divendres, 21 de desembre del 2012

Mireia Puig







El 29 d’octubre i l’1 de novembre de 1977 es duia a terme, a Barcelona, el IV Congrés del PSUC en un moment de màxim creixement d’aquesta organització que, després de la seva legalització el 3 de maig d’aquell any, havia augmentat exponencialment la seva militància.

Un Congrés que anticipava una crisis de creixement per aquesta entrada massiva de militants i la manca de quadres polítics suficientment formats, i que es duia a terme per certificar una reestructuració del partit amb canvis orgànics interns que havien de permetre un debat polític mes a fons de les línies polítiques dels comunistes catalans.

Per afavorir la cohesió interna i el debat es va fer especial èmfasi en que totes les agrupacions i Comitès del PSUC procedissin a discutir col·lectivament el projecte de programa –dedicant-hi les sessions que siguin necessàries – i redactessin una resolució que expressés el criteri majoritari de cada Agrupació o Comitè. Així mateix es demanava de fer extensiva la popularització del debat utilitzant formes obertes com conferències, col·loquis o assembles “a la major part possible de la població”.

El partit, profundament imbricat en moltes lluites socials, veïnals i, mitjançant CCOO, sindicals buscava també, en aquest comici l’articulació d’aquests moviments en el seu si, en aquest cas “promovent reunions sectorials (d’ensenyants, tècnics, professionals, dones, dirigents obrers, camperols o del moviment popular) en les quals s’elaborin ponències que desenvolupin i enriqueixin les formulacions del projecte del programa”.

Així, l’organització referent comunisme clandestí feia un esforç, en primer lloc per socialitzar el seu missatge i compartir-lo a través de mítings, conferències i assemblees obertes i també per incorporar en el seu projecte polític màximes persones i gent provinent de diferents lluites i moviments populars per esdevenir-ne la seva veu

Més de 35 anys després, la CUP, després d’un creixement lent, pausat i sedimentat, ens trobem amb tres representants al parlament i una por atàvica (i saludable ) a la institucionalització. Ens trobem també en l’intent de bastir la unitat popular de la que tan parlem i escrivim incorporant-hi els moviments socials les fronteres dels quals son sovint difuses.

La CUP, com a organització de l’esquerra transformadora, ha de mirar d’incorporar els valors i les idees d’aquests moviments facilitant la permeabilitat de la nostra organització però sense que això vulgui suposar la incorporació en estructures orgàniques definides d’aquests moviments socials, i no solament hem de garantir aquesta permeabilitat amb els moviments socials sinó també amb pagesos, treballadors i treballadores, sindicats de classe i d’altres persones i col·lectius que donen resposta a un sistema econòmic injust i aporten alternatives.

La nostra cap de llista per Lleida, l’Antonieta, deia sovint en els seus actes que la CUP no va davant ni darrera dels moviments socials sinó al seu cantó. Un caminar que s’ha de fer sense lligams ni relacions estables per fer uns moviments socials lliures i combatius, quan s’escaigui, també amb la mateixa CUP.

divendres, 23 de novembre del 2012

Responsabilitat




Ahir, durant un dels actes centrals de la campanya a Ponent - Pirineus (l'altre el durem a terme avui a la Seu d'Urgell), en un teatre cafè de l'escorxador ple a vessar, un anarcosindicalista de pedra picada al que li tinc un gran respecte i estima
personal hem comentava, amb un somriure als llavis, que li havíem fet una mala passada i que, potser per primer cop en anys, hauria de votar. Aquest matí, quan he obert el Facebook, dos companys de la CGT, anarquistes també de la primera fins a la darrera lletra, feien comentaris en el mateix sentit, un d'ells deia que la CUP no es tota la unitat popular però indubtablement n'és una part del seu engranatge.

Quan a mitjans d'octubre passat decidíem, a l’Assemblea Nacional de Molins de Rei, concórrer a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, des de Lleida ens miràvem la nostra circumscripció amb un cert vertigen, que augmentava al mirar cap als Pirineus on la gent de la CUP del Pallars Jussà tot just començava a caminar. La cerca dels avals necessaris va ésser la nostra primera prova de foc que ens va demostrat que a banda d'ós també teníem muscle en els casals populars d'arreu i en desenes de persones que han fet pinya i que han treballat des de la militància en aquesta campanya electoral. Gent com el Gerard Batalla, o el Bep Cabré, nouvinguts a la CUP però no a les diferents lluites en defensa de la terra, la pagesia o la sobirania
alimentaria, com el Jordi Soldevila, com la gent d'ARRAN que s'hi han deixat la pell, però també la gent de la CUP que estès una taca d'oli que ens ha dut a fer més de 53 mítings per pobles i ciutats que han esdevingut, de fet, assemblees
obertes. .

La CUP és ara, mes que mai, un projecte, una il•lusió col•lectiva que ahir va desbordar el cafè teatre però que també ho va fer a Balaguer, Mollerussa o Tàrrega. Un impuls que es traduirà aquest diumenge en diputades i diputats al parlament de Catalunya
però també en un pas més, important, en la construcció de la Unitat Popular.

I malgrat tot a partir de dilluns, i a mesura que la taca d'oli s'escampi, la CUP assolirà una gran responsabilitat que fa un cert respecte, no podem fallar ( com no ho hem fet allí on som presents) a la gent que participa del nostre projecte i ens fa,
el dia a dia, confiança. Això ha de passar, necessàriament, per blindar la nostra estructura assembleària i establir mecanismes per mantenir en la nostra organització les decisions de baix cap dalt, la radicalitat democràtica i
la voluntat de transformació social sense renúncies, per mantenir la CUP com un projecte col•lectiu, un engranatge més de la Unitat Popular.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Punta de Llança





Aquest dimecres 10 d’octubre vam anar a presentar la CUP a Alpicat. Durant més d’una hora vam dur a terme una presentació de qui som i que volem, i una de les coses en que vam fer mes èmfasi es que la CUP es una organització diferent que s’allunya de l’estructura i funcionament d’un partit clàssic, i això, mes enllà de que pugi ésser una retòrica bonica i sense contingut, es manifesta diàriament en la nostra praxis.

L’Assemblea Nacional d’aquest 13 d’octubre n’ha estat un bon exemple, 600 persones han participat en els debats i discussions que s’han allargat més de 5 hores. Un funcionament lent i, en alguns casos feixuc, però que ens assegura una organització assembleària on cada militant pot fer sentir la seva veu i expressar la voluntat, mes enllà de decisions preses en òrgans delegats com, també aquest 13, han dut a terme altres partits.

Una Assemblea on hem pres decisions que marquen una manera diferent d’entendre l’acció política, com per exemple, la prohibició que ens hem marcat de no demanar crèdits als bancs per concórrer a les eleccions i garantir que el nostre compromís de transformació social dependrà única i exclusivament de la nostra voluntat col·lectiva.

Hem aprovat les llistes per a les 4 circumscripcions electorals (en un procés que ens hagués agradat més complex i lent) que han posat al capdavant 4 persones amb un llarg historial de compromís en les lluites socials i nacionals i que, malgrat tot no esdevindran una cara en un cartell sinó que com no pot ésser d’altra manera, faran una tasca col·lectiva abans, durant i després de les eleccions amb els seus companys i companyes que participen del mateix projecte.

Ara, ens toca activar a Casals i Ateneus per recollir les signatures necessàries per concórrer a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, inicia el treball dur, però gratificant, colze a colze amb els companys i companyes de la CUP i de la resta de l’Esquerra Independentista per preparar una campanya on es pugui visualitzar el nostre discurs de ruptura amb l’Estat Espanyol, de territorialitat de transformació social.

I també ho farem diferent. Contra el pressupost de milers d’euros que altres hi posaran, nosaltres portarem centenars de braços, contra els missatges volgudament ambigus que apostin per un sobiranisme amb límits difusos o per una socialdemocràcia verda, nosaltres en tindrem un de clar, nítid, contundent i que no admet confusió, Independència, Socialisme i Països Catalans.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Fractura social




El desembre del 2009 es va dur a terme, dins de la primera onada de consultes sobiranistes, una taula rodona a la sala de plens de l'Ajuntament de Tàrrega amb Àngel Colom (CiU), Joan Tardà (ERC), Antoni Comín (PSC), Francesc Pané (ICV), Adam Majó (CUP) i Roger Granados (Rcat).

El debat, com no podia ésser d'altra manera, va girar entorn de la independència del principat, amb unes veus a favor, d'altres mes contemporitzadores i només dues en contra, les del PSC i les de ICV que apostaven per continuar dins d'Espanya, el socialista amb reformes de la constitució, i el ecosocialista amb el federalisme, esgrimint ambdós, en contra de la independència, el risc de fractura social.

Aquest 2012, dies abans de la diada de l’onze de setembre és el primer secretari del PSC, Pere Navarro, qui fa reaparèixer el fantasma de la fractura social, exposant en el seu comitè Federal, que Catalunya corre el risc de patir una fractura social davant la “deriva sobiranista i independentista” del govern de CiU.

En aquest cas, per sort, no l'han seguit els seus companys del ICV que sembla que més aviat a contracor, comencen a abandonar l'idea del federalisme amb un Estat que l’ha negat reiteradament per apostar per una mena de federalisme amb Europa (des d’on?) encara per descobrir.

Així, el PSC enuncia un missatge idèntic al que va fer la secretaria general de la delegació del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, que al maig avisava a Mas que el pacte fiscal crearia una “fractura social”, missatge molt semblant també al de la força de xoc de l’unionisme més recalcitrant representat per Ciudadanos.

I és que el PP i el PSC-PSOE s'han trobat en una aliança “ a la basca”, en un principi ignorant o manipulant el sentiment independentista creixent i evident (titllant-lo de minoria o bé negant l’independentisme de les mobilitzacions de l’Onze de setembre) i ara, colpejats per la realitat, atiant la por a la “fractura social”.

Una fractura social que respon més a un desig que, sortosament, a una realitat i que s’evidencia de manera més clara en el cas dels populars, que porten anys incitant-la, tot intentant enfrontar les comunitats lingüístiques dins del principat com han fet en d’altres contrades dels Països Catalans.

És evident que qui pot provocar aquesta fractura són aquells qui volen “combatre l’independentisme”, com ha afirmat textualment el primer secretari general del PSOE a la festa de la rosa a Gavà, o els qui, com el PP i els seus acòlits, malden per portar cada decisió del Parlament a aquesta mena d’inquisició espanyola que es diu Tribunal Constitucional per a que li apliqui el corresponent correctiu. Malauradament per a ells les enquestes diuen que menys d’un 20% dels catalans/es són contraris a un estat propi.

És, a més a més, curiós que els dos partits que governen a Espanya PP-PSOE i que per tant més responsabilitats tenen en l’economia de la bombolla immobiliària i l’especulació que ens han dut a la crisi capitalista actual, i aquesta sí que produeix fractures socials múltiples (sanitat i educació de 1ª i de 2ª, accés restringit als recursos, bosses d’exclusió..) siguin precisament ells els que mostrin preocupació per una manca de cohesió ciutadana, això sí, sempre que sigui en el terreny de l’adhesió a allò estrictament nacional espanyol. Qui genera doncs fractura social?

dilluns, 13 d’agost del 2012

Una organització àgil i potent per un independentisme creixent




És un fet evident el creixement de l’independentisme. Un augment que poc a poc s’ha anat infiltrant entre diverses capes de població que abans n’eren refractàries, reticents i en el millor dels casos indiferents i que ha agafat amb el pas canviat diferents formacions de l’espectre polític del principat.

En el cas de les esquerres, un cop superat el complex “Solé-Tura” que associava bàsicament catalanisme i burgesia, una part de les esquerres han virat cap al sobiranisme però encara hi ha qui, sota diversos pretexts, han perdut el pas i segueixen ancorats en unes posicions absolutament desbordades per la societat civil. És el cas del PSC, un partit que, cada dia que passa, fa més evident el sucursalisme i la submissió al PSOE i al marc estatal, en defensar encara aquell catalanisme post transició que ja està àmpliament superat inclús per aquells que fa anys el defensaven.

També ICV continua immersa en l’enèsima definició de federalisme, negant-se encara a afrontar el debat en la seva justa mesura dient, com es diu en el seu pamflet sobre la “qüestió nacional” de l’estiu del 2010 sobre les consultes pel Dret a Decidir que ICV “reconeix el dret a la ciutadania a organitzar consultes cíviques de participació ciutadana i constata amb preocupació els intents d’instrumentalització per part d’alguns partits i plataformes independentistes que han desnaturalitzat el sentit cívic de la consulta”, per acabar defensant un “Estat Federal Plurinacional” que necessita d’una contrapart avui inexistent i a la que no s’espera en els propers decennis.

Uns partits de l’esquerra “oficial” que han compartit des de finals dels anys 70 (conjuntament amb d’altres de l’espectre polític contrari) un projecte de “reformar” l’Estat Espanyol i una cerca d’un encaix amb aquest, des de un autonomisme ampli fins un federalisme o confederalisme.

I pel que fa a ERC, no cal dir que es troba, paradoxalment, en un moment de regressió diametralment oposat a l’auge del missatge que, en teoria, l’hauria dut al seu sostre electoral més alt. Una Esquerra que, malgrat tenir en el seu sí una majoria aclaparadora d’independentistes, no segueix una estratègia independentista sinó que aposta per una mena de gradualisme donant suport a l’estatut d’en Maragall, la llei de les consultes o el pacte fiscal.

En el cas de la dreta, la idea d’una Catalunya independent ha permeat també dins de les seves files, desbordant la proposta de pacte fiscal de CiU i fins i tot amb una presència dins de la mateixa Unió Democràtica de Catalunya.

En canvi, en la societat civil, les plataformes, associacions o organitzacions que defensen la independència del principat o del conjunt dels Països Catalans sense creixen i proliferen arreu, alguns cops com una simple reacció sense més recorregut però en d’altres casos de manera pausada, estructurada i pacient, aglutinant diverses sensibilitats en el seu si. Objectivament aquesta no és estrictament una mala notícia, un dels objectius essencials de l’Esquerra Independentista té cada cop més pregonament, però no així l’altra pota de les nostres demandes, l’emancipació social.

Existeix també, i es evident, l’ascens d’una certa consciència que demana un canvi del model econòmic en major o menor grau però que reflexa un descontentament amb el model actual i en demana canvis. Una consciència encara difusa que pot portar amb la construcció d’una alternativa al model econòmic actual que no es troba lligada, encara, a la demanda de l’alliberament nacional.

I com a conseqüència d’això –o potser en sigui la causa-, en tot aquest procés l’Esquerra Independentista ha perdut part del seu pes i aquell binomi indissociable, la llibertat nacional i l’emancipació social, ha perdut part de la visibilitat de la que gaudia en anys anteriors.

Si volem, com en el cas d’altres moviments d’alliberament nacional d’arreu, mantenir aquest lligam necessari en els processos d’alliberament nacional i social, caldrà enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions i participar en aquelles plataformes que reuneixin uns mínims i que siguin proclius a escoltar el nostre missatge, ara més vigent que mai, de defensa de les classes populars des de la confrontació d’idees.

I aquesta feina només serà possible si disposem del que ja tenim: un capital humà preparat i acostumat a la mobilització i a l’acció, però també una organització estructurada, àgil i potent:un puny, un partit de masses i de combat. És evident que l’emancipació nacional no vindrà de la mà, únicament, de l’Esquerra Independentista i que això ens obligarà a compartir camins, com també és evident que només des d’una Esquerra Independentista amb estructura forta i plantejaments clars, incidint en tot el seu procés, podrem condicionar-lo a la transformació social. Som els únics que podem fer-ho, la única alternativa de fer que això sigui possible.

dilluns, 16 de juliol del 2012

És l'hora de la confrontació política





Aquest dissabte s’ha presentat, a l’Aplec del Rebrot a Berga, la nova organització juvenil de l’Esquerra independentista dels Països Catalans fusió de la històrica Maulets i de la CAJEI després d’un llarg període de treball i debat.

La constitució d’Arran és una excel·lent notícia per al conjunt de l’Esquerra Independentista que, amb la confluència de les dues organitzacions anteriors, s’enforteix, es cohesiona i clarifica l’espai polític.

Un debat orgànic que també s’ha donat en altres organitzacions com la CUP. Des d’aquella Assemblea Nacional de Sant Celoni, l’any 2007, la Candidatura d’Unitat Popular ha tingut un debat orgànic intensíssim que arriba fins avui mateix.

El vam iniciar amb el debat sobre els estatuts que va suposar un any llarg de reunions, comissions i debats, el vam continuar immediatament amb la discussió entorn a la ponència política, que finalment aprovarem el 2009 a Mataró, el no a les autonòmiques de la AN de Girona al 2009 i finalment un nou Secretariat a la Assemblea Nacional de Tarragona.

La següent Assemblea Nacional a Vilanova i la Geltrú, el passat 2011, tornava a manar deures amb una nova proposta de reforma dels estatuts que hem debatut, aquest 2012 a Reus amb un nou mandat en forma de comissió de lluita institucional.

La CUP porta 4 llargs anys immersa en un debat orgànic intens i necessari, una discussió també dins de la mateixa Esquerra Independentista per l’articulació de la TEI, la clarificació del seu espai i els encaixos de cada organització.

I malgrat tot la realitat ha canviat molt en els darrers anys i ens trobem, en l’actualitat, en un moment on cal un missatge clar que uneixi, de manera clara i contundent, l’alliberament nacional amb l’emancipació social.

Les darreres retallades suposen l’atac mes important contra les classes populars dels darrers decennis i la recentralització que esta duent a terme l’Estat (Amb l’enfortiment de les Diputacions davant de altres administracions) no te equiparació en anys anteriors.

Es en aquests moments on la CUP ha de donar a conèixer el seu missatge, de manera clara i sense demora. Es temps de la confrontació política en detriment dels debats orgànics, hem de treballar cap a fora, no podem perdre mes temps.

dimarts, 26 de juny del 2012

#PAERIASENSEOPOSICIO






El dijous 21 de juny es duia a terme el Ple municipal sobre l'estat de la ciutat de Lleida. Una sessió que ha seguit la tònica habitual del darrer any, un equip de govern format pel PSC-PSOE sense cap oposició ideològica per part dels altres partits que composen la corporació municipal, sinó únicament en diferències respecte de la gestió que es duu a terme des de l'ens local. I es que com ha de votar CiU, per exemple, en contra de les retallades en les escoles bressol amb l'increment d'alumnes per professor que fa la Paeria (increment de places en diuen eufemísticament copiant-ho segurament del crèdit a llarg termini de Mariano Rajoy que a Europa anomenen rescat) si els convergents estan aplicant la mateixa recepta a l’ensenyament públic?

Cal que la oposició pregunti perquè l'únic personal públic que s'incrementarà properament serà la policia local o per les despeses que ja estan començant a generar els "antidistrubis locals" (malgrat la promesa de cost zero), quan responen a la mateixa política que defensen els populars i convergents d’augment de despesa en seguretat enlloc de reforçar els serveis socials?

No es estrany doncs que aquesta legislatura estigui essent una bassa d'oli per l'equip de govern, únicament alterada per les sortides de to en temes com el català i similars que el PP ha de dur a terme per mandat directe de Madrid. Un escenari que es trasllada en tots i cadascun dels diferents plens de la Paeria i que va quedar pales novament en l'anterior ple de la ciutat.

Una sessió on, a banda dels temes tractats, es troba a faltar de manera evident que es parli per exemple i ara més que mai, de la manca endèmica d'alberg municipal o d'accions concretes en contra dels desnonaments com vam reclamar la CUP ja fa temps i com reclamen, de manera activa la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques.

Un altre dels elements que es venen repetint i que son compartits per les tres forces polítiques amb representació a l'Ajuntament, es la nul•la voluntat de l'Ajuntament per una participació activa dels lleidatans i lleidatanes mes enllà dels processos per donar nom a una Plaça o carrer o l’opinió (òbviament no vinculant) en algun aspecte molt concret.

Cal recordar que fa més de dos anys que més de dos-cents lleidatanes i lleidatans van demanar una audiència pública per conèixer i debatre el projecte de les Basses i que el divendres 22 de juny va finalitzar el termini (previst pel Reglament de Participació de l'Ajuntament) per convocar l'Audiència Pública sobre el Museu Morera. Sembla que alguns i algunes no s'han adonat que s’està acabant el temps d'una participació cada 4 anys en una urna amb carta blanca fins als 4 anys següents i que els lleidatans i lleidatanes demanen participar, de manera activa, en la vida política del seu ajuntament. Aquest, no solament s'hi nega, sinó que incompleix flagrantment el seu propi reglament de participació.

El ple ha estat doncs un exemple d’aquest any i poc de govern del PSC-PSOE, una manca alarmant en el reforçament dels serveis socials, una falta d’oposició ideològica i una nul•la voluntat de fomentar una participació activa en la vida política de la ciutat, una #paeriasenseoposició

diumenge, 10 de juny del 2012

Viatjar en companyia: mirar enrere per seguir endavant




D’ençà de les darreres municipals la CUP a Lleida hem dut a terme, a petició d’aquests, dues trobades amb els partits que s’han quedat fora del saló de plens de la Paeria (ICV i ERC) per establir, segons ens diuen, ponts de diàleg entre forces independentistes i d’esquerres.

Les dues reunions, positives ambdues, s’han centrat en la crida a fer un front comú “de tot l’independentisme”, com ens reclama ERC, i “de les esquerres” com ens exhorta ICV. Una proposta, la dels republicans, d’establir llaços i sinèrgies comunes entre totes aquelles forces que lluiten per l’emancipació nacional a dreta i esquerra; i una crida, per part dels eco-socialistes, que passa per la unitat d’acció amb totes aquelles organitzacions (bàsicament partits) als que anomenen d’esquerres i en què hi inclouen, de manera expressa, al PSC-PSOE.

De ben segur que la CUP podem trobar molts punts en comú amb aquelles idees força del PSUC i dels altres partits d’esquerres que en els anys 60 apostaven per un canvi social real, i d’aquella ERC que, en els 30, defensava una República Catalana. El nostre és un camí que s’inicia lluny, amb una història pròpia, i que encara hi vol anar més, de lluny, i amb tants companys i companyes de viatge com sigui possible, però sempre i quan abans de mirar endavant fem una mirada enrere per no perdre ni trair aquell llegat ideològic, uns valors republicans i socialistes en els que basem el nostre desig d’alliberament nacional, que és al mateix temps i indestriablement, social i personal. I no sols això. Per fer camí junts abans cal mirar enrere, no sols per retrobar-nos amb una escala de valors comú –ara més necessària que mai-, sinó també per reconèixer els nostres propis errors a fi de no repetir-los mai més.

A nivell ideològic, la posició d’ERC és de sobres coneguda, l’aposta per un independentisme transversal amb un lleu vernís socialdemòcrata no és nou, però si que és evident el gir que ha dut a terme ICV, si és te en compte que una part important del seu ADN prové del PSUC, el qual difícilment s’hauria acontentat amb convertir-se, massa sovint, en la crossa necessària del PSC-PSOE. És aquest passat recent –i en molts municipis encara present- del tripartit PSC-ICV-ERC- el que no podem passar per alt, perquè no el sentim qualificar d’error en cap d’aquestes dues trobades sinó que més aviat és un tema obviat, invisible, quan se’ns ofereix viatjar acompanyats.

I com l’oblit és voluntari i la nostra voluntat la de no oblidar, us hem de recordar que la vostra crossa al PSC, allà on s’ha col·locat, manté intacta tant l’estructura econòmica com la territorial, ja que per transformar la primera els socis PSC-ERC no estan per la labor i, pel que fa a la segona, PSC-ICV troben en el federalisme una excusa perfecta per eludir de manera constant la solució al problema d’encaix amb Espanya.

Aquestes diferències ideològiques i aquesta mirada enrere, però, no ens inhabiliten, en cap cas per trobar-nos sota reivindicacions compartides, com són actualment la defensa de la sanitat, l’educació i altres serveis públics, però que al mateix temps ens permeten delimitar clarament l’espai del nostre projecte polític.

Perquè la CUP tenim un projecte propi i potent que recull una història pròpia i un model polític transformador i assembleari que ens permet definir-nos, no pas en contraposició a, sinó per afirmació. Són moments de canvis socials sota els auspicis d’un capitalisme en crisi, i podem coincidir en el camí, òbviament, però no en tenim prou amb sortir de la crisi, nosaltres volem sortir del capitalisme. Com no en tenim prou en canviar el model territorial espanyol, nosaltres volem sortir d’Espanya.


dimarts, 8 de maig del 2012

El moment zero





El Carles Sastre, a totes les presentacions que vàrem dur a terme del llibre “EPOCA: L'exèrcit a l'ombra” feia esment, algun moment o altre del “moment zero de la història” per raonar que no ha existit, dins l'Esquerra Independentista, un inici del no res sinó que la suma de sigles, persones, experiències i voluntats, han ajudat a construir el que som i el que ara tenim.

Aquesta, en part, era la intenció del llibre sobre EPOCA que va editar el Jonc. Traçar, de manera esquemàtica, el fil roig que inciaren a la Catalunya Nord els que s'aplegaren sota la sigla del FNC (que ja provenien d'altres organitzacions) i que ha arribat fins avui consolidant l’espai que ocupen diverses organitzacions entre les quals la CUP.

Aquest Sant Jordi hem tingut dues bones sorpreses que aporten un gra més de sorra en la recuperació de la nostra memòria col·lectiva. D'una banda el llibre “Unitat Popular: la construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres”, d'Albert Botran i editat pel Jonc, i de l'altra “Terra Lliure, una biografia autoritzada (1979-1995)” per part d'edicions del 1979.

En el primer cas l'Albert Botran, l’historiador i membre del Secretariat Nacional de la CUP, traça la història des dels inicis d'aquesta organització aprofitant per fer memòria de l'independentisme des de la creació del PSAN i de manera exhaustiva, les experiències de diferents candidatures independentistes a nivell municipal, com la CUPA d’Arbúcies o la UM9 de Ribes que donen continuïtat a experiències posteriors fins arribar a la CUP del 2012.

El segon és una biografia més que autoritzada escrita per Carles Sastre, Carles Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora, que és, tal i com es descriu en el blog de l’editorial “una aproximació historiogràfica i política a un fenomen que va marcar molts anys de la nostra vida col·lectiva i que va ser cabdal —si més no això és el que intentarem de fonamentar— perquè l’independentisme català arrelés políticament i portés a terme la seva primera embranzida” i que suposa la primera història completa de l’organització Terra Lliure, un escrit que aprofita també per fer un repàs de l’independentisme mes contemporani.

És, doncs, molt positiva l’aportació d’aquests dos llibres que ajuden a escriure la història de l’Esquerra Independentista, reforçant-ne el missatge i consolidant-ne el discurs. Fent palès que existiren unes veus crítiques a la transició que apostaren per un trencament, que no foren silenciades en anys posteriors malgrat la pressió policial i que han estat en presents en la gran part de les lluites per la defensa dels drets socials i nacionals al llarg d’aquest anys. Només així es pot entendre la posició d’organitzacions com la CUP, el seu creixement i a seva implantació pausada però ferma, sobre les bases d’anys de treball, esforços i sacrificis personals.

Recuperar aquesta història comuna ha d’ajudar, necessàriament, a la maduració del nostre moviment i al seu èxit, no fer-ho, com es diu sovint, suposa repetir-la començant des de l’inici.


dilluns, 30 d’abril del 2012

Antidisturbis contra la crisi



Aquest març, per boca de la regidora de seguretat ciutadana Sara Mestres, l’ajuntament anunciava la creació d’una unitat de policia antidisturbis a raó d’algunes protestes en el ple municipal i en la darrera manifestació de la vaga general del 29 de març.

No recordo, en els darrers temps, cap desallotjament del saló de plens ni cap manifestació que acabés en aldarulls i càrregues policials però, pel que sembla, a la ciutat de Lleida li es imperatiu disposar d’una unitat policial antidisturbis.

Una unitat que es creu necessari crear ara, dins d’una preocupant situació social derivada de la pèrdua de llocs de treball que sustentaven moltes famílies i les contrareformes legals dutes a terme pels governs de l’Estat i de la Generalitat, que estan suposant la creació d’un veritable exèrcit d’aturats i exclosos, fins i tot ara del més elemental dret a l’assistència sanitària.

Una dinàmica d’augment de la pobresa i l’exclusió a la que nostra ciutat no escapa i, no obstant, assistim a retallades i disminucions pressupostàries que afecten diferents serveis públics bàsics, per exemple, amb la reducció d’uns 1,5 milions d’euros a les concessions que ha donat lloc a la reducció i supressió d’algunes prestacions d’aquests serveis i a una precarització en les condicions de treball dels treballadors de les empreses concessionàries; amb la no renovació del personal destinat a serveis socials o amb l’acomiadament de personal en l’empresa pública local.

Ens trobem doncs immersos en una crisi econòmica que s’acarnissa en els mes desafavorits que són justament aquells que requereixen d’aquests serveis bàsics que l’administració retalla, una situació econòmica que, de ben segur, obrirà més l’escletxa social que es venia pal•liant amb diferents mesures i serveis propis de l’estat del benestar.

L’augment previsible de la pobresa i l’exclusió social, el descontentament, la indignació i la protesta que aquesta situació econòmica porta es pot combatre atacant l’arrel del problema, reforçant les mesures socials o be augmentant els cossos policials, la vigilància i el control.

Es obvia la decisió del PSC a Lleida, antidisturbis, vigilància a les empreses concessionàries i rebaixes en el contracte de concessió administrativa a les empreses que ofereixen serveis públics.

disposar d’una unitat policial antidisturbis.

dimecres, 11 d’abril del 2012

PER LA MUNICIPALITZACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS


Des de ja fa temps, s'ha instaurat una mena de “mantra” que associa l'administració pública a quelcom lent, ineficient i als seus treballadors com una colla de dropos i, per contra, a l'empresa privada com el súmmum de de la competitivitat, eficiència i perfecció. Una idea que va portar a la externalització de molts dels serveis que l'administració pública ofereix als ciutadans, com la gestió de l'aigua, la brossa o, per exemple, el servei d'ajuda a domicili de les persones grans o dependents sota l'argument de millorar-ne el servei, l'eficiència i la seva gestió.

Així l'administració pública es desprenia d'uns serveis que es consideraven deficitaris i poc rendibles cedint-los a una empresa privada sota diferents règims deslliurant-se també de qualsevol obligació sobre els seus treballadors. Un model de gestió pública, de caire liberal fortament arrelat en les polítiques dirigides als serveis socials que s'empara en una pretesa voluntat d’aconseguir una major planificació i un més ampli control de la gestió i de l’avaluació de resultats que suposa, de fet, una menor transparència en el seu funcionament, una visió estrictament econòmica en el desenvolupament de les seves tasques i una precarització de les condicions de treball dels seus empleats. Es difuminen les fronteres entre sector públic i privat i es debiliten les responsabilitats i incrementant el malbaratament dels recursos i el descontrol democràtic.

A Lleida, darrerament, hem tingut alguns exemples dels criteris empresarials sobre els serveis públics en règim de concessió. La retallada del 6,5% en el canon que la Paeria paga pel servei d'escombreries gestionat per ILNET pot suposar una disminució dels serveis que aquesta empresa du a terme a Lleida i, el cas dels autobusos, la retallada en l’aportació econòmica de la Paeria ha suposat una disminució de freqüències i la supressió de 4 línies d’autobús. A tot això manca sumar-hi parcs i jardins, el servei domiciliari a persones grans o depenents i d’altres lligats a concessions municipals que posen de manifest que aquest descens en l’aportació de diners porta directament una disminució en els serveis públics dels que en surten perjudicats els mes desafavorits i, per tant, els que mes en necessiten.

Des de la CUP apostem per promoure i impulsar la gestió pública dels serveis públics, aturar les privatitzacions i revertir aquesta situació amb la preservació dels béns i serveis que conformen el sector públic municipal, el foment de la bona gestió, la transparència i el disseny de l’execució. Apostem per la remunicipalització d'aquests serveis públics que en l'actualitat l'Ajuntament ofereix amb règim de concessió, fet que necessàriament ha d'implicar un control absolut de l’ajuntament sobre els preus que s’apliquen –i, per tant, la possibilitat de l’abaratiment mitjançant la pressió social (la qual cosa significa que tothom en pot fer ús independentment dels seus ingressos)–, un control més democràtic d'aquests serveis i unes millors condicions de treball per als professionals que hi treballen. Cal entendre que el criteri d’un servei públic mai ha d’ésser el de l’obtenció de beneficis sinó el de donar un servei a la ciutat.

Ja son diversos els ajuntaments que han dut a terme processos de municipalització de serveis en règim de concessió. A Sant Celoni el maig del 2008 i a proposta de la CUP, es municipalitzava l'escola bressol "el Blauet", el novembre de 2009 es procedia, també a proposta de la CUP, a municipalitzar l'escola de música de Vilafranca del Penedès, i aquest passat mes de maig la CUP de Girona portava una moció al ple per municipalitzar el servei de neteja d'equipaments i dependències municipals.

La CUP defensem que és necessari mantenir els serveis bàsics en mans públiques com a garantia que els criteris sota els quals es gestionaran seran els d’igualtat, universalitat en l’accés, vocació del servei a la ciutadania... i no criteris merament empresarials, per això apostem per la municipalització dels serveis bàsics que ara, la Paeria, te en règim de concessió.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Sindicalisme


SINDICALISME
Deia Joan Peiró en “problemes de l’anarquisme i del sindicalisme” que la finalitat del sindicalisme es la vaga general, per continuar afirmant que “a la qual seguirà l’abolició de la propietat individual per convertir-a en comú”. Certament els temps en que Peiró va escriure aquestes paraules queden llunyans en el temps i alguna de les afirmacions sembla, més aviat utòpica, però el fons del seu argumentari, especialment pel que respecta al sindicalisme, resta encara avui vigent.

Aquest 29 de març s’ha dut a terme, en el conjunt de l'Estat Espanyol, una vaga general contra la reforma laboral amb un percentatge de seguiment diferent en funció de les fonts però que, i en això tothom coincideix, ha donat lloc a manifestacions massives per la tarda.

Una vaga que és resposta a una reforma laboral exposada en el Real-Decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer de mesures urgents, i que suposa una fita històrica en la implementació de polítiques neoliberals i en la desprotecció de les treballadores i treballadors amb retallades profundes dels seus drets laborals i socials.
Una reforma , la necessitat de la qual es justifica de manera clara i contundent en el preàmbul d’aquest Decret-llei quan s'afirma que: "La crisis económica ha puesto en evidencia la insostenibilidad del modelo laboral español. Los problemas del mercado de trabajo lejos de ser coyunturales son estructurales, afectan a los fundamentos mismos de nuestro modelo sociolaboral y requieren una reforma de envergadura, que, pese a los cambios normatives experimentados en los últimos años, continúa siendo reclamada por todas las instituciones económicas mundiales y europeas que han analizado nuestra situación" i que incorpora el concepte de "flexiseguridad" entesa com la "La reforma propuesta trata de garantizar tanto la flexibilidad de los empresarios en la gestión de los recursos humanos de la empresa como la seguridad de los trabajadores en el empleo y adecuados niveles de protección social."

Una modificació del marc laboral que ha estat possible per l'existència d'un model sindical feble exemplaritzat en els sindicats majoritaris que han basat la seva existència en el pacte evitant la confrontació directa excepte, com es el cas, quan s'han trobat contra l'espasa i la paret. Així, entre d'altres, el RD llei 3/2012 i les reformes anteriors són conseqüència, també, d'aquesta dinàmica dels sindicats majoritaris que ara amb aquesta nova legislació, es veuen abocats a canvis necessaris en totes les seves estructures.

La política de gestió, que constituïa una de les seves bases, trontolla. La priorització de la negociació individual i el conveni d'empresa davant del sectorial els resta força i representativitat , la fi de la ultractivitat dels convenis col•loca aquests agents socials en una situació d'extrema debilitat en la negociació i la modificació entorn a la aplicació dels EROs els ninguneja.

A banda, les subvencions i alliberaments seran reduïdes al mínim en breu a imatge del que ha fet Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, fet que els obligarà a despendre's d'una gran part de la seva estructura sindical amb la disminució d'activitat que això suposarà.

Aquesta reforma deixarà, doncs, molt febles els sindicats majoritaris que han hagut de convocar aquesta vaga, segurament a contracor, al trobar-se de facto en un carreró sense sortida. I malgrat tot la seva desgràcia no es per alegrar-se'n. Aquells qui militem o els qui participen en organitzacions sindicals que aposten per la transformació sabem que aquests canvis també arrossegaran una part de les bases d'aquests sindicats, moltes vàlides, treballadores i compromeses i contribuiran, encara més, a la feblesa del model sindical i a la vulnerabilitat de les treballadores i treballadors.

Fa dies, en una xerrada sobre la reforma laboral a Tàrrega organitzada per la plataforma pels drets socials a l'Urgell, una companya advocada i membre de la CUP, acabava, malgrat l'exposició de les conseqüències de la nova normativa, amb un to positiu. El nou escenari que ja tenim ens obligarà ara treballar mes i trencar individualismes, posar en pràctica antigues formes de mobilització i de suport mutu entre treballadors de la mateixa empresa però també amb els de diferents empreses i sectors, ens caldran més que mai, noves formes de sindicalisme imbricades en el teixit social que permetin una major participació mes enllà d'alliberats i alliberades i que apostin per, quan faci falta, una resposta contundent. Caldrà tornar a posar en valor la feina dels sindicats com a eina de defensa dels interessos de classe.

Joan Peiró definia, en el text esmentat anteriorment, els objectius del sindicalisme tot dient que: “Els objectius del sindicalisme no es redueixen simplement a la conquesta de millores econòmiques i morals, com són arguments de salari, reducció de jornades, reglamentació professional, higiene o seguretat en el treball, contractes col•lectius, ec, sinó que aquests arriben al límit màxim de l’oposició al capitalisme i a l’Estat.” Els temps canvien però les finalitats es mantenen.

dijous, 22 de març del 2012

Conveni col•lectiu


Ja fa anys, vam decidir organitzar les primeres eleccions sindicals a una de les empreses on he treballat. Fins llavors, existia una mena de representants oficiosos anomenats a dit que feien unes tasques de representació semblants als delegats de classe.

Val a dir que a l’empresa no li va fer gaire gràcia el tema i, quan es van assabentar de la preparació d’eleccions sindicals, ens van convocar als impulsors a una reunió amb la direcció per intentar convèncer-nos de que no es dugessin a terme. No se si perquè els seus arguments no vas ser prou contundents o per la nostra inconsciència finalment vam escollir tres representants sindicals de manera “legal”.

Aquests tres (entre els quals jo mateix) vam conviure amb la resta de representants oficiosos d’altres centres de treball fins que, poc a poc, es va anar regularitzant i duent a terme eleccions per que les treballadores i treballadors tinguessin representants legalment escollits i amb totes les garanties laborals.

La reforma laboral aprovada pel PP (amb el suport de CiU) disposa en un dels seus punts l’eliminació de la força normativa del conveni col•lectiu, o el que es el mateix, l’empresa no es veu obligada pel conveni sectorial sinó que es prioritza la negociació individual i el conveni d’empresa. Una negociació, sobre tot en empreses petites i mitjanes, on la força de les organitzacions sindicals es mes dèbil i la pressió sobre les treballadores i treballadors és més directa.

La reforma del marc de negociació significa, de facto, el final de la negociació col•lectiva i la fragmentació d’aquesta en petites parts, una clara indicació de cap on va aquesta reforma laboral, cap a la precarització i vulnerabilitat dels treballadors.

dilluns, 5 de març del 2012

L'audiència pública de les Basses i la participació a Lleida


El dia 10 de març presentàvem a l'Ajuntament de Lleida 230 signatures per sol·licitar, segons els articles 21, 22, 23 i 24 del Reglament de Participació Ciutadana de l'Ajuntament, una audiència pública per tal de que un representant de la Paeria exposes la reforma prevista al parc de les Bases. Una audiència que enteníem que, seguint l'esperit del Reglament, havia de ser oberta i participativa.

Des de la data de la presentació la resposta de la Paeria ha esta el silenci, una manca de resposta de l'Ajuntament, habitual d'altra banda, que ens va portar a demanar al síndic de Greuges de Catalunya que es posicionés sobre aquest tema, obligats per la manca de respecte als mecanismes de participació ciutadana dels quals l'ajuntament s'ha dotat.

El dia 1 de març rebíem la resposta de Rafael Ribó, síndic de Greuges de Catalunya, on deixava clara la posició d'aquesta institució afirmant textualment que: “considero que la no convocatòria de l'audiència pública demanada el 10/03/2011 pel representant de la CUP i amb el suport de 230 firmes de ciutadans lleidatans, no s'ajusta a la normativa vigent aprovada pel ple municipal” i recordant la “necessitat de donar compliment a allò establert al Capítol 4 del Reglament de participació ciutadana de Lleida, en punt a convocar l'audiència pública en relació amb el projecte de remodelació del Parc de Basses, que us va adreçar la CUP “.

Una resposta que apunta entre d'altres, com ja vam denunciar la CUP, la possibilitat de que projecte presentat per l'equip de govern per a la remodelació del parc de les Basses, en el seu concepte definitiu, no es correspongués amb el resultat del procés participatiu que es va dur a terme sobre el mateix assumpte i que porta al síndic a afirmar que, després d'estudiar la informació mes recent sobre el desenvolupament del projecte, “al meu entendre, confirma l'actualitat de la preocupació manifestada per més de 200 ciutadans que avalen la sol·licitud de convocatòria de l'audiència pública”.

Així, el síndic dona un nou reves a la política de participació de l'Ajuntament que, des de fa anys, es basa a endegar processos amb efecte solament consultiu i informatiu, impulsant una línia de participació dèbil i controlada amb mecanismes d'escolta però obviant els mecanismes de participació més actius, una política de vot a les urnes cada 4 anys.

Dos dies després de que presentéssim les signatures, l'Alcalde, Àngel Ros Declarava que “Estem estudiant si des del punt de vista legal és possible una audiència pública sobre les Basses, com reclama la CUP, però molt hem temo que no serà així. Tot i així, si s'adapta a la legalitat es farà”. Malauradament per la nostra ciutat, haurà de ser finalment el síndic de Greuges qui obligui a l'Ajuntament a donar als lleidatans la possibilitat de participar de manera activa en la vida política de la nostra ciutat.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Cal una resposta clara i contundent


Fa pocs dies, el bisbe de Solsona Xavier Novell, en el la seva “comunicació pastoral sobre la crisi econòmica i el compromís amb tots els qui la pateixen” feia una crida als empresaris a “confiar en què les administracions s'aprimaran i el mercat de treball s'agilitzarà” i els demanava que no es converteixin en “rics insensats”. La petició per als treballadors era de ser mes competitius treballant més, cobrant menys i repartint la feina entre tothom, enunciant que “no és temps de lluita social, és temps de sacrifici i esforç compartit!”.

També en les mateixes dates, els treballadors i les treballadores dels Transports Metropolitans de Barcelona anunciaven una vaga arran, entre d’altres, dels incompliments en el conveni col·lectiu, que coincideix amb un congrés de mòbils que es durà a terme properament. Una cosa que, pel que es veu, és extremadament greu ja que sembla que les vagues s’han de fer fora d’horari laboral, com suposo devien fer en la vaga de la Canadiense, per exemple, per assolir la jornada laboral de 8 hores.

I tot això enmig de la darrera reforma laboral (la vuitena d'ençà de l'aprovació de l'estatut dels treballadors l'any 1980) que suposa un esgraó més en la precarització del mercat de treball i en les retallades als drets laborals i socials de les treballadores i treballadors impulsada, en aquest cas pel PP, que no te la paternitat exclusiva de totes les dutes a terme fins ara, ja que cal recordar que, les modificacions s’han anat repartint entre el PSOE i el PP a mesura que s’han anat alternant en el govern de l’Estat Espanyol i han estat signades en la seva gran part, d'una manera mes o menys pública, els sindicats majoritaris.

La nova reforma retalla encara una mica mes les condicions laborals, afavorint l'acomiadament i els EROS o donant preeminència als convenis d'empresa davant dels sectorials entre d'altres, basicament seguint el camí traçat per les anteriors en el que anomenen “flexibilització del mercat de treball” que, des que jo recordo, mai ha anat a favor de les garanties socials o laborals de les treballadores o treballadors.

Així aquesta reforma no és més que la prèvia de la següent que, de ben segur, vindrà i provarà d’acabar amb les engrunes que les anteriors han deixat. Cal novament una resposta clara i contundent. Entre TMB i el bisbe de Solsona, la meva elecció és clara.

dijous, 2 de febrer del 2012

On és la oposició?


Si el Ple de l'Ajuntament de Lleida del desembre durava escassos 17 minuts, malgrat que a l'ordre del dia hi constaven una desena de punts per a ser tractats (suposo que, això si, cobrant la dieta sencera ), el del gener s'allargava una mica més però amb el mateix resultat: un consens total entre les forces que composen la Paeria.

Els pressupostos s'aprovaven amb l'abstenció de CiU i PP, les tarifes del taxi s'incrementaven un 3% amb el vot favorable de tots els grups, les escoles bressol incrementaven la ratio per alumne, a proposta del PP i, fins i tot, els mateixos populars donaven tant suport a una moció de CiU per demanar el retorn dels papers de Salamanca, com a la moció (també amb el suport de CiU) que exigeix a la Generalitat que pagui de manera urgent el deute que té amb la Paeria.

Així doncs tal i com va passar al desembre: cap vot en contra, cap debat polític, tot una bassa d'oli per al PSC que ara troba, en els seus suposats adversaris polítics, els seus millors aliats. I no és que calgui que es generi conflicte en cada Ple, però és absolutament necessari que l'oposició exerceixi la funció per a la qual ha estat escollida, la de confrontar políticament les seves propostes a les dels altres partits que, teòricament, responen a plantejaments diferents.

Què no hi ha res a dir de la disminució de la freqüència dels autobusos a determinats barris de Lleida? De la retallada en els serveis socials de l'Ajuntament de Lleida? De la manca d'alberg municipal ara, en ple hivern? I de la situació del parc científic i tecnològic? Doncs no, unanimitat absoluta dins del Ple, coincidència política de manera més aviat corporativa en un ajuntament que ha esdevingut, de facto, monocolor.

La situació, però, no és millor a fora del saló de plens. On són aquelles forces polítiques ex-sòcies del tripartit que van quedar fora a les anteriors municipals? Quines propostes tenen per a la nostra ciutat, més enllà de les que llencen els seus líders nacionals per la televisió? La seva manca de visibilitat deixa en evidència la supeditació d'aquestes formacions als alliberats polítics i a la quota de poder que havien assolit en les institucions de les quals van quedar força perdent bous i esquelles.

Ens calen organitzacions polítiques i ciutadanes que es prenguin la seva tasca com un compromís amb la comunitat, com una aposta per un futur de progrés col•lectiu, sense esperar res a canvi, sense entrar en una cursa aferrissada pel poder que deixi en paper mullat la motivació i la bona fe de la militància, de la ciutadania que hi ha al darrera. Una nova manera de fer política que impliqui, quan s'està a l'oposició, una constant tasca de control de l'acció de govern i una major exigència en quant a la confrontació de propostes que, deixant de banda l'electoralisme, aportin múltiples visions i criteris capaces de representar la pluralitat social més enllà d'un cada cop més reduït grup d'electors.

Una tasca opositora que cal exigir als partits presents al Ple, però també als que aspiren a ser-hi, i en la mesura de les seves possibilitats a totes les entitats ciutadanes que formen part d'aquesta societat civil indignada amb el dèficit democràtic que impera a la llei del mercat.

Cal una Lleida viva i dinàmica, construïda amb el debat i la confrontació política d’idees i propostes i amb una societat civil activa i crítica. Des de la CUP, tal i com hem fet aquests anys des de fora de la Paeria, ens comprometem a seguir treballant per bastir una alternativa al model de ciutat que s’està dibuixant des d’aquest ajuntament: una ciutat monocolor amb una oposició inexistent. Els lleidatans i les lleidatanes no ens ho podem permetre.

diumenge, 22 de gener del 2012

La normalització del PP


L'any 1995, en les eleccions al parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, el Partit Popular assolia el seu màxim històric en vots amb 421752 paperetes que sumaven un 13,21 % dels vots emesos i que els donarien 17 parlamentaris. Un menys que amb l'ara presidenta del PP, Alicia Sànchez Camacho que malgrat tot obtindria un número de vots menor (384019 votants) fixant encara aquell 1995 com el sostre electoral del seu partit.

El resultat del 1995 s'aconseguiria de la mà de Alejo Vidal Quadras, amb un discurs d’un nacionalisme espanyol desbocat i un atac constant, sense amagar-se’n, contra tot allò que tingués un mínim vernís catalanista. Un Vidal Quadras fundador de Convivència Cívica Catalana, membre del patronat d'honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española i col·laborador habitual de mitjans de comunicació com Intereconomia o la Razón.

Alejo seria defenestrat en un suposat acord entre Aznar i Pujol als pactes del Majèstic (quan el Partit Popular necessitava dels suports dels convergents) i el PP apostaria per líders com Piqué, mes propers a Unió Democràtica que al PP "autèntic" que suavitzarien el missatge pel que respecta a la llengua o al "nacionalisme" català.

Passada aquesta etapa i desprès d'una nova defenestració de Piqué, el PP més dur pren les regnes del partit. A Lleida tornen a la càrrega personatges com l’ultradretà Jose Ignacio Llorens (apartat per Piqué per brandar un discurs massa agressiu), i a nivell del principat d’altres com el mateix García Albiol, deixeble avantatjat de Vidal, ara alcalde de Badalona i membre destacat del seu partit.

Això sí, aquest cop ja curat en salut, el PP absolutament bel·ligerant en la defensa del nacionalisme espanyol, no ha dubtat a posar al capdavant el somriure permanent d'Alícia Sanchez Camacho que, amb un discurs suau i unes formes menys agressives, amaga darrera seu el mateix discurs nacionalista espanyol d’atac a la diferència del Partit Popular.

Ha hagut de ser CiU, paradoxalment blanc dels atacs del PP en anteriors ocasions, qui, en la seva necessitat de suports per la governabilitat del Parlament de Catalunya, ha normalitzat el PP i l'ha tret d'una marginalitat “nacional” col·locant-lo en una posició perillosíssima de centralitat política.

Una centralitat que el PP espanyol, de la mà de la seva sucursal a Catalunya, aprofitarà per pescar vots en les aigües menys sobiranistes i més dretanes de Convergència i Unió i que li ajudarà a eixamplar el seu suport, conservant alhora la seva base més espanyolista que forma part del seu ADN. Una estratègia que ja ha dut a terme, salvant les distàncies, al País Valencià o a les Balears i que tan bons rèdits li ha donat.

Així CiU, amb la normalització del PP, adopta una postura que a curt termini li salva els mobles però que esdevé una aposta de futur absolutament nefasta per al conjunt del país.

dijous, 12 de gener del 2012

Harmonització



La crisi, i la seva amenaça constant, esta donant a la dreta l'oportunitat d'executar polítiques que, anys enrere i sense l'espasa de Dàmocles de l'atur no haguessin estat possibles. A banda de la minimització de l'estat del benestar a uns serveis mínims o de la liberalització i precarització del mercat de treball, amb una indemnització per acomiadament improcedent de 10 dies (fins la propera reforma, es clar), convenis d'empresa i contracte únic, la situació econòmica servirà, a més a més, per una recentralització de l'Estat.

El primer pas han estat les famoses “ambaixades de Catalunya”, el govern de l'Estat ha ofert un espai en consolats i ambaixades a “representants territorials” per tal de racionalitzar la despesa, un oferiment al que es suma el soroll de fons del PP català (i d’uns Ciutadans i una UPyD ara ja descol·locats i sense espai) en la seva “aposta” per la reducció de canals de la televisió pública catalana sota el pretext de l'austeritat.

Seguiran, de ben segur, una nova llei educativa que, sota l'argument de la reducció de la despesa pública, aposti per un model d'educació únic i uns continguts homogenis i, per finalitzar la proposta del nou ministre Luis de Guindos de fiscalitzar els pressupostos de les diferents comunitats autònomes deixant buit de contingut polític el parlament i reduint-lo, encara més, a un gestor d'unes partides pressupostaries. Un pas més, i aquest definitiu, per a reduir les autonomies a una mena de diputacions generals amb un contingut polític absolutament menor.

I mentre tot això passa CiU és prepara en la defensa per assegurar-se unes engrunes d'autonomia i retenir una mena de mancomunitat. Per tot això no feia falta tants pactes fiscals.