El 29 d’octubre i l’1 de novembre de 1977 es duia a terme, a Barcelona, el IV Congrés del PSUC en un moment de màxim creixement d’aquesta organització que, després de la seva legalització el 3 de maig d’aquell any, havia augmentat exponencialment la seva militància.
Un Congrés que anticipava una crisis de creixement per aquesta entrada massiva de militants i la manca de quadres polítics suficientment formats, i que es duia a terme per certificar una reestructuració del partit amb canvis orgànics interns que havien de permetre un debat polític mes a fons de les línies polítiques dels comunistes catalans.
Per afavorir la cohesió interna i el debat es va fer especial èmfasi en que totes les agrupacions i Comitès del PSUC procedissin a discutir col·lectivament el projecte de programa –dedicant-hi les sessions que siguin necessàries – i redactessin una resolució que expressés el criteri majoritari de cada Agrupació o Comitè. Així mateix es demanava de fer extensiva la popularització del debat utilitzant formes obertes com conferències, col·loquis o assembles “a la major part possible de la població”.
El partit, profundament imbricat en moltes lluites socials, veïnals i, mitjançant CCOO, sindicals buscava també, en aquest comici l’articulació d’aquests moviments en el seu si, en aquest cas “promovent reunions sectorials (d’ensenyants, tècnics, professionals, dones, dirigents obrers, camperols o del moviment popular) en les quals s’elaborin ponències que desenvolupin i enriqueixin les formulacions del projecte del programa”.
Així, l’organització referent comunisme clandestí feia un esforç, en primer lloc per socialitzar el seu missatge i compartir-lo a través de mítings, conferències i assemblees obertes i també per incorporar en el seu projecte polític màximes persones i gent provinent de diferents lluites i moviments populars per esdevenir-ne la seva veu
Més de 35 anys després, la CUP, després d’un creixement lent, pausat i sedimentat, ens trobem amb tres representants al parlament i una por atàvica (i saludable ) a la institucionalització. Ens trobem també en l’intent de bastir la unitat popular de la que tan parlem i escrivim incorporant-hi els moviments socials les fronteres dels quals son sovint difuses.
La CUP, com a organització de l’esquerra transformadora, ha de mirar d’incorporar els valors i les idees d’aquests moviments facilitant la permeabilitat de la nostra organització però sense que això vulgui suposar la incorporació en estructures orgàniques definides d’aquests moviments socials, i no solament hem de garantir aquesta permeabilitat amb els moviments socials sinó també amb pagesos, treballadors i treballadores, sindicats de classe i d’altres persones i col·lectius que donen resposta a un sistema econòmic injust i aporten alternatives.
La nostra cap de llista per Lleida, l’Antonieta, deia sovint en els seus actes que la CUP no va davant ni darrera dels moviments socials sinó al seu cantó. Un caminar que s’ha de fer sense lligams ni relacions estables per fer uns moviments socials lliures i combatius, quan s’escaigui, també amb la mateixa CUP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada