UN CONGRÉS PER AVANÇAR

Fa poques hores que hem acabat el IXé Congrés de la CGT de Catalunya a Lleida, d’ell n’ha sortit reforçada la posició d’aquelles i aquells que defensem un projecte de sindicat que, sense oblidar en cap moment la seva adscripció a l’anarcosindicalisme, es mostri permeable al treball amb la resta de col·lectius i organitzacions que conformen l’esquerra transformadora.

El Congrés ha servit per aprovar tots els informes de gestió del secretariat sortint (fet que no havia succeït en els darrers congressos), per escollir un nou secretariat, per aprovar una potent ponència d’acció social i per rebutjar les propostes que d’aquelles i aquells que volen una organització tancada en si mateixa, garant d’unes suposades essències llibertàries que algunes i alguns creuen guardar sota clau.

També per rebutjar, de manera clara i contundent, aquells i aquelles que demanaven una modificació estatutària per tal de suprimir dels estatuts de la CGT de Catalunya tota la referència a la relació de confederalitat que la CGT de Catalunya te envers la CGT de l’Estat Espanyol i que apostaven per esdevenir-ne una sucursal, arribant, fins i tot, a demanar la supressió d’aquells articles (com el 10) que defensen la llengua catalana com a vehicular i aposten per treballar per la seva normalització.

Hem aprovat una línia estratègica d’acció social que suposa una continuïtat en el treball dut a terme per l’anterior Secretaria, un projecte que es descriu en la ponència aprovada:

“L’acció social haurà d’orientar-se pròritariament a la lluita contra la precarietat laboral i l’atur, la persecució a la immigració, el racisme i el feixisme, la destrucció del territori i la repressió, sense oblidar altres àmbits on des de l’organització s’està treballant (com l’accés a l’habitatge, la defensa de la sanitat i dels serveis públics, les associacions de veïns/es, etc..).

L’elecció d’un dels redactors i company de Terrassa (delegació que acredita sistemàticament a cada congrés, ple o conferència a la qual participa, la companya Laura Riera), l’Ermen, profundament implicat en el treball de base, n’assegura la seva aplicació.

El nou secretariat, amb persones que han demostrat abastament la seva militància i capacitat, i amb les noves incorporacions, assegura el futur de la CGT de Catalunya. Avui hem tancat un Congrés per avançar.

La CGT i el català

Avui, la patronal dels cinemes a Catalunya ha dut a terme un locaut, que és, segons l’Organització Internacional del Treball "el tancament total o parcial d’un o més llocs de feina, o la obstaculització de l’activitat normal dels treballadors, per un o més empresaris amb la intenció de forçar o resistir demandes o expressar queixes, o donar suport a altres treballadors en les seves demandes o queixes".

Els empresaris han tancat els cinemes per protestar contra un projecte de llei que pretén el que es lògic i normal, que en el nostre país puguem veure cinema en la llengua que ens es pròpia.

No val la pena discutir aquest argument indefensable, el que és realment preocupant es que una secció del meu sindicat hagi donat suport a aquest tancament sumant-se a la demanda de la patronal que, òbviament, prioritza els seus interessos econòmics a la resta, prioritza els drets individuals enfront als drets col·lectius.

Fa mal d’ulls veure qualsevol representant d’un sindicat assegut amb el representant de la patronal, i més si es tracta d’un sindicat, com es la CGT, de classe, lliure i amb un projecte clar, demostrat en les múltiples lluites i reivindicacions que participa, de transformació social.

Un sindicat que te acords clars envers el tema nacional:

“ La CGT de Catalunya continuarà esforçant-se perquè la llengua catalana assoleixi un ús normal al territori català; és a dir, que es constitueixi en llengua comuna i vehicular de relació social, cultural, econòmica i política” Ple monogràfic sobre Qüestió Nacional, Sallent, 19 de desembre de 1992.

“La CGT de Catalunya col·laborarà amb les associacions i organismes pertinents, mitjançant el Servei Sindical de Català, que possibiliti un major coneixement i ús del català entre els seus afiliats i afiliades, fins assolir la seva normalització efectiva”: Article 10è dels Estatuts de la CGT de Catalunya.

Que ningú es confongui, aquests son els acords del meu sindicat aprovats en el seus òrgans de decisió de manera assemblaria i lliure. Acords com el que es va prendre en el ple d’octubre de 2004, on es va acordar potenciar les relacions amb la resta de federacions del domini lingüístic català, els anomenats Països Catalans, que ja pren forma amb la fusió del Catalunya amb el seu germà de Balears, el Papers conformant una única publicació a l’espera de la fusió amb el Noticia Confederal del País Valencià. Acords com els del Congrés de Sant Joan Despí del 2005,on es fixava, com a objectiu de l’acció social, la lluita per l’alliberament nacional. Aquest, doncs, es el meu projecte construït entre totes i tots, no el d’una secció sindical que pacta amb la patronal.

PRESSUPOSTOS SENSE OPOSICIÓ D’ESQUERRES

El passat 22 de desembre el ple de l’Ajuntament de Lleida va aprovar, amb els vots a favor del PSC i del regidor no adscrit, i les abstencions de ICV, ERC i CIU els pressupostos corresponents a l’any 2010. Uns pressupostos fets, com en les anteriors legislatures, per als lleidatans i lleidatanes però sense ells, sense un procés participatiu per a la seva confecció. Construïts mitjançant un mecanisme absolutament opac, ja que no és possible que els ciutadans accedeixin a la documentació prèvia, a les dades econòmiques bàsiques ni al debat dins l'equip de govern. Aprovats sense que transcendeixin les dades proposades i només accessibles en el procés d'exposició pública posterior on hi ha possibilitats per part de la ciutadania d'accedir a la informació completa.

Els pressupostos aprovats per l’any 2010 preveuen una disminució d’ingressos d’aproximadament el 10% respecte de l’any anterior deguda, bàsicament, a la crisis econòmica i la manca d’ingressos derivats dels tributs i llicències associades a la construcció. Així doncs, la major part dels ingressos de l’ajuntament es veuen disminuïts a excepció de dos aspectes concrets, l’IBI que sofreix un increment d’un 10% i també sorpressivament, els ingressos previstos per sancions derivades de les multes de tràfic, de la zona blava o de les ordenances municipals. Així doncs, l’Ajuntament, enlloc d’apostar per les taxes progressives, que graven en funció de la renda, aposta per les sancions i taxes que paga tothom independentment dels seus ingressos.

Les despeses de personal també s’incrementen, bàsicament els serveis socials, un fet enormement positiu en temps de crisi tot i que, a pesar d’aquest increment, els sindicats denunciïn una disminució del pressupost per a la prevenció de Riscos en els edificis municipals. I malgrat aquest increment la Paeria continua, tal i com també denuncien els sindicats, en la seva linea de privatització dels serveis públics i en la seva gestió empresarial de l’ens municipal.
Finalment, una de les promeses estrella de l’alcalde pels pressupostos de l’any 2009 anunciada el març del mateix any, el Pla d’Austeritat, ha obtingut uns resultats mes que discrets, molt lluny del milió d’euros d’estalvi previstos

Així doncs, uns pressupostos que seguint la linea traçada pel PSC en anys anteriors, incrementen la càrrega impositiva sense tenir en compte les rendes dels i les lleidatanes i que aprofundeixen en la linea de privatització dels serveis públics i de gestió empresarial de la Paeria.
Tot i això, malgrat que ERC va declarar que no es pot fiar del PSC pels incompliments reiterats dels compromisos adquirits en els anteriors pressupostos i, malgrat les crítiques del regidor de ICV Ramon Camats al pla d’austeritat que “ha demostrat la incapacitat del consistori per estalviar”, davant retallada de les inversions o la manca de millors polítiques d’ocupació, finalment, ambdós formacions polítiques s’han abstingut en l’aprovació, fet que ha portat a l’alcalde Àngel Ros a declarar: "l'altíssim nivell de consens del pressupost, que ha tingut només dos vots en contra".

Sembla doncs que tant ERC com ICV, els dos partits d’esquerres que formen part de l’ens municipal, no han estat capaços, per dos anys consecutius, de dir no al full de ruta del PSC local -soci seu en el govern de la Generalitat- malgrat afirmar estar en contra d’aquests pressupostos i malgrat haver advertit al PSC que els donarien un no rotund si seguien en aquesta línia.

Des de la CUP apostem per obrir els pressupostos al debat ciutadà, esdevenint una eina de transparència política i radicalitat democràtica, on la ciutadania pugui debatre les prioritats de la ciutat, els partits polítics siguin capaços d’oferir propostes i defensar-les fins al final, i on l’ajuntament treballi al servei de i amb la ciutadania, parant l’orella i assumint un nou paper de consistori dialogant.

Defensem uns pressupostos justos que provinguin de l’esforç de cadascun segons les seves possibilitats i que aturin el desmantellament dels serveis públics en favor de la externalització creixent cap a la iniciativa privada.

EPOCA, l'exèrcit a l'ombra

Aquesta setmana ha sortit publicat el llibre en el qual hem estat treballant intensament els darrers mesos el Ferran i jo mateix, un treball que recull la història d’una organització que volia esdevenir l’embrió d’un exèrcit català que, inspirant-se en l’exemple irlandès, estigués preparada per defensar el país en cas de necessitat.

EPOCA fou una organització que no produí, amb una sola excepció, cap mena de documentació interna, pel que el llibre l’hem construït, bàsicament, a través dels testimonis de gent que hi va participar o be que hi tingué alguna mena de contacte, així doncs, el pes principal ha estat en intentar parlar amb la gent que directa o indirectament en formà part. Una de les persones amb les que varem parlar hem digué que ja no era hora per fer llibres ni explicar històries, que els homenatges i reconeixements s’haguessin hagut de fer quant molts d’ells eren vius, que ara ja no tenia gaire sentit, i recordava, amb emoció, algun d’ells que morí, malgrat la seva trajectòria, en un cert oblit.

Penso que quan amb el Ferran ens vam decidir a començar a escriure, el nostre objectiu es podia resumir en una paraula, i aquesta és memòria. Memòria perquè, tal i com es diu en el nostre pròleg “ mai més un Manel Viusà, un Jaume Martínez Vendrell, un Antoní Massaguer, o un Ramon Subirats no restin en l’oblit”, memòria per aprendre i per enfortir el moviment que estem construint i finalment memòria perquè malgrat les claudicacions i renúncies que suposà la transició, no fórem el poble mesell que alguns ens volen fer creure.

Confeccionar aquest llibre ens ha permès tornar a parlar amb el Xavier, el Carles o la Montserrat, amb les idees clares malgrat anys d’exili i presó, conèixer l’Alvar, el Bringet o l’Aleix, en un exili que s’ha tornat casa, els germans Garcia Soler, amb una llarga trajectòria sobre les seves espatlles o l’Angels i el Felip, hereus d’una història que enllaça directament amb la tradició llibertària del nostre país encara per escriure.

Unes experiències necessàries que no ens podem permetre el luxe de deixar perdre. Hem intentat, modestament, posar-hi el nostre petit gra de sorra.

Culpables

Els períodes de crisi com els que estem vivint poden conduir sovint a dos camins. Un, el que hauríem d'impulsar des de les esquerres que ens reclamem transformadores, correspondria a un canvi en les estructures socials per que aquestes esdevinguessin mes justes, democràtiques i igualitàries. El segon, impulsat per la reacció, correspondria a la busqueda de culpables en la baula mes dèbil de la nostra societat, entre els desvalguts. Buscar un cap de turc en els nouvinguts sense papers, és més fàcil i menys perillós per alguns que trobar-lo en aquells agents econòmics que ens han dut a la crisis i en una estructura econòmica intrínsecament injusta,

Així, als que treballen en l'economia submergida, al camp o a les vores de la carretera els esperen temps difícils. Si ja no gaudien de cap mena de protecció laboral , ara, després de la iniciativa de l'Ajuntament de Vic, els hi espera una retallada sense precedents en els seus drets socials mes bàsics, un pas nou pas enrere en una societat que hauria de tendir cap a l'humanisme i el be comú.

L'iniciativa que s'ha endegat a Vic, si hem de fer cas de les darreres declaracions de destacats dirigents polítics, tardarà poc a estendre's a d'altres municipis del principat com una taca d'oli. Uns partits polítics que per rascar uns vots de la feixista i xenòfoba Plataforma per Catalunya, no dubten a atiar els perjudicis mes arrelats contra aquells mes dèbils, provocant una involució cap a postulats racistes molt propers a la frontera del feixisme, obrint esquerdes i criminalitzant, un cop mes, la pobresa com, malauradament, hem vist en d'altres països propers.

Aquesta mateixa setmana en un programa de televisió Oriol Pujol, destacat dirigent de CiU, donava el seu suport incondicional a l'alcalde de Vic en la restricció del padró per als nouvinguts sense papers. La seva postura i la de la resta de partits que instiguen aquestes mesures els farà culpables d'aquest foc que acaben d'encendre.

UN AJUNTAMENT QUE NO ESCOLTA

La Candidatura d’Unitat Popular vam presentar, el 30 de desembre, una queixa al síndic de Greuges de la Paeria per la manca de resolució dels escrits i peticions que des de la CUP havíem formulat a l’Ajuntament de Lleida en el període 2007 a 2009.

En la relació que vam lliurar al síndic hi consten mocions, diverses propostes concretes com, per exemple, les “20 propostes d’actuació per part de la Paeria per la millora del Centre Històric” que vam lliurar a les diferents regidories, o sol·licituds com les d’admissió de la CUP en la comissió municipal d’entitats de seguiment del pla Integral sobre el treball sexual o en la Comissió de treball dels traçats de la variant sud de Lleida on, en ambdós casos, la CUP n’era part implicada per haver presentat al·legacions tant al traçat de la variant sud com a l’ordenança del civisme.

La resposta a les nostres peticions ha estat el silenci a excepció de la regidora Sara Mestres, amb qui es va concertar una reunió el 2008 que es va suspendre sine die per “motius d’agenda”, o la reunió que sí es va poder dur a terme amb la gerent de l’EMU, Cristina Ballester.
Un silenci que contradiu la Carta Municipal per a la Participació Ciutadana i l’Aprofitament Democràtic, aprovada pel Ple de març del 2004 i el Reglament de participació ciutadana aprovat l’abril de 2006 on, específicament en els seus articles 11, 12 i 13, es parla del dret a la proposta o petició. Un silenci que enllaça perfectament amb la idea de participació que té el nostre ajuntament que es limita a endegar processos amb efecte solament consultiu i informatiu, impulsant una linea de participació ciutadana dèbil que serveix per la justificació de determinats projectes i on no hi ha lloc per la discrepància.

Els exemples son diversos però n’existeixen dos que son paradigmàtics d’aquesta política de participació “controlada” que impulsa el govern municipal.

El novembre del 2006 la regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Lleida i el Col·legi d’Arquitectes de Lleida van endegar el que havia de ser un procés participatiu on totes les lleidatanes i lleidatans poguessin dir la seva respecte la remodelació i ampliació del futur parc de les basses. Més de 150 entitats i mes de 3000 persones van concretar la seva aportació en prop de 500 propostes que es van recollir en una memòria participativa sobre la revitalització del parc de les Basses d'Alpicat, a partir de la qual s’hauria de redactar el Pla Especial de l'operació.

Bé doncs, al juny, l'ajuntament de Lleida va adjudicar la redacció del Pla de les Basses a una empresa seguint, suposadament, els criteris establerts en el procés participatiu però afegint-hi una novetat en forma d'activitat comercial i altres usos de caràcter privat que en cap cas s’havia esmentat anteriorment.

Així, malgrat es deia en els objectius del pla que aquest havia de prendre en consideració les propostes elaborades dins el marc del procés de Participació ciutadana per a la reforma del Parc, s’hi incorporà un gran centre comercial i la possibilitat d’edificar-hi hotels. Així l’Ajuntament justifica, amb un procés de participació ciutadana del qual en fa cas omís, la seva idea inicial d’instal·lació d’equipaments privats en un espai públic.

En el segon cas, el ple de setembre de 2009 amb els vots en contra del PSC i del PP, rebutjava la celebració d’una consulta popular que no és res més que, tal i com el seu nom indica, un procés participatiu on les i els habitants de Lleida pugin expressar la seva opinió sobre un tema concret. A diferència d’altres municipis també governats pel PSC com Girona o la Seu d’Urgell , aquí els i les representants dels socialistes van decidir escapçar la celebració d’aquest procés que, malgrat tot, es durà a terme organitzat per la societat civil, la mateixa que la Paeria, amb les seves polítiques de participació, diu voler dinamitzar.

L’Ajuntament hauria de possibilitar la participació en la vida política dels i les habitants de Lleida mes enllà de dipositar una papereta en una urna cada 4 anys, sense por d’impulsar processos participatius actius i, perquè no, vinculants, tal i com permeten les eines de que disposa l’ens municipal.

Cal que la Paeria que escolti i reculli les propostes que se li facin arribar des de les lleidatanes i lleidatans i del seu teixit social. Cal possibilitar que aquestes propostes arribin als seus representants polítics per a debatre-les i tenir-les en compte, no pas per adherir-s’hi ni votar-hi necessàriament a favor. Només això ja seria un primer pas.

Papers - Catalunya

Ja fa dies que el Jordi i el Joan m'ho havien dit però no ha estat fins aquest cap de setmana que he pogut llegir i rellegir el Catalunya-Papers o Papers- Catalunya, un projecte fruit d'un procés d'acostament i treball conjunt entre la CGT de Catalunya i la de Balears dut a terme durant diversos anys i que ha donat, finalment, un resultat excel·lent.

Aquesta "nova" publicació emana dels acords adoptats per la CGT de Catalunya en el seu VIIIè Congrés realitzat a Sant Joan Despí el desembre de 2005,acords que sobre aquest tema deien textualment: "Posant en pràctica els acords del Ple sobre qüestió nacional en la seva part de defensa de la llengua, cal que posem a la pràctica la fusió del "Catalunya" amb la publicació germana "Noticia Confederal" si finalment la CGT del País Valencià decideix confluir en aquest camí, i tirar endavant els contactes pertinents amb la CGT de Balears per tal d'oferir-los la possibilitat de fer una publicació conjunta".

Amb els acords a la mà i la tossuderia del Jordi Martí i del Joan Rosich la publicació Catalunya ha anat traçant línees de treball conjunt amb les publicacions germanes de la CGT de les Balears i també, amb menys intensitat, amb les del País Valencià pel qual s'ha assolit, mitjançant un intens debat a l'interior de la CGT de Catalunya primer, i de la CGT de Balears després, la unificació de les revistes de la CGT de Catalunya i la CGT de Balears en una sola publicació, amb el mateix contingut i la mateixa numeració però amb diferent capçalera en cada territori. Una sola publicació que mantindrà la identitat i autonomia de redacció de cada part amb una tirada de 13000 exemplars.

Així doncs, a partir d’aquest mes de desembre, les afiliades i afiliats de les CGT de Balears i de Catalunya rebrem a casa nostra una publicació que, malgrat conservar dues capçaleres serà igual en la resta de les seves pàgines, completament igual.

Aquest projecte és un pas molt important en la consolidació d'un mitja de comunicació i d'un projecte comunicatiu anarcosindicalista i llibertari en llengua catalana,resta pendent però, que s'hi sumi la Noticia Confederal del Païs Valencià. El treball conjunt i les converses que s'han anat duent a terme a nivell orgànic i personal i, per damunt de tot la gent que ho esta treballant, hem fan ser optimista en aquesta futura nova unió que seria un pas històric dins de l'anarcosindicalisme.

Com es diu a l'editorial de Catalunya: " Som valentes i valents, no tenim por del què diran i sabem que la nostra aposta, lenta i segura, és una aposta de futur. Una aposta per la llengua comuna en temps de negació de les diferències i afirmació de la uniformitat cultural i lingüística. Triem una llengua minoritzada però no de minories per a l’expressió de les lluites sindicals i socials, i la triem amb totes les conseqüències, amb totes les modalitats, esperant que algun dia altres companys i companyes que també la tenen com a pròpia s’afegeixen a aquest vaixell valent i audaç que és el “Papers”, que és el “Catalunya”."