dilluns, 23 d’agost del 2010

Un homenatge emotiu, sincer i necessàri.


Dissabte a Prada, la Candidatura d’Unitat Popular vam dur a terme un acte sincer, emotiu i necessari. Un acte per reivindicar la memòria d’un Manel Viusà (i de la seva companya, la Gertrudis Galí), que dedicà tota la seva vida a la lluita per l’emancipació nacional sota condicions sovint duríssimes, que li comportaren exili i una persecució constant de les autoritats de l’Estat espanyol. Un acte de reivindicació que contrasta amb el que oferirà la UCE al mateix personatge en el seu acte de cloenda, lligat bàsicament a la vessant mes artística.

Els companys i companyes de Llibertat.cat han fet un bon resum de l’acte en un post que val la pena llegir i que, conjuntament amb el penjat respecte de l’article que una de les filles de Viusà a escrit a l’Independant, donen una visió d’aquesta ocultació del Viusà mes combatiu i políticament compromès en favor d’una vessant mes artística i políticament mes neutra.

L’acte del dissabte va servir, precisament, per recordar el Viusà, que lligà la seva vida a la del seu país, que no tingué cap recança a obrir les vies necessàries per aconseguir-ho i que fou solidari i fraternal amb els seus companys obrint sempre el seu habitatge de París, le petit consulat catalan, a tots els qui varen trucar a la seva porta.

Penso que la participació de companys, com l’Agustí Barrera, que formaren part de la mateixa organització política, de l’Oriol, que porta anys realitzant un treball de recerca sobre EPOCA, i de dos dels seus companys d’organització, el Carles i l’Aleix, van servir per donar una visió acurada i exacta de la seva qualitat humana i del seu nivell d’implicació en la lluita.

Uns companys que van tenir un record emotiu i emocionant pel qual van demanar, amb tota justícia, un espai en la nostra memòria col•lectiva. Un espai que cal començar a omplir amb aquells que ja no hi son però també amb els que encara son vius (entre d’altres, de ben segur, alguns dels que estaven dissabte a la taula), quan encara podran gaudir del reconeixement que es mereixen, esperem que no calgui que morin per fer-ho.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Reivindiquem Pedrolo




Aquest estiu n'han passat 20 de la mort de l'escriptor Manuel de Pedrolo, un dels mes clars exponents d'intel•lectual compromès amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

He aprofitat aquesta data i les vacances d'estiu (que hem permeten disposar d'una estona per obrir un llibre) per tal de llegir una de les seves obres editades pel Jonc. Concretament, seguint el consell del Ferran, he escollit el "Cròniques", la reedició en un sol volum de les "Cròniques Colonials" (El Llamp, La Rella 1982) i "Cròniques d’una ocupació" (Llar del Llibre, Nova Terra 1988).

Llegir a Pedrolo vint anys després de la seva mort i més de 12 des de l'aparició de les "Cròniques d'una Ocupació" es una lliçó de contundència, radicalitat i fermesa, una mostra del compromís inequívoc de l'escriptor amb la lluita per l'emancipació nacional i social del conjunt dels Països Catalans. És també descoratjador, ja que després de tants anys molts dels aspectes que denúncia segueixen avui vigents, i una bona part de la classe política que ell acusa de tebiesa quan no una convivència amb l'idea d'Espanya (com seria el cas de determinats membres de CiU), continuen avui movent-se en una ambigüitat calculada que els fa tenir discursos diferents en funció d'on els pronunciïn, actuant més en clau de classe que de pais.

Una denúncia constant no exempta d’una visió optimista en el futur, com la que expressa en un fragment del “Cròniques d’una Ocupació: “Un cos es viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s'han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades les que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l'organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l'espanyolisme ha procurat agreujar per tal d'aprofitar-ne les despulles, té i tindrà pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”

Els pocs homenatges de caire institucional que s’han dut a terme en aquest 20è aniversari han girat, fonamentalment, entorn la seva vessant mes literària realitzant un oblit mes o menys voluntari d’aquell posicionament independentista i d’esquerres que ell contribuí a visibilitzar. Cal un esforç de la nostra part per recuperar els seus textos i el seu llegat, imprescindible i necessari per tota l’esquerra independentista.