dimarts, 9 de juny del 2015

M’agrada la vella política




El 24 de juny de 1976 el Teatre Principal de Lleida acollia la conferència titulada “Lleida: problemes actuals i futur democràtic” que era, de facto, el primer acte públic del PSUC encara en la clandestinitat. En ella hi prendria part, entre d’altres, Anna Ariño i Garrié, militant comunista que va mantenir les idees de canvi social inalterables durant els anys de militància al PSUC i a ICV.

Es la mateixa Anna que participava en l’acte central de la Crida per Lleida aquest mes de maig i que ens posava la pell de gallina a totes i tots recordant la feina dels invisibles necessaris, una història col·lectiva que enllaçava en el seu discurs el fil roig, negre i el violeta de les lluites que ens han conduit on ara som.

En els temps líquids que en el que ens diuen que estem neix la “nova política”, lliure dels errors de la vella i de la pesant càrrega de la seva història. Ni d’esquerres ni de dretes i per tant sense cap lligam amb el passat, unes noves organitzacions sota sigles amb noms imperatius que, a cops, amaguen trajectòries, polítiques i gestió.

Dec ser que hem faig gran, però m’agrada la vella política. M’agrada reconèixer-me en el fil de lluita que va traçar el Pere, el Carles, la Tat o la Maria del FNC, quan en la clandestinitat defensaven una Catalunya Lliure i la volien justa. En l’Alex que escolli el fil roig del compromís i la defensa de les treballadores i treballadors amb el PSUC més combatiu o en el Paco, llibertàri de soca-rel hereu d’una idea que continua bategant.

M’enorgulleix formar part d’un projecte que continua el fil roig, el negre i el violeta i en fa una xarxa cada cop més densa, col·lectiva i plural, que poc a poc i pacientment, amb una feina de base, de formigueta, posa un peu les institucions per capgirar-les.

Un projecte vell, fet de compromís personal i lluita col·lectiva, que amb una ideologia del segle passat vol construir una nova societat, justa i lliure.