dilluns, 25 d’agost del 2014

Aquesta Diada omplim carrers i places



"A Arenys de Munt hem recuperat una forma molt particular de fer política, la de donar veu als ciutadans". Així s’expressava Josep Manel Ximenis, portaveu del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA), abans de donar pas als resultats de la primera consulta per la independència que es va dur a terme el 13 de setembre de 2009 en aquella localitat.



Malgrat que el contenciós número 14 de Barcelona anul·lés l'acord del plenari per dur a terme la consulta al·legant que s'havia "extralimitat en les seves competències" i malgrat escrits de fiscalies de l’Estat, les amenaces de l’extrema dreta i el menyspreu del PSC-PSOE, 2.671 persones (el 40,99% del cens) van posar el seu vot en una urna per donar l’opinió sobre la independència de Catalunya.



A Lleida, l’esforç conjunt de desenes de voluntaris treballant colze a colze, més enllà de sigles i partits, feien possible que el 25 abril del 2010 s’establissin 21 seus electorals malgrat el poc interès, quan no desídia, del govern local que, en boca del Paer en Cap Angel Ros Domingo, diria després de conèixer la participació a la consulta que els lleidatans i lleidatanes “han demostrat seny amb el futur del país” no participant-hi.

Va ser la desobediència de totes i tots, en un esforç col·lectiu sense protagonismes, impulsat per una societat civil cohesionada i activa la que va desbordar els partits i la que va dur a desenes de municipis a organitzar noves consultes. També va ser la desobediència la que va organitzar l’any passat una cadena humana, que va enllaçar la Catalunya Nord amb el País Valencià.



De ben segur, aquesta diada serà un pas més, potser un dels darrers, cap a l’emancipació nacional. Cal omplir els carrers arreu, participar massivament a la 'V' organitzada per l’ANC a Barcelona, per fer evident que no farem un pas enrere, que serem novament les catalanes i els catalans els qui apostarem, un cop més, per un referèndum que es irrenunciable. I ho farem, si s’escau, com ho hem fet fins ara, desobeint unes lleis injustes que restringeixen, cada cop més, la participació en la vida política a un vot cada 4 anys.



Farem la consulta per a decidir el nostre futur com a poble col·lectivament, amb la mirada posada en el conjunt dels Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, perquè finalment, l’exercici d’aquesta desobediència es també exercici d’apoderamemnt popular. Una acció necessària per fer un país lliure, però també per continuar caminant cap a un país socialment just.

dimecres, 13 d’agost del 2014

Gaza, mercat i banc de proves



Aquest estiu, la Força Aèria Israeliana presentava el seu sistema aeri no tripulat Elbit Systems Hermes-900 (UAS), un drone posat a punt abans d’hora per donar suport a l’operació “marge protector” iniciada per l’Estat d’Israel contra Gaza el 8 de juliol.

Precisament aquesta companyia internacional d’electrònica de defensa, Elbit Systems Ltd., ha vist incrementat en un 6,1 per cent el valor de les accions nord americanes des que ha esclatat el conflicte de Gaza, donant un impuls al complex industrial armamentistic d’Israel, un dels 10 principals països exportadors d’armes mundials.

Es evident que la part mes dura i colpidora d’aquest càstig col·lectiu que Israel imposa a una petita porció de terreny de 385 m2 on hi viuen gairebé 1,8 milions de persones son els milers de morts civils, molts d’ells nens i nenes. Però aquest conflicte i el setge que Israel duu a la franja de Gaza porta també implícit l’ofegament econòmic i la destrucció del seu pobre teixit industrial i agrícola del qual se’n beneficia, indirectament, l’estat Hebreu.

Des del bloqueig total endegat l’any 2007 Israel no ha fet mes que estrènyer el cercle a l’entorn de Gaza. Abans del 2007 (quan Hamàs va guanyar les eleccions a Gaza i Israel va declarar la franja “entitat enemiga”) el 85% de les exportacions de Gaza anaven a Israel o Cisjordania, el bloqueig total a les exportacions, (sota pretextos de seguretat malgrat el desembre de 2013 el govern holandès donés un escàner d’altra precisió per als controls de mercaderies d’entrada i sortida que el govern de Netanyahu va refusar de fer servir) ha fet miques el magre teixit industrial i, conjuntament amb el tancament dels passos de frontera per a les persones (excepte per raons humanitàries), ha incrementat l’atur del 40% al 70% i la població sota el llindar de la pobresa al 73%.

Les poques infraestructures de la franja son ara inexistents, el 2001 es destruïa l’aeroport de Gaza (construït amb ajuda de l’Estat Espanyol) i l’incipient port (finançat per Holanda), el 2006 la principal central elèctrica de Gaza, ponts, carreteres, infraestructures diverses i, en aquesta darrera escomesa novament la central elèctrica que ha deixat sense llum el 90% de la població i que impedeix el funcionament de les plantes potabilitzadores d’aigua.

La franja esdevé ara, zona de combat però també un banc de proves d’armes i, mercès al bloqueig, un mercat pels productes d’Israel que li genera una gens menyspreable xifra de 380 milions de dòlars en vendes.

En un acte al qual vam assistir una desena de representants de la CGT per trencar el bloqueig el primer de maig a Gaza l’any 2007, un dels palestins va dir, “el que Israel anomena terrorisme el causa l’atur i la pobresa, i a Gaza tenim les dues coses”. Mentre els habitants de la Franja s’enfonsen en la pobresa, l’Estat d’Israel en recull els beneficis.