diumenge, 27 d’abril del 2008

NECESSITEM UN PARC AGRARI A L’HORTA

Article publicat al número 5 del diari de la CUP de Lleida.

L’Horta és el gran pulmó verd de Lleida i una part essencial de la nostra ciutat, un espai que configura un paisatge singular propi conformat per finques de petites dimensions majoritàriament d’arbres fruiters. Es tracta d’un espai agrari que realitza funcions positives de tipus mediambiental (pulmó verd, equilibri territorial, generador del paisatge, etc.), econòmic (està ocupat per explotacions agrícoles que desenvolupen una activitat econòmica) i social (com a lloc d'ocupació de molts pagesos a temps parcial i d'esbarjo de ciutadans en les zones naturalitzades) i que com a part essencial de la nostra ciutat, ha d’ésser preservat.
Aquest espai agrari té una funció també força important en l’estructuració del territori, actuant com elements tamponadors entre la ciutat i el medi o entre el nucli urbà i altres nuclis de zones properes.
És per aquesta mateixa proximitat amb el nucli urbà de Lleida que aquesta zona està sotmesa a una profunda pressió urbanística i al mateix temps pateix l’esquarterament que provoquen les grans infrastructures (ferrocarrils, carreteres,...) que comuniquen i envolten la nostra ciutat. Aquesta intrusió dins l’espai agrari d’aquestes activitats, l’especulació en les seves terres, la contaminació de les seves aigües, els abocadors incontrolats i altres activitats d’origen humà provoquen una pèrdua de la qualitat ambiental que repercuteix de manera directa en l’Horta.
Aquest és un espai, doncs, que necessita obligatòriament protecció per part de l’administració municipal per fer front a les nombroses pressions que amenacen la seva integritat. Partint de la base que l’Horta ha de seguir mantenint necessàriament el seu caràcter agrícola -doncs no es tracta que sigui el jardí de Lleida-, cal garantir la viabilitat de l’activitat agrícola i això passa, de manera ineludible, per una agricultura econòmicament viable que permeti la subsistència dels pagesos i les pageses que hi viuen.
Existeixen diferents maneres per preservar aquesta viabilitat, potser un dels referents seria les polítiques que a França protegeixen de manera força rigorosa el terreny agrícola, amb diverses eines com el dret de tempteig (possibilitat d’adquirir un terreny agrari pel mateix preu que el promotor vol comprar per urbanitzar-lo) o el banc de terres que l’Estat posa a disposició dels pagesos (en concepte d’arrendament o venda a preu taxat) per aquells que necessitin ampliar les seves explotacions.
L’exemple més proper és el del Parc Agrari del Baix Llobregat, on no es permeten processos d'urbanització de caràcter urbà, per tal de potenciar la continuïtat i millora de les condicions naturals d'aquests sòls i la seva preservació com a espai agrícola. El sòl, classificat com a no urbanitzable, constitueix així una única zona general rural, preservant i promocionant la millora de les explotacions agràries.
D’uns anys ençà i gràcies, en bona part, a la feina de conscienciació i divulgació feta des de la mateixa Horta, s’ha establert per part de l’Ajuntament de Lleida un grau important de protecció en aquest territori, començant pel Pla Municipal de 1995 (ampliada en alguns aspectes per la Llei 2/2002 d’Urbanisme) o la mateixa Oficina de l’Horta. Des de la Candidatura d’Unitat Popular entenem que és un primer pas, però cal anar més lluny per garantir-ne una protecció permanent, tant en el seu territori com en els seus usos.
Cal establir un Pla Director Integral de l’Horta, cal dotar aquest espai d’infrastructures i serveis eficients que consolidin les explotacions agràries i cal, necessàriament, promoure un model agrícola viable i respectuós amb el medi ambient, i unes xarxes de comercialització dels productes obtinguts concertades o participades amb el sector productiu que garanteixin la viabilitat de les explotacions.
Cal també que les lleidatanes i lleidatans prenguem consciència dels valors ecològics, productius i culturals que suposa l’Horta per la nostra ciutat, mitjançant el seu coneixement i això requereix un esforç per part de la Paeria de difusió d’informació i d’organitzar activitats que promoguin el seu coneixement.
Des de la CUP defensem una participació social real en tots els àmbits, participació que ha d’ésser necessàriament vinculant i en aquest cas doncs, és necessari, imprescindible i ineludible que els habitants de les partides que conformen l’Horta diguin la seva, la participació social i el debat és l’eina bàsica del consens per a fer possible una ordenació sostenible econòmicament i ambientalment d’aquest espai.

dilluns, 21 d’abril del 2008

I després diran que la gent no va a votar....

A la Diputació de Lleida es tornen a pujar els sous. Els polítics, es clar, perque les treballadores i els treballadors encara no han cobrat la desviació respecte de l'IPC de l'any passat tal i com estipula la clàusula de revisió salarial del seu conveni col·lectiu.

Amb fets com aquests la política es corromp una mica més, quan els suposats partits d'esquerres, quan ICV, PSC i ERC voten a favor de la pujada dels sous en el primer ple de l'Ajuntament de Lleida o quan, després de prometre austeritat, s'incrementen els sous que en alguns casos suposen 1000 euros en menys d'un any als diputats, allunyen inexorablement la política de la gent i del carrer.

El president de la Diputació va prometre reduir la despessa i congelar els sous, no solament això sinó que per donar exemple es baixa 5000 euros el seu sou. Tranquils, no patiu!! en cobra uns 105000 i segueix sent el segon càrrec públic que cobra mes en tot l'Estat Espanyol després de l'ara ministre Celestino Gorbacho, doncs ara per compensar puja el sou als seus socis socialistes (?) mentres la diputada d'iniciativa no diu res.

Tot això ens fa un flac favor als que creiem que la política no es una feina amb un bon sou sinó una eina mes, petita però vàlida, que conjuntament amb moltes d'altres, ha d'ajudar-nos en la transformació social.

I no son paraules, per sort tenim exemples de càrrecs electes coherents com la Montserrat Vinyets i l'Albert Ventura, regidors de la CUP a Sant Celoni que van presentar una moció (aprovada) per reduir els sous dels regidors/es, o la Laia Jurado i el Quim de Vic que destinen una part important dels seus sous a diverosos projectes o el Xavi Safon-Tria que directament hi ha reninciat. Transparència i coherència.

divendres, 18 d’abril del 2008

El català, llengua d'opressió al principat

Claríssim, no hi ha dubte. Només us en poso dos exemples que m'han succeit aquests darrers mesos i que m'han fet obrir els ulls.

El primer, reunió d'escala. M'arriba l'acta, en castellà - no passa res, penso, li diré a l'administrador i segur que la propera la farem ALMENYS en català-. La reunió s'allarga gairebé 4 hores en les que es diu de tot menys bonic, abans d'acabar prenc la paraula per demanar a l'administrador si la propera acta la pot fer, com a mínim, en català.

Hem respon que no, que encara no te els formats i que ho esta fent, que algun dia arribarà. Flipo, li torno a demanar dient-li que la llei l'obliga i hem torna a dir que no, li demano que consti en acta. Dues setmanes desprès arriba l'acta, en castellà obviament, i sense aquest punt.

Segon cas, (el de cada any). Vaig a la Mutua per la revisió anual que ens fan fer a l'empresa. Cada any m'aten una doctora amb ganes de que passi el següent i cada any li demano l'informe mèdic en català. Ella sempre rondina (ja esta aqui el psicòpata de cada any - segur que pensa-), tot i que cal dir en el seu favor que sempre m'acaba arribant (únicament a mi perque ningú mès ho demana).

Aquest any una novetat, doctora nova però amb les ganes de treballar de l'anterior. Arriba al final i abans de marxar li demano l'informe en català, hem mira sorpresa i hem diu: "no entiendes el español", jo li dic "si, i l'anglès i el francès també, pero vull el meu informe en català", acaba dient-me "pues yo no te lo voy a traducir".

Una mica cansat, decideixo que he de fer alguna cosa. En el primer cas li envio un burofax dient-li (entre d'altres) que segons nosequin article de la llei (gràcies Esther!!) l'acta ha de ser com a mínim en català, dues setmanes i encara no ha dit res.

En el cas de la Mutua vaig parlar amb el meu delegat de Seguretat i Salut i amb el meu delegat al Comité d'Empresa perque abans d'anar a la Mutua l'empresa preguntés als/les treballadors/es en quin idioma volen l'informe mèdic. Per sort ja consta com a proper punt de l'ordre del dia en el Comité de Seguretat i Salut i m'han promés (encara no hi ha ordre del dia) que també constarà en la propera reunió del Comité d'Empresa.

I no estic content, de fet no se si estic mes enfadat o cansat d'haver de reivindicar continuament el dret de poder viure en català, d'esbarallar-me continuament, de que la gent pensi (com m'ha dit algú de la meva empresa quan ho vaig explicar), que l'important es que facin la feina be, que l'idioma només es per comunicar-se, que si ja entèns el castellà no cal que emprenyis tant.

Emprenyo perque no vull que la meva llengua es converteixi, com els hi passa a moltes d'altres, en un idioma únicament per explicar contes a la vora del foc a casa.

dimarts, 15 d’abril del 2008

DOS DIES

Poso al meu bloc aquest text que va sortir publicat a llibertat.com el dia que els buseros i buseres han fet un pas més endavant.

Vaig veure el Saturnino Mercader i el Josep Garganté per darrer cop al judici de Can Vies, el Saturnino defensant el centre social a la sala de l’audiència i el Garganté a baix, a l’arc del triomf, participant de la diada festiva i reivindicativa que s’havia organitzat.
Ells dos son unes de les cares visibles de la lluita pels dos dies que les conductores i conductors d’autobusos estan duent a terme, malgrat repeteixen per activa i per passiva que es una lluita de totes i tots sense portagonismes.

Els he anat seguint, he votat al Saturnino com a català de l’any, he vist al Garganté reivindicant els dos dies a la festa de lliurament dels premis de l’APPEC i bàsicament els he vist a ambdós conjuntament amb els seus companys i companyes de feina a les assemblees, a les mobilitzacions o informant als conductors a la sortida de les cotxeres.

Ja ho comentaven al jutjat, un cop la mobilització iniciada i l’èxit obtingut comença l’estratègia del pal, de la criminalització de la vaga, de les sancions i suspensions de sou i feina i de la pastanaga, de la negociació amb les cúpules sindicals de CCOO i UGT a les esquenes dels treballadors.

Semblava que TMB ho tindria fàcil però s’han trobat amb dues coses en les quals no hi contaven, d’una banda l’assemblea, la lliure decisió de les treballadores i treballadors de seguir endavant de manera col·lectiva, i de l’altra el suport unànime dels moviments socials, de la gent de Can Vies i d’exemples d’unitat com el periòdic DOS DIES realitzat entre l’Accent, la Directa i el Catalunya.

I es que contràriament al que a primer cop de vista podria semblar, la reivindicació dels dos dies va mes enllà d’una simple reivindicació per una millora puntual en unes condicions laborals, es una vaga, per primer cop des de fa molt temps, ofensiva, una reivindicació duta a terme per una gran majoria de les treballadores i treballadors del bus i per això mateix i res mes que per això, perquè coneixen l’abast del que s’hi juga, TMB ha contat amb el suport incondicional de mitjans de comunicació i de l’oligarquia econòmica catalana.
En el judici hem van assegurar que arribarien fins allí on les treballadores i els treballadors volguessin arribar. La lluita de les conductores i conductors d’autobusos forma part d’aquest món que vull, forma part de l’alternativa al capitalisme que cal bastir i del qual aquesta experiència n’és un petit exemple.

diumenge, 13 d’abril del 2008

LA SOSTENIBILITAT SOCIAL, MÉS ENLLÀ DEL MEDI AMBIENT.

Segons l’informe Brundtland del 1987 la sostenibilitat és “satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per a satisfer les necessitats de les generacions futures” i ja que, com es sol dir, cal pensar globalment i actuar localment, és en els municipis on rau una part de la força per poder aconseguir aquest objectiu.

Entenem que la Paeria gaudeix de competències per promoure aquest desenvolupament a nivell de la nostra ciutat i, tot i que cal dir que en els darrers anys s’han fet passos en aquest sentit per part de l’anterior tripartit municipal, aquests passos han estat, en opinió de la Candidatura d’Unitat Popular, petits i sovint desconstextualitats.

Per què diem que han estat petits?

Perquè entenem que les coses començen per un mateix, si l’Ajuntament vol promoure el desenvolupament sostenible ha de donar exemple, no podem demanar als altres el que no som capaços de fer. Cal que tots els edificis de la Paeria (esportius, escoles bressol, administració..) disposin, entre d’altres, de mesures eficients d’estalvi energètic i d’estalvi d’aigua, potenciant també la implantació d’energies alternatives.

Però l’Ajuntament pot fer més i ha de fer més, ha de promoure la reducció en el consum d’aigua tant en la vessant pública (potenciació de la neteja en sec, estalvi en fonts..) com en la particular (no entenem com a sostenible la construcció, per exemple, de piscines privades en blocs d’habitatge mentre la Paeria esmerça gran quantitat de recursos en dotar a cada barri de pisicines). Cal construir dues deixalleries més a fi de cumplir amb la Llei 6/93 (modificada per la Llei 15/2003 i complementada per la 16/2003) i crear “punts de reciclatge” a cada barri. Cal apostar per l’educació en el reciclatge a través de mesures construides en positiu i no de sancions o multes. Cal incidir sobre els serveis abans municipals i ara malauradament privatitzats, per tal de garantir el respecte al medi ambient ja sigui amb auditories realitzades pels mateixos tècnics municipals o bé amb la certificació d’algunes de les normes medioambientals existents de reconegut prestigi.

En la lluita contra el canvi climàtic, l’Ajuntament ha de modificar i ampliar les Ordenançes Municipals, superades i ampliades per diferents preceptes descrits en el Decret 21/2006 d’ecoeficiència o en el mateix Codi Tècnic de l’Edificació pel que fa a mesures d’estalvi energètic, tant pel que respecta a exigències en la construcció de nous edificis (aillaments, etc.) com en la incorporació d’energies netes. Cal utilitzar totes les energies netes de que disposa la nostra ciutat, la solar, és clar, ja que som una de les zones de Catalunya amb més dies de sol per any; però també la geotermal (cal recordar que Lleida disposa d’una font d’aigua geotermal a Pardinyes clausurada per l’anterior tripartit).

L’ajuntament també pot fer més, pot declarar Lleida zona desnuclearitzada o lliure de transgènics, mocions simbòliques però que suposen un pas més en la defensa d’un medi més net i sa per a tothom.

L’ARE DE LLEIDA, NO ES OR TOT EL QUE LLUEIX

El 15 de gener d’aquest any la Generalitat de Catalunya ha aprovat el pla especial d’Àrees Residencials Estratègiques. Aquestes ARE s’han establert a partir de la redacció de 12 plans urbanístics per a 86 municipis catalans entre ells, Lleida.

A la nostra ciutat, el pla urbanístic de les Terres de Ponent, preveu la construcció de 55 hectàrees situades a la prolongació de l’avinguda Tarradelles, darrera de la Fira de Lleida, a banda i banda de la travessia de la N-II. Zona que en l’actualitat està ocupada per algunes parcel·les sense cultivar, per descampats, per les instal·lacions d'una antiga hípica, per horts i finques de fruiters i per l'hotel i la gasolinera Ilerda.

Teòricament, la generalitat ens ven aquestes ARE com un dels instruments més efectius per tal de posar a l’abast dels ciutadans nou habitatge assequible (amb un 40% del sostre construït en alguna de les tres modalitats de protecció oficial) en zones ben preparades per a acollir el creixement previst en el Pacte Nacional per a l’Habitatge. A primera vista pinta força be, però un anàlisi mes acurat ens demostra el contrari.

La primera objecció que hi trobem es de caire global. Aquestes ARE son una conseqüència del Pacte Nacional per l’Habitatge i neixen com a resultat de les previsions de demanda de pisos en base al creixement demogràfic previst i la demanda d’habitatges protegits en l’actualitat, es basen en “projeccions oficials demogràfiques” que estipulen que cada any es formen unes 40.000 noves llars. Aquests càlculs no tenen en compte, entre d’altres, l’increment de la precarietat laboral i el preu actual de l’habitatge, que fan que les vendes estiguin en un procés clar de desacceleració.

La segona objecció es que les ARE envaeixen les competències en matèria urbanística de l’Ajuntament. Aquests plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques son elaborats pel Govern, per tant aquesta requalificació dels terrenys es du a terme mes enllà del planejament urbanístic del propi ajuntament i retalla en la pràctica encara més les possibilitats d’intervenció dels veïns en les decisions urbanístiques de l’Administració i de debat polític (no passa per aprovació del ple municipal).

I en tercer lloc entenem que aquesta ARE a Lleida, amb l’increment de 1897 habitatges d’iniciativa privada, suposa una continuïtat en el model de creixement urbanístic desmesurat i ecològicament insostenible. Cal destacar que Lleida disposa en l’actualitat d’almenys 4 grans zones en creixement, algunes d’elles encara amb força superfície per construir, com serien Barris Nord, Pla de l’Aigua, Nova Mariola i Balàfia-Secà i els mateixos constructors i agents immobiliaris diuen que existeix una saturació en el sector, recomanen construir menys i alerten que l’oferta es superior a la demanda.

No solament això, ja en el 2005 el mateix Col·legi d’Arquitectes denunciava que el 40 per cent dels habitatges projectats a la província de Lleida durant aquell any obeïen a l'especulació i l’actual regidora d’urbanisme, Marta Camps, afirmava que: “el cert és que la creació de sòl urbanitzable per part dels ajuntaments (com es reclama des de fa anys per part del sector i com s’ha fet de forma massiva en els darrers anys) no ha aconseguit aixoplugar la demanda ni moderar l’increment de costos”.

Des de la CUP ens manifestem obertament a favor de l’habitatge protegit, però també per fomentar la rehabilitació i la utilització de pisos buits enfront de la nova construcció. l’”Atlas Estadístico de las Áreas Urbanas de España 2006” detectava que hi ha 452.921 habitatges buits a Catalunya, el que significa el 13,7% del parc total català i a Lleida, segons dades oficioses, existeixen sobre uns 6000 pisos desocupats. En aquest context defensem que cal, des de l’administració pública, dur a terme accions valentes i contundents per evitar l’especulació, accions per exemple, com les d’un increment de fins al 50% de l’IBI d’aquells habitatges que es considerin desocupats que ja ha aprovat l’Ajuntament de Sant Celoni el 27 de desembre del 2007 a proposta dels regidors de la CUP.



Entenem que aquesta ARE no suposa res mes que una excusa del govern tripartit de la Generalitat per més creixement urbanístic, progre, però creixement al cap i a la fi. Lleida hauria de seguir el camí d’altres municipis com Vilafranca del Penedès, on tots els grups municipals (PSC, CiU, CUP, PP i IC-V) amb l’excepció d’ERC, han aprovat mitjançant la junta de portaveus una declaració en contra de l’ARE del sector “La Pelegrina” aprovada a la seva vila i han decidit demanar al govern de la Generalitat que respecti el planejament municipal.

Semblaria que la única solució per garantir el dret a l’habitatge es basa únicament en la construcció i la venda, doncs no, cal anar mes enllà i en aquests moments això, a la nostra ciutat no passa per l’ARE.