països Catalans.

Una esquerra, primer principalment sota el nom del PSAN i posteriorment sota d’altres, que apostava per la transformació i la ruptura i que esdevindria durant molts anys hegemònica en defensa d’un independentisme no etnicista i allunyat de visions essencialistes. Així, mentre la dreta anava pactant amb el govern de l’Estat el traspàs de competències i la socialdemocràcia obviava el debat nacional sota una proposta de federalisme només existent sobre el paper, els únics que sortien al carrer defensant la indestriabilitat de l’emancipació nacional i social, que eren detinguts, torturats i empresonats eren la gent de l’esquerra independentista.

Actualment, l’anomenat procés ha dut, com una de les seves conseqüències, la transversalització del moviment per la independència que ha deixat d’ésser patrimoni de l’esquerra independentista. El que semblaria impossible 10 anys enrere avui succeeix. La dreta de CiU aposta per la independència de Catalunya i personatges com Sala i Martín, rotundament defensors d’un capitalisme extrem, n’esdevenen abrandats defensors.

Es evident que pels anhels d’alliberament nacional de moltes i molts, l’acumulació de forces que empenyen cap a la independència es una bona notícia, però aquells que creiem que la emancipació nacional ha d’estar indissolublement lligada a la social, aquesta acumulació ens ha d’esperonar a recuperar la posició central que l’EI sempre havia ocupat en els moviments d’alliberament nacional.

Deia Seguí que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu” i sembla doncs, que el moment es cada cop més proper. No podem deixar espai a la dreta, cal recuperar l’hegemonia de l’independentisme per fer evident que sense justícia social l’emancipació nacional es una closca buida. Només participant, debatent i treballant en els espais d’esquerres i en aquells on es defensi l’independentisme, podrem omplir de contingut social la paraula independència. Cal no renunciar a res i voler-ho tot.

dimecres, 18 de juny del 2014

Per un projecte de transformació i ruptura municipal




El 22 d’octubre de 1936, Félix Lorenzo Páramo, destacat membre de la CNT a Lleida, era investit paer en cap. Era el primer alcalde de la CNT a Lleida i, entre altres qüestions, va aprovar mesures de caire social, entre les que destacaven les municipalitzacions dels serveis públics. Segurament, des del punt de vista actual, aquestes mesures poden semblar normals, però cal tenir en compte que es van prendre en un context de conflicte bèl·lici en un ajuntament amb forces marcadament d’esquerres. D’aquesta manera, Pàramo demostrava que l’ajuntament pot ser també un potent motor de transformació social i feia de la praxis un exemple, que el franquisme s’encarregaria d’anorrear per tal d’evitar-ne el contagi. Passats els anys foscos del règim feixista, l’anhel de justícia social renaixeria amb les esperances d’una transició forjada amb l’esforç de moltes persones que van creure que la Paeria podia esdevenir, altre cop, llavor de canvi.

Malauradament, algunes d’aquestes persones, en aquesta transició incipient, es van encarregar de confondre governar amb gestió i gestió amb tecnocràcia. Aquestes premises que van veure reforçades amb l’anomenada fi de les ideologies (que alguns van preconitzar després de la caiguda del mur), i que van traslladar a l’ajuntament sota la premisa que més enllà de la política, el que calia era governar bé, amb gent experta i especialitzada i de manera eficient, gestió pura i dura contra una política inexistent.

La crisi i la presa de consciència de molts i moltes sobre una realitat que ens tenalla com a col·lectivitat ha fet que, aquella idea de canvi social des de la base i des de la proximitat, torni a sorgir amb força. Això ha donat lloc a moltíssimes experiències col•lectives d'unitat popular vertebrades en diferents organitzacions, entre elles, sense cap mena de dubte, la CUP. Es tracta d’uns moviments i organitzacions que es mobilitzen en la defensa de la justícia social amb totes les seves lletres, en la defensa dels serveis públics, de la sanitat o de l’ensenyament públic, català i de qualitat i ho fan construint alternatives des de la base.

Actualment ens trobem en una cruïlla històrica com a país i com a societat. Una cruïlla que passa per una demanda de plena sobirania i que posa en el centre del debat les persones i no el capital. Aquest debat no sols ha de tenir lloc en el marc d’un procés per constituir el país que volem forjar sinó que, ara i aquí, urgeix traslladar-lo a l’àmbit municipal, des del convenciment que també Lleida mereix un canvi de model.

Aquesta feina de canvi que cal que sigui col·lectiva, des de la diversitat, des de l’autonomia i des de la independència de les organitzacions que hi conflueixen. Una feina permeable i generosa que enterri, necessàriament, les velles formes de fer política, que basaven tot el seu treball en la lluita institucional oblidant que el carrer és la garantia per no esdevenir una baula més del model econòmic i social que es vol transformar.

Cal dir mai més a opcions que suposin l’assoliment de representació a les institucions com a fi, a la supeditació a uns cicles electorals que impedeixen bastir un nou model de ciutat i cal donar un paper principal, necessari i essencial, al carrer, a la societat civil, als moviments socials que, des de la imprescindible independència, han d’estar amatents i han de ser la veu crítica que faci créixer i reforci, des de la unitat popular, el projecte de transformació.

El nostre ha de ser un procés d'empoderament ciutadà, un procés que ha d’unir teoria i praxis, una manera de fer horitzontal, popular i compartida, sense lideratges estridents sinó amb un treball cooperatiu i col·lectiu. Més enllà de conceptes teòrics i marcs ideològics, la unitat popular per la que treballem la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista és la que fem dia a dia, treballant en xarxa amb les diferents marees, entitats i organitzacions que, des de la base, defensen l’escola pública, de qualitat i en català, que es manifesten contra les privatitzacions o contra l’especulació, que defensen dels serveis públics, l’alliberament nacional o tantes lluites que porten, en si mateixes, la llavor d’un canvi de model i de la transformació social.

Es necessari, ara i avui, un projecte de ruptura i transformació, un nou model de ciutat que ha de ser una esmena a la totalitat de l’existent i que ha d’avançar des de la base cap a l’emancipació social i nacional. Cal tornar a fer del municipi un motor de canvi.

divendres, 13 de juny del 2014

Una xarxa densa i espessa d’informació crítica



No fa massa anys en una Lleida on encara no havia esclatat internet, dos o tres diaris es repartien el monopoli de la informació local, que es complementava amb d’altra premsa escrita a nivell nacional i estatal. Els mitjans de comunicació mes crítics tot just treien el cap en forma de revistes o alguna ràdio circumscrites majoritàriament a l’àrea metropolitana i amb un biaix, malauradament, barcelonocèntric.

Sortosament, una creixent politització de la ciutadania i l’esclat d’internet ha multiplicat les opcions de poder rebre una informació que sovint resta amagada per les línies editorials dels principals grups de comunicació.

Aquest estiu, dos nous projectes vindran a engrossir una xarxa cada cop més densa i tupida de mitjans de comunicació que, en premsa escrita o en la xarxa, tracten les notícies des d’una visió d’esquerres, que treuen del silenci mediàtic determinades informacions molestes per segons qui i que mostren també alternatives reals, existents i plausibles. Mitjans crítics, cooperatius i lliures.

El primer d’aquests projectes és l’anomenat “Crític” que és descriu en la web del micromecenatge com a un mitjà digital especialitzat en investigació, periodisme reposat i anàlisi crítica, un mitjà que preveu cada setmana un reportatge en profunditat sobre un tema d'actualitat política, econòmica i social i que, en les seves col·laboradores i col·laboradors d’opinió i anàlisi i en els socis col·laboradors, en reflecteix un espectre volgudament ampli de l’esquerra nacional.

Aquesta proposta se suma a la de Ràdio Terra, també amb un altre projecte de micromecenatge, que vol esdevenir un projecte de ràdio popular dins del marc dels Països Catalans, autogestionada i que aposta, de manera clara i decidida, per la transformació social.

Aquests dos nous mitjans, sumats a d’altres ja consolidats i potents, com la Directa, els portals Llibertat.cat o la Espai Fàbrica i moltíssims més a nivell dels PPCC lcomarcal o local, afegeixen més gruix al ferment necessari per a una visió crítica de la societat, imprescindible per avançar cap una transformació social.

De ben segur que caldrà crear sinèrgies entre els existents i els que vindran, que són complementaris i necessaris entre sí. Com deia Barnils, referint-se a la premsa barcelonina l’any 1986, “Potser ella mateixa, nova oceanografia del tedi, tan poc periodística, tan poc informada, tan poc política, tan poc social i no gens cívica, que no pot materialment parlar de cap d'aquests aspectes, essència de qualsevol publicació periodística.” Que es preparin perquè la xarxa ja és densa i fluida

dilluns, 12 de maig del 2014

El Multireferèndum: eina d’empoderament popular




“Votin en consciència i deixin fer el debat que es mereix aquest país”. Així acabava el 2 de juliol del 2009 seu discurs al faristol del Parlament de Catalunya Alexis Inglada , representant Som lo Que Sembrem, en la seva defensa de la iniciativa legislativa popular (ILP) per la prohibició del cultiu de productes agrícoles modificats genèticament.

Aquell dia, PP, PSC i CiU tancaven la porta a la tramitació d’aquesta iniciativa i tombaven la possibilitat de obrir un debat sobre el tema malgrat el suport de 105000 signatures. Aquella negativa és encara, un fidel reflex de la idea que molts d’aquests partits mantenen sobre el que es la participació ciutadana, una acció acotada, limitada i convenientment restringida a àmbits concrets.

Sortosament però, els efectes d’aquella transició que inoculava la idea de la delegació complerta de la voluntat popular en representants polítics que rendeixen comptes cada 4 anys, es cada cop menys compartida i les demandes de participació ciutadana activa i vinculat esdevenen més constants i permanents.

Prova d’això es el que succeirà el proper 25 de maig on a banda d’unes eleccions europees, centenars de persones de manera autoorganitzada, des de la base i des del teixit social, muntaran urnes tan prop dels col·legis electorals com pugin perquè qui vulgui, pugi respondre 4 preguntes envers el cultiu d’organismes transgènics, el pagament del deute il·legítim, el control públic sobre el sector elèctric i la possibilitat que les ILP siguin sotmeses a referèndums vinculants.

A banda, al Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp es preguntarà sobre el projecte de Barcelona World, a la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà sobre la MAT i a la ciutat de Lleida sobre si el servei d’abastament d’aigua ha d ser públic o privat.

Així doncs, malgrat no tractar-se d’una consulta vinculant, el multirefèndum esdevindrà un excel·lent exercici per estrènyer els llaços entre les diferents lluites arreu del territori i per fer un acte d’empoderament popular. La votació serà només una etapa d’aquest procés cap una participació real i vinculant, un pas important i significatiu, que caldrà continuar i que només podrà esdevenir efectiva amb la construcció d’una unitat popular activa, forta i persistent.

dimecres, 30 d’abril del 2014

UN 1 DE MAIG CAP UN CANVI DE MODEL






El gener d’aquest any ALIER presentava un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que preveia la suspensió temporal dels contractes dels 135 treballadors i treballadores de la planta de Rosselló, i aquest abril un concurs voluntari de creditors. Aquest és un exemple de molts, de massa, casos que s’han anat succeint, malauradament, en diverses empreses de Ponent i Pirineus els darrers anys. Una situació a la que l’administració i els partits polítics han respost amb mocions de suport, mediació o subvencions a les empreses per evitar que tanquin.

Aquest 1 de maig és un bon moment per reflexionar sobre quina ha d’ésser la posició de les esquerres transformadores en la defensa dels drets de les treballadores i dels treballadors, ja que les actuals respostes, lluny d’aportar una alternativa real i de futur a la situació d’un territori, son simplement pal·liatives i destinades a assolir les millors condicions econòmiques d’acomiadament i possibles (si bé cada cop més improbables) recol·locacions.

Calen mesures valentes i decidides perquè el dret col·lectiu prevalgui sobre el dret individual. I això es pot fer abans que l’empresa s’instal·li en el territori, durant la seva estada i quan vol desaparèixer per ampliar el seu marge de benefici. L’administració ha de tenir una posició activa en la defensa dels drets laborals. Cal plantejar a tota empresa amb amenaça de tancament, deslocalització o ERO, un procés de cogestió (seguint les experiències s’han dut a terme, per exemple, en països com França o Veneçuela) o que és possibiliti la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors i de treballadores disposat a fer-se càrrec de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública (que no s’ha dubtat en utilitzar per rescatar bancs) per al seu reflotament i assessorament.

Ens diran que el que planteja la CUP és irrealitzable i utòpic, i que les lleis no els hi ho permeten. És probable que, exactament igual que per exercir un dret a decidir suposadament il·legal, ens calgui buscar les escletxes legals que ens permetin fer-ho, calgui modificar aquestes lleis i, si no queda més remei, és probable que calgui desobeir unes lleis injustes, destinades a la protecció del capital privat inclús quan això suposa la destrucció del teixit econòmic i social d’un territori, acomiadaments i unes instal•lacions en perfecte estat tancades a pany i forrellat.

Aquest 1 de maig sortim al carrer, desobeïm el deute il·legítim i posem l’economia al servei de les persones. Avancem cap un procés d’emancipació que ha da ser, necessàriament nacional i social de manera indestriable.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Mobilització i Unitat Popular: línies vermelles per a futures renúncies



Podríem trobar desenes de cites de la importància i la necessitat de l’existència de poder popular. D’allò que fa que les persones, cohesionades, unides i revoltades constitueixin una rosa de foc, a imatge d’aquella ciutat que s’alçà per damunt de elits per demanar drets i justícia.

Aquí, generacions de cultura de la transició, han inculcat que la democràcia era la delegació de la voluntat popular en uns partits polítics (en el millor dels casos, gestors o tecnòcrates en el pitjor) perquè s’ocupessin de les institucions passant un examen cada 4 anys. Una prova que manté les estructures de poder i els models intactes, que canvia persones i ens redueix a la resta a vots i electors.

Malgrat tot, organitzacions, col·lectius, marees i persones han creat, poc a poc ¡, xarxes i nodes de construcció de voluntats col·lectives organitzades en centenars d’espais de trobada comuna. Una feina d’empoderament popular que ha situat al poble, al conjunt de totes i tots, en el centre de les decisions col·lectives, que nega la delegació de la voluntat popular i que exigeix, cada cop més, comptes i explicacions.

Una mobilització i una unitat popular que marca línies vermelles de forma preventiva de futures renúncies, retallades o concessions del poder als mercats i als cercles de poder; i que del contrari, en absència d'aquesta vigilància popular, campen lliures els interessos privats per sobre de l'interès general.

Una pressió popular que, al nostre País, actua vers l’emancipació nacional i social, indestriables una de l’altra.

Així, per exemple, el gener del 2013 l’Ajuntament de Lleida feia pública la intenció d’externalitzar la gestió i manteniment de tota la xarxa de l’enllumenat públic, iniciant així una nova onada de privatitzacions. Amb anterioritat la Paeria ja havia privatitzat (amb governs del PSC en solitari, amb ICV o amb el tripartit) d’altres serveis municipals com recollida d’escombreries, aigua o autobusos, sense cap oposició per part de la resta de partits del ple.

En aquest cas però ha estat diferent, la mobilització de col·lectius, organitzacions i ciutadans/es de Lleida han donat com a resultat l’inici d’un debat a l’entorn de la privatització (externalització segons l’eufemisme d’alguns) dels serveis públics municipals.

Dos manifestos el 2012 i 2013 en defensa dels serveis públics signat per sindicats, partits, associacions de veïns i d’altres col·lectius, una recollida de signatures i finalment una audiència pública han posat sobre la taula el debat en sobre quina mena de gestió han de tenir aquests serveis. Tant es així que tots els partits s’han hagut de posicionar (alguns sortosament variant la seva posició anterior), el govern municipal fa ara mans i mànegues per justificar el perquè de les properes externalitzacions i la recent creada Assemblea en Defensa dels Serveis Públics ha convocat, dins del context del multireferendum, una consulta per debatre sobre la municipalització del servei d’abastament d’aigua.

Sens dubte, el debat públic, l’organització i la pressió popular han posat en el centre del debat les privatitzacions mes enllà de les intencions i voluntats dels partits polítics que ocupen les cadires en el saló de plens de la Paeria.

En un altre ordre de coses, fa gairebé 15 anys que el Partit Popular i Convergència i Unió signaven d’amagat l’anomenat “pacte del Majèstic”. Un acord que donava majories als uns i als altres en les diverses cambres Estatals i autonòmiques i contenia una sèrie de concessions en per ampliar les competències autonòmiques de Catalunya.

Un estatut retallat, un pacte fiscal fallit i algunes terceres vies mortes han dut a un creixement de les persones compromeses en defensa de l’emancipació nacional. Una força que ha crescut progressivament i que, sortosament, ha desbordat als partits polítics col·locant-los a remolc d’una voluntat col·lectiva.

Des de diverses entitats i organitzacions però, de manera significativa des de l’Assemblea Nacional Catalana, s’han aplegat centenars de persones i milers de voluntats per defensar la independència i evitar que es doni un pas enrere.

Es només amb aquesta pressió continuada que evitarem una altra traïció dels líders, un nou pacte del Majèstic soterrat i vergonyós. Només una societat civil organitzada, activa, vigilant i exigent evitarà que els partits d’ordre sucumbeixin a l’oferta, que arribarà sense cap mena de dubte, d’unes molles per conservar l'status quo.

I només la unitat popular continua, tenaç i infatigable de les esquerres transformadores, permetrà que el país que construïm sigui, a banda de lliure, complert i just socialment.

dimarts, 18 de març del 2014

Àlvar Valls, militància, presó i exili




En breu tindrem a les llibreries dos textos que omplen uns quants buits en el fil roig de l’independentisme. D’una banda una biografia d’Àlvar Valls sota el títol Al cap dels anys: Militància, presó i exili (1970-1998), i de l’altra el llibre que escrit per Oriol Falguera anomenat L'Exèrcit Popular Català. 1969-1979. La Casa es presenta com "el llibre definitiu sobre la organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari d'una institució militar catalana entre 1969 i 1979."

La de l’Àlvar és una biografia ben escrita, gens autocomplaent i amb una bona dosi d’irona, que inicia el seu relat polític en l’entrada al Front Nacional de Catalunya l’any 1970 per passar a una incipient “Kale Borroka” fins a l’entrada a “la casa”, el que la policia anomenà després EPOCA (Exèrcit Popular Català). La caiguda del seu escamot i la seva detenció (amb les corresponents tortures a Via Laietana) li ocasionaren presó, amnistia i per acabar, com enuncia el títol del llibre, exili i novament presó a Andorra.

El text afegeix algunes peces més al trencaclosques de la història de l’independentisme del segle XX i es ben útil, un cop “finiquitada” la transició, per recordar-nos novament que existí un independentisme de combat que, contràriament al que ens volen fer creure, s’oposà al pacte de les elits. Que existí una resistència activa a la transacció d’un règim a un altre, una lluita que ens ha permès de ben segur arribar fins on som ara.

No concebo l'estructuració d'un moviment sense la reivindicació de la coherència, militància i honestedat dels que ens han precedit, un projecte polític com el que defensa l’Esquerra Independentista només es pot entendre des de la suma individual de moltes persones que, en un moment o altre, n’han format part.

En aquest cas l’Àlvar, com en el de tants d’altres, foren militants en els moments més difícils, quan existia l’anomenat oasi català, a l’Estat Espanyol el consens envers la transició era màxim, i la pressió política (i també judicial i en ocasions policial) envers les resistències també.

És de justícia que en un moment com l’actual fem una ullada enrere per recompondre poc a poc la nostra història i aquells i aquelles que la van construir. Diu l’Àlvar en la introducció, “I una última cosa: quan algú m’ha preguntat si creia que tot allò va valer la pena, sempre li he respost amb la jaculatòria del poeta: «res no és mesquí ni cap hora és isarda». O bé, parafrasejant Mandela: «si tingués el temps a les mans, tornaria a fer el mateix».

dijous, 27 de febrer del 2014

El poble, motor de canvi




El Josep Manel Busqueta cloïa el seu torn de rèplica a l’Audiència Pública sobre la privatització dels serveis públics celebrada a Lleida tot dient que: “Mireu, la veritat és que aquesta audiència ha sigut edificant. Ha sigut un fet que ens hem de felicitar al contemplar, el ser conscients que existeix aquesta ciutadania, que existeix aquest conjunt d’entitats actives que vetllen i vetllaran pel que representa la defensa i la lluita d’un model públic, controlat públicament dels serveis i els drets fonamentals que tenim la ciutadania”, en poques paraules descrivia el treball i la lluita de diferents col·lectius, organitzacions i entitats que d'una forma totalment horitzontal i col·lectiva han dut a la celebració d’aquesta Audiència.

Fruit d'aquest treball en xarxa naixia, el passat 5 de febrer, l’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida, un exemple local més d'aquella unitat popular que un dia la CUP vàrem definir com “ una agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques de diferents sectors de les classes populars anticapitalistes amb un programa clar de reivindicacions concretes.” Que s’emmiralla, entre d’altres en la Unitat Popular d’Allende o en les lluites populars d’arreu.

Aquesta Assemblea és el fruit de dos anys de treball de l'esquerra independentista amb tot tipus de col·lectius i organitzacions de la ciutat que ha passat des de l'acció de carrer que ens és més pròpia, fins a la proclamació pública de dos manifestos en defensa dels serveis públics i per la municipalització, el suport a les mobilitzacions del personal de les concessions privades durant els reiterats i encara vigents conflictes laborals, la recollida col·lectiva de signatures per impulsar una Audiència Pública sobre les privatitzacions -quintuplicant el nombre de signatures exigible pel Reglament de Participació- així com de denúncia de les concretes portes giratòries que han funcionat entre la classe política local i aquest teixit empresarial fins arribar a la celebració d'un acte d'Audiència presidit per l'alcalde Ros que, gràcies al treball de llarg abast de tantes persones i col·lectius colze a colze, va esdevenir una autèntica esmena a la totalitat al seu model capitalista i profundament injust que, mai abans, el consistori havia hagut d'escoltar de boca de tantes veus i tant plurals.

Tenim clar que l’Audiència no és un fi, ara la següent estació és la consulta popular per la remunicipalització i per això l'Assemblea en defensa dels serveis públics, en defecte d'una convocatòria institucional de la consulta, (encara inèdita a la nostra ciutat ja que cap equip de govern no ha apostat mai per consultar la ciutadania més enllà de cada 4 anys a les urnes) ja hem traçat el nostre camí cap a una organització popular de la consulta sobre el servei d’abastament d’aigua per decidir si ha de seguir en mans privades o si, per el contrari, cal que retorni a la ciutadania.

És aquest el nostre procés d'empoderament ciutadà i és aquí, al carrer, on hem de seguir definint el nostre espai polític que implica una manera de fer horitzontal i popular. Doncs més enllà de conceptes teòrics i marcs ideològics, la unitat popular per la que treballem la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista és la que fem dia a dia, treballant en xarxa amb les diferents marees, entitats i organitzacions que, des de la base defensen l’escola pública de qualitat i en català, que es manifesten contra les privatitzacions o contra l’especulació, defensen dels serveis públics, per l’alliberament nacional o en tantes lluites que porten, en si mateixes, la llavor d’un canvi de model i de la transformació social.

Una tasca que, des de la diversitat, l’autonomia i la independència de les organitzacions que hi conflueixen, ha de ser permeable i generosa i ha d’enterrar, necessàriament, velles formes de fer política que basaven tot el seu treball en la lluita institucional oblidant que el carrer és la garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.

Cal una unitat des de la diversitat, un front comú que no ha d’esdevenir el tot homogeni convertit, finalment en una fusió de sigles sinó la suma de parts diferents i autònomes que conflueixen en un projecte polític concret i transformador (revolucionari sense que soni a dogma) i que posi, finalment, el poble, com a motor de canvi ja que com deia Seguí “tots aquells qui no creguin en el poble fracassaran, perquè només és el poble qui fa factible les grans transformacions.”

dimarts, 21 de gener del 2014

L'endemà de l'Audiència Pública




Quan diferents associacions i col·lectius es van unir per donar suport a la proposta de la CUP i es va decidir impulsar una Audiència Pública per parlar sobre les privatitzacions que ha dut a terme l’Ajuntament de Lleida, tots i totes teníem clar que aquest mecanisme de participació no era la fi sinó un mitjà. Teníem clar que, com se sol dir, l’important no era el dia de l’Audiència Pública, que també, sinó l’abans i el després.

Actualment ens trobem en un moment d’atac i de retallades al sector públic. A Lleida, això es manifesta, entre d’altres, amb l’allargament de concessions a serveis privatitzats (com els servei d’abastament d’aigües) o de privatitzacions de serveis que estaven en mans públiques (com l’enllumenat). Una situació, per tant, en la que era necessari obrir un debat, com més públic, ampli i divers millor, sobre aquestes privatitzacions; un diàleg que porta implícit també una discussió sobre el model de ciutat que volem.


En aquest aspecte la valoració és més que positiva. Cap partit polític s’ha quedat al marge del debat i tots han definit clarament la seva posició. D’una banda el PP, marginant-se directament de qualsevol cosa que soni a participació ciutadana, però defensant, igual que el PSC i CiU amb matisos, un model que ells anomenen de col·laboració publico-privada que, de fet, és un eufemisme més per designar les privatitzacions. I de l’altra, ERC i ICV posicionant-se, malgrat haver format part de governs que van privatitzar, en contra de la cessió de serveis públics a empreses privades, sens dubte una bona notícia.


Però més enllà dels partits, el que és realment important és la posició de les entitats, organitzacions, col·lectius i ciutadans que, amb un debat intern previ, van manifestar, amb diferents graus i una sola excepció, la seva oposició a l’externalització. Més de 30 intervencions es van sentir en la Sala Alfed Perenya, sindicats com CCOO, UGT, CGT i USTEC, diferents comitès d’empresa de serveis privatitzats, Indignats de Cappont, la Marea Groga, la Marea Lil·la, Sos Bressol, ARRAN, SEPC i moltes d’altres organitzacions així com persones a títol individual, que composen una part significativa del teixit social de la nostra ciutat van participar directament en l’Audiència. Totes elles van fer sentir la seva veu i la voluntat de retornar, a mans públiques, els serveis bàsics ara sota mans privades.


Una Audiència Pública que va ser, sense cap mena de dubte, un èxit. Que unes 200 persones omplin de gom a gom la Sala Alfred Perenya un dia laborable a les 19:00 de la tarda per debatre durant més de tres hores demostra l’interès de les lleidatanes i lleidatans de participar en la vida política de la ciutat, més enllà de dipositar la butlleta cada 4 anys en una urna. Una voluntat i una força que la Paeria faria bé en fomentar i donar continuïtat.


Ara, un cop celebrada, és moment de continuar el debat i anar mes enllà. L’Audiència no és, ni molt menys, un punt i a part sinó un punt i seguit. Hem de continuar la discussió pública i compartida sobre el model de ciutat que volem, aprofundint en el treball horitzontal i en xarxa que tan bon resultat ha donat i que ha mostrat la força i la vitalitat del teixit social de la nostra ciutat.



Caldrà tornar a posar el focus en els serveis privatitzats, en aquells serveis bàsics la gestió privada dels quals suposa una evident precarització en les condicions de vida dels lleidatans i lleidatanes. Caldrà, de ben segur, seguir amb els criteris amb els quals vam treballar abans de l’Audiència, caldrà tornar a fomentar la participació activa i incitar al debat, empoderant-nos i creient-nos-ho. Potser no ens caldrà demanar permís, sinó que ens podrem adonar que, si ens ho proposem, podem començar a aturar el desmantellament dels serveis públics i apostar per alternatives reals, existents i que tornen els serveis privatitzats a les mans de tothom. Hem de treballar per tornar a debatre i escoltar la veu de totes i tots. Segurament una bona opció seria una consulta, com van apuntar algunes entitats, per plantar la llavor d’una Lleida que volem participativa i socialment justa.

dimecres, 15 de gener del 2014

El que ens queda per fer


Fa uns mesos, en un article sota el títol “Dret a decidir, independència i les esquerres”, Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de Cornellà pel PSUC, escrivia que “el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionaria”. Es un fet històric que els processos de ruptura (i aquest podria acabar esdevenint-ho) porten en si mateixos la possibilitat, per un breu espai de temps, d’un canvi en l’estructura social i el model econòmic.

L’Esquerra Independentista ha dut a terme, a través dels anys i de les diverses sigles que l’han compost, una feina de denúncia i resistència i també de construcció, sovint parcial d’una alternativa complerta. En el cas de la CUP, després de les darreres assemblees centrades molt especialment en debats orgànics o en la participació per primer cop en les eleccions al Parlament de Catalunya, ens queda per teixir encara una proposta, clara i concreta sobre el tot que estigui llesta per quan arribi el moment de decidir.

Una proposta que reculli la bona feina de l’Esquerra independentista des del seu naixement, però també dels centenars de col·lectius, organitzacions i persones que, des del seu territori o sectorialment llauren experiències de transformació concretes i reals.

Remarcava Salvador Seguí en un discurs el 4 d’octubre de 1919, i era una de les seves obsessions, que “el proletariat s’ha de capacitar pel dia del traspàs de poder”, incidint en la preparació i fent esment en la necessitat de disposar d’una organització capacitada i organitzada (en el seu cas òbviament la CNT) per quan arribi aquest traspàs.

Es doncs, moment per recollir les peces que ens donen del Col·lectiu d’Economistes Crítics Taifa, de la gent de la PAH, de la marea groga, de la campanya Independència per canviar-ho tot, de les experiències i el fons intel·lectual del sindicalisme combatiu, dels centenars de lluites i projectes que bateguen en el nostre país (on nosaltres en som part indestriable) per establir com volem que sigui l’organització social per la qual lluitem, des de les relacions econòmiques fins a les que haurem d’establir amb la resta dels territoris que componen els Països Catalans per tal d’enfortir la nació complerta.

Seguí acabava el discurs tot dient que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu, que tinguem el braç fort, que tinguem l’organització vertadera per traduir en realitats les nostres idees.” Ens queda, doncs, feina per fer.