dilluns, 25 d’octubre del 2010

LA SANCIÓ COM A SOLUCIÓ, UNA CURIOSA VISIÓ D’ESQUERRES




La setmana passada ens vàrem reunir amb Josep Barberà, regidor de medi ambient, arran de la denúncia efectuada per la seva regidoria contra la CUP per penjar cartells en les parets de la ciutat, una infracció que com ell va recordar, pot arribar fins als 2000 euros.

Mes enllà de la denúncia per un fet que, com ell va reconèixer, l’Ajuntament també du a terme i de que els únics col•lectius sancionats, tal i com vam poder comprovar en la relació de denúncies son, a banda de les entitats privades, les organitzacions que tenen una actitud mes, diguem-ne contestatària amb l’Ajuntament (com l’Assemblea de Joves, la CGT o La Maranya), el moll de l’ós de l’assumpte es quelcom que es repeteix en l’acció política de l’Ajuntament de manera constant, la prohibició com a única solució.

La CUP, com ja vàrem fer en el mateix cas quan l’ecosocialista Mercè Rivadulla ocupava la mateixa regidoria, vam anar a parlar amb el sr. Barberà amb un missatge clar, no es pot perseguir que s’enganxin cartells quan no es dona alternativa a les entitats sense ànim de lucre com es fa, per exemple, en d’altres ciutats del principat instal•lant cartelleres d’ús exclusiu per aquestes.

No cal dir que la resposta del regidor va ésser negativa de manera coherent amb la praxis de la Paeria, la sanció com a única solució als problemes socials. Així, contra la pobresa es redacta una ordenança de civisme que prohibeix anar mal vestit o fer pudor, contra la prostitució s’amplia l’anterior ordenança i es prohibeix les prostitutes al carrer (això si, un cop la prohibició en marxa s’inicia a corre-cuita un pla integral de resultats encara desconeguts), contra el burca, enlloc d’oferir mesures socials i un pla integral destinat a ajudar aquelles dones que el duen, una nova prohibició i, com en el cas anterior, condemna per les dones afectades a la invisibilitat del seu domicili.

Així, un cop més, els socialistes tornen a manllevar de la dreta un altre dels seus discursos i apliquen una mena d’aquella política de “tolerancia zero” impulsada a finals dels anys noranta per l’alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani. Una política basada en l’aplicació severa de sancions a qualsevol delicte per petit que sigui i l’ampliació de la consideració d’infraccions a les mostres de pobresa i exclusió, una política que amaga els problemes socials sota sancions sense oferir cap altra solució que no sigui la punitiva.

La majoria socialista de la Paeria continua amb una política cada cop mes escorada cap a la dreta amb el beneplàcit de CiU i el PP que es freguen els veient com els socialistes apliquen les seves pròpies idees. Mentre tot això passa hem pregunto que on és la suposada oposició d’esquerres de l’Ajuntament de Lleida?

dilluns, 18 d’octubre del 2010

ATIAR EL FOC


Es innegable l’aptitud del PP per apel•lar als sentiments mes primaris de l’ésser humà i treure’n un rèdit, per exacerbar, entre d’altres, l’individualisme, la por a l’altre o el rebuig a la diferència.

També es innegable la seva capacitat de desplegar un discurs que va des d’una mena de centre-dreta fins a un 90% dels electors de l’extrema dreta tal i com es feia públic aquest diumenge en un diari de tirada estatal. Un partit que ha aconseguir frenar l’ascens de la resta que li busquen espais en un dels seus extrems, com Plataforma per Catalunya, i ho fa, bàsicament assumint de manera enèrgica, el seu discurs.

Així ara el que toca, per tal de tancar espais a la dreta i de buscar el vot de la manera més irresponsable, es obrir el debat de la immigració des de la demagògia, sense voler aportar solucions en positiu que vaguin mes enllà de l’estigmatització d’un col•lectiu que, curiosament, no te dret a expressar la seva voluntat política a les urnes.

Tampoc es que ens enganyin, el PP, no ha variat substancialment el seu discurs en els darrers anys. El que si que sorprèn es que aquells qui ara critiquen aquests discursos abraonats contra la diferència son els qui han posat el seu gra de sorra atiant el foc, obrint debats entorn del padró, com es el cas de Vic, o del burca, com a Lleida, llençant propostes robades a aquells partits que diuen combatre.

Ara si, quan convindrà caldrà dir allò de “si tu no hi vas, ells tornen.”

divendres, 1 d’octubre del 2010

El sindicat, una eina necessària


Joan Peiró definia, en el “problemes de l’anarquisme i del sindicalisme”, el sindicat com a “l’instrument per a la defensa de classe” i afegia: “ La defensa de classe enfront de la burgesia que com a classe apareix sempre compacta en la defensa dels seus interessos, només pot desenvolupar-se eficaçment mitjançant la unió del proletariat en un fort bloc d’oposició; i aquesta unió no és realitzable en cap cas per una espontània coincidència ideològica i sempre per la correlació dels interessos comuns de classe”.

Arran de la convocatòria de la vaga general d’aquest 29 de setembre i prèviament a la data assenyalada, des de diversos sectors de la dreta s’iniciava, amb la col•laboració indispensable d’alguns mitjans de comunicació, una campanya de descrèdit dels sindicats. El tret de sortida, el 14 de setembre, el donava la molt liberal Esperanza Aguirre amb l’anunci que “El Govern de la Comunitat de Madrid ajustarà el nombre d’alliberats sindicals” per acte seguit, carregar contra els sindicats. Un discurs aplaudit i compartit per la resta del seu partit que amb la col•laboració d’altres forces polítiques i mitjans de comunicació iniciaven una campanya d’atac sistemàtic als sindicats basant-se en l’existència dels alliberats sindicals i en les subvencions de les que alguns d’ells es nodreixen per tal de mantenir la seva estructura i activitat.

I certament part de raó tenen, però no la que ells es diuen.

D’una banda es veritat que una part dels sindicats han abandonat la seva idea fundacional de transformació social i s’han convertit ara en mers gestors de serveis, que existeixen unes cúpules que han fet dels seus càrrecs de representació el seu modus vivendi i que una part dels alliberats sindicals malbaraten les seves hores sindicals.

Es veritat també que les estructures de la major part d’aquestes organitzacions necessiten una sacsejada i canvis en per tal d’adaptar-los a la realitat del món del treball i a la seva precarietat creixent. Cal convertir les estructures dels sindicats per estructures mes properes i que contemplin la mobilitat laboral, assemblees de barri, sindicats únics...cal garantir la participació de totes i tots els qui ho vulguin en l’estructura de decisió del sindicat, no solament en les reunions de les assemblees locals sinó en totes on es decideixi el futur de l’organització i en tots els òrgans de gestió d’aquest, es absolutament imprescindible que la principal font de finançament d’aquests siguin les quotes dels seus afiliats i afiliades......

Però es absolutament fals que el sindicat, entès segons la definició de Peiró, sigui obsolet, antiquat o no respongui a una necessitat actual. Qui ara defensa aquest discurs, amagat sota excuses d’alliberats sindicals o subvencions (com les que reben els seus propis partits) son els que sempre l’han combatut per raons obvies.

I és que malgrat els canvis que ha sofert el sistema capitalista la seva essència es manté, les seves conseqüències continuen tant vigents com el primer dia i el treball en segueix essent un dels seus eixos principals.

Els sindicats, com a eina de lluita i construcció d’una societat justa i lliure, segueixen essent imprescindibles i és que com deia Seguí l’any 1916, el sindicat és pels treballadors i treballadores “l’única arma de que disposen, de que disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per a preparar una societat més justa i equitativa per a tots.”