diumenge, 22 de gener de 2012

La normalització del PP


L'any 1995, en les eleccions al parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, el Partit Popular assolia el seu màxim històric en vots amb 421752 paperetes que sumaven un 13,21 % dels vots emesos i que els donarien 17 parlamentaris. Un menys que amb l'ara presidenta del PP, Alicia Sànchez Camacho que malgrat tot obtindria un número de vots menor (384019 votants) fixant encara aquell 1995 com el sostre electoral del seu partit.

El resultat del 1995 s'aconseguiria de la mà de Alejo Vidal Quadras, amb un discurs d’un nacionalisme espanyol desbocat i un atac constant, sense amagar-se’n, contra tot allò que tingués un mínim vernís catalanista. Un Vidal Quadras fundador de Convivència Cívica Catalana, membre del patronat d'honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española i col·laborador habitual de mitjans de comunicació com Intereconomia o la Razón.

Alejo seria defenestrat en un suposat acord entre Aznar i Pujol als pactes del Majèstic (quan el Partit Popular necessitava dels suports dels convergents) i el PP apostaria per líders com Piqué, mes propers a Unió Democràtica que al PP "autèntic" que suavitzarien el missatge pel que respecta a la llengua o al "nacionalisme" català.

Passada aquesta etapa i desprès d'una nova defenestració de Piqué, el PP més dur pren les regnes del partit. A Lleida tornen a la càrrega personatges com l’ultradretà Jose Ignacio Llorens (apartat per Piqué per brandar un discurs massa agressiu), i a nivell del principat d’altres com el mateix García Albiol, deixeble avantatjat de Vidal, ara alcalde de Badalona i membre destacat del seu partit.

Això sí, aquest cop ja curat en salut, el PP absolutament bel·ligerant en la defensa del nacionalisme espanyol, no ha dubtat a posar al capdavant el somriure permanent d'Alícia Sanchez Camacho que, amb un discurs suau i unes formes menys agressives, amaga darrera seu el mateix discurs nacionalista espanyol d’atac a la diferència del Partit Popular.

Ha hagut de ser CiU, paradoxalment blanc dels atacs del PP en anteriors ocasions, qui, en la seva necessitat de suports per la governabilitat del Parlament de Catalunya, ha normalitzat el PP i l'ha tret d'una marginalitat “nacional” col·locant-lo en una posició perillosíssima de centralitat política.

Una centralitat que el PP espanyol, de la mà de la seva sucursal a Catalunya, aprofitarà per pescar vots en les aigües menys sobiranistes i més dretanes de Convergència i Unió i que li ajudarà a eixamplar el seu suport, conservant alhora la seva base més espanyolista que forma part del seu ADN. Una estratègia que ja ha dut a terme, salvant les distàncies, al País Valencià o a les Balears i que tan bons rèdits li ha donat.

Així CiU, amb la normalització del PP, adopta una postura que a curt termini li salva els mobles però que esdevé una aposta de futur absolutament nefasta per al conjunt del país.

dijous, 12 de gener de 2012

Harmonització



La crisi, i la seva amenaça constant, esta donant a la dreta l'oportunitat d'executar polítiques que, anys enrere i sense l'espasa de Dàmocles de l'atur no haguessin estat possibles. A banda de la minimització de l'estat del benestar a uns serveis mínims o de la liberalització i precarització del mercat de treball, amb una indemnització per acomiadament improcedent de 10 dies (fins la propera reforma, es clar), convenis d'empresa i contracte únic, la situació econòmica servirà, a més a més, per una recentralització de l'Estat.

El primer pas han estat les famoses “ambaixades de Catalunya”, el govern de l'Estat ha ofert un espai en consolats i ambaixades a “representants territorials” per tal de racionalitzar la despesa, un oferiment al que es suma el soroll de fons del PP català (i d’uns Ciutadans i una UPyD ara ja descol·locats i sense espai) en la seva “aposta” per la reducció de canals de la televisió pública catalana sota el pretext de l'austeritat.

Seguiran, de ben segur, una nova llei educativa que, sota l'argument de la reducció de la despesa pública, aposti per un model d'educació únic i uns continguts homogenis i, per finalitzar la proposta del nou ministre Luis de Guindos de fiscalitzar els pressupostos de les diferents comunitats autònomes deixant buit de contingut polític el parlament i reduint-lo, encara més, a un gestor d'unes partides pressupostaries. Un pas més, i aquest definitiu, per a reduir les autonomies a una mena de diputacions generals amb un contingut polític absolutament menor.

I mentre tot això passa CiU és prepara en la defensa per assegurar-se unes engrunes d'autonomia i retenir una mena de mancomunitat. Per tot això no feia falta tants pactes fiscals.