El moment zero

El Carles Sastre, a totes les presentacions que vàrem dur a terme del llibre “EPOCA: L'exèrcit a l'ombra” feia esment, algun moment o altre del “moment zero de la història” per raonar que no ha existit, dins l'Esquerra Independentista, un inici del no res sinó que la suma de sigles, persones, experiències i voluntats, han ajudat a construir el que som i el que ara tenim.

Aquesta, en part, era la intenció del llibre sobre EPOCA que va editar el Jonc. Traçar, de manera esquemàtica, el fil roig que inciaren a la Catalunya Nord els que s'aplegaren sota la sigla del FNC (que ja provenien d'altres organitzacions) i que ha arribat fins avui consolidant l’espai que ocupen diverses organitzacions entre les quals la CUP.

Aquest Sant Jordi hem tingut dues bones sorpreses que aporten un gra més de sorra en la recuperació de la nostra memòria col·lectiva. D'una banda el llibre “Unitat Popular: la construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres”, d'Albert Botran i editat pel Jonc, i de l'altra “Terra Lliure, una biografia autoritzada (1979-1995)” per part d'edicions del 1979.

En el primer cas l'Albert Botran, l’historiador i membre del Secretariat Nacional de la CUP, traça la història des dels inicis d'aquesta organització aprofitant per fer memòria de l'independentisme des de la creació del PSAN i de manera exhaustiva, les experiències de diferents candidatures independentistes a nivell municipal, com la CUPA d’Arbúcies o la UM9 de Ribes que donen continuïtat a experiències posteriors fins arribar a la CUP del 2012.

El segon és una biografia més que autoritzada escrita per Carles Sastre, Carles Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora, que és, tal i com es descriu en el blog de l’editorial “una aproximació historiogràfica i política a un fenomen que va marcar molts anys de la nostra vida col·lectiva i que va ser cabdal —si més no això és el que intentarem de fonamentar— perquè l’independentisme català arrelés políticament i portés a terme la seva primera embranzida” i que suposa la primera història completa de l’organització Terra Lliure, un escrit que aprofita també per fer un repàs de l’independentisme mes contemporani.

És, doncs, molt positiva l’aportació d’aquests dos llibres que ajuden a escriure la història de l’Esquerra Independentista, reforçant-ne el missatge i consolidant-ne el discurs. Fent palès que existiren unes veus crítiques a la transició que apostaren per un trencament, que no foren silenciades en anys posteriors malgrat la pressió policial i que han estat en presents en la gran part de les lluites per la defensa dels drets socials i nacionals al llarg d’aquest anys. Només així es pot entendre la posició d’organitzacions com la CUP, el seu creixement i a seva implantació pausada però ferma, sobre les bases d’anys de treball, esforços i sacrificis personals.

Recuperar aquesta història comuna ha d’ajudar, necessàriament, a la maduració del nostre moviment i al seu èxit, no fer-ho, com es diu sovint, suposa repetir-la començant des de l’inici.

Antidisturbis contra la crisi

Aquest març, per boca de la regidora de seguretat ciutadana Sara Mestres, l’ajuntament anunciava la creació d’una unitat de policia antidisturbis a raó d’algunes protestes en el ple municipal i en la darrera manifestació de la vaga general del 29 de març.

No recordo, en els darrers temps, cap desallotjament del saló de plens ni cap manifestació que acabés en aldarulls i càrregues policials però, pel que sembla, a la ciutat de Lleida li es imperatiu disposar d’una unitat policial antidisturbis.

Una unitat que es creu necessari crear ara, dins d’una preocupant situació social derivada de la pèrdua de llocs de treball que sustentaven moltes famílies i les contrareformes legals dutes a terme pels governs de l’Estat i de la Generalitat, que estan suposant la creació d’un veritable exèrcit d’aturats i exclosos, fins i tot ara del més elemental dret a l’assistència sanitària.

Una dinàmica d’augment de la pobresa i l’exclusió a la que nostra ciutat no escapa i, no obstant, assistim a retallades i disminucions pressupostàries que afecten diferents serveis públics bàsics, per exemple, amb la reducció d’uns 1,5 milions d’euros a les concessions que ha donat lloc a la reducció i supressió d’algunes prestacions d’aquests serveis i a una precarització en les condicions de treball dels treballadors de les empreses concessionàries; amb la no renovació del personal destinat a serveis socials o amb l’acomiadament de personal en l’empresa pública local.

Ens trobem doncs immersos en una crisi econòmica que s’acarnissa en els mes desafavorits que són justament aquells que requereixen d’aquests serveis bàsics que l’administració retalla, una situació econòmica que, de ben segur, obrirà més l’escletxa social que es venia pal•liant amb diferents mesures i serveis propis de l’estat del benestar.

L’augment previsible de la pobresa i l’exclusió social, el descontentament, la indignació i la protesta que aquesta situació econòmica porta es pot combatre atacant l’arrel del problema, reforçant les mesures socials o be augmentant els cossos policials, la vigilància i el control.

Es obvia la decisió del PSC a Lleida, antidisturbis, vigilància a les empreses concessionàries i rebaixes en el contracte de concessió administrativa a les empreses que ofereixen serveis públics.

disposar d’una unitat policial antidisturbis.

PER LA MUNICIPALITZACIÓ DELS SERVEIS PÚBLICS

Des de ja fa temps, s'ha instaurat una mena de “mantra” que associa l'administració pública a quelcom lent, ineficient i als seus treballadors com una colla de dropos i, per contra, a l'empresa privada com el súmmum de de la competitivitat, eficiència i perfecció. Una idea que va portar a la externalització de molts dels serveis que l'administració pública ofereix als ciutadans, com la gestió de l'aigua, la brossa o, per exemple, el servei d'ajuda a domicili de les persones grans o dependents sota l'argument de millorar-ne el servei, l'eficiència i la seva gestió.

Així l'administració pública es desprenia d'uns serveis que es consideraven deficitaris i poc rendibles cedint-los a una empresa privada sota diferents règims deslliurant-se també de qualsevol obligació sobre els seus treballadors. Un model de gestió pública, de caire liberal fortament arrelat en les polítiques dirigides als serveis socials que s'empara en una pretesa voluntat d’aconseguir una major planificació i un més ampli control de la gestió i de l’avaluació de resultats que suposa, de fet, una menor transparència en el seu funcionament, una visió estrictament econòmica en el desenvolupament de les seves tasques i una precarització de les condicions de treball dels seus empleats. Es difuminen les fronteres entre sector públic i privat i es debiliten les responsabilitats i incrementant el malbaratament dels recursos i el descontrol democràtic.

A Lleida, darrerament, hem tingut alguns exemples dels criteris empresarials sobre els serveis públics en règim de concessió. La retallada del 6,5% en el canon que la Paeria paga pel servei d'escombreries gestionat per ILNET pot suposar una disminució dels serveis que aquesta empresa du a terme a Lleida i, el cas dels autobusos, la retallada en l’aportació econòmica de la Paeria ha suposat una disminució de freqüències i la supressió de 4 línies d’autobús. A tot això manca sumar-hi parcs i jardins, el servei domiciliari a persones grans o depenents i d’altres lligats a concessions municipals que posen de manifest que aquest descens en l’aportació de diners porta directament una disminució en els serveis públics dels que en surten perjudicats els mes desafavorits i, per tant, els que mes en necessiten.

Des de la CUP apostem per promoure i impulsar la gestió pública dels serveis públics, aturar les privatitzacions i revertir aquesta situació amb la preservació dels béns i serveis que conformen el sector públic municipal, el foment de la bona gestió, la transparència i el disseny de l’execució. Apostem per la remunicipalització d'aquests serveis públics que en l'actualitat l'Ajuntament ofereix amb règim de concessió, fet que necessàriament ha d'implicar un control absolut de l’ajuntament sobre els preus que s’apliquen –i, per tant, la possibilitat de l’abaratiment mitjançant la pressió social (la qual cosa significa que tothom en pot fer ús independentment dels seus ingressos)–, un control més democràtic d'aquests serveis i unes millors condicions de treball per als professionals que hi treballen. Cal entendre que el criteri d’un servei públic mai ha d’ésser el de l’obtenció de beneficis sinó el de donar un servei a la ciutat.

Ja son diversos els ajuntaments que han dut a terme processos de municipalització de serveis en règim de concessió. A Sant Celoni el maig del 2008 i a proposta de la CUP, es municipalitzava l'escola bressol "el Blauet", el novembre de 2009 es procedia, també a proposta de la CUP, a municipalitzar l'escola de música de Vilafranca del Penedès, i aquest passat mes de maig la CUP de Girona portava una moció al ple per municipalitzar el servei de neteja d'equipaments i dependències municipals.

La CUP defensem que és necessari mantenir els serveis bàsics en mans públiques com a garantia que els criteris sota els quals es gestionaran seran els d’igualtat, universalitat en l’accés, vocació del servei a la ciutadania... i no criteris merament empresarials, per això apostem per la municipalització dels serveis bàsics que ara, la Paeria, te en règim de concessió.

Sindicalisme

SINDICALISME
Deia Joan Peiró en “problemes de l’anarquisme i del sindicalisme” que la finalitat del sindicalisme es la vaga general, per continuar afirmant que “a la qual seguirà l’abolició de la propietat individual per convertir-a en comú”. Certament els temps en que Peiró va escriure aquestes paraules queden llunyans en el temps i alguna de les afirmacions sembla, més aviat utòpica, però el fons del seu argumentari, especialment pel que respecta al sindicalisme, resta encara avui vigent.

Aquest 29 de març s’ha dut a terme, en el conjunt de l'Estat Espanyol, una vaga general contra la reforma laboral amb un percentatge de seguiment diferent en funció de les fonts però que, i en això tothom coincideix, ha donat lloc a manifestacions massives per la tarda.

Una vaga que és resposta a una reforma laboral exposada en el Real-Decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer de mesures urgents, i que suposa una fita històrica en la implementació de polítiques neoliberals i en la desprotecció de les treballadores i treballadors amb retallades profundes dels seus drets laborals i socials.
Una reforma , la necessitat de la qual es justifica de manera clara i contundent en el preàmbul d’aquest Decret-llei quan s'afirma que: "La crisis económica ha puesto en evidencia la insostenibilidad del modelo laboral español. Los problemas del mercado de trabajo lejos de ser coyunturales son estructurales, afectan a los fundamentos mismos de nuestro modelo sociolaboral y requieren una reforma de envergadura, que, pese a los cambios normatives experimentados en los últimos años, continúa siendo reclamada por todas las instituciones económicas mundiales y europeas que han analizado nuestra situación" i que incorpora el concepte de "flexiseguridad" entesa com la "La reforma propuesta trata de garantizar tanto la flexibilidad de los empresarios en la gestión de los recursos humanos de la empresa como la seguridad de los trabajadores en el empleo y adecuados niveles de protección social."

Una modificació del marc laboral que ha estat possible per l'existència d'un model sindical feble exemplaritzat en els sindicats majoritaris que han basat la seva existència en el pacte evitant la confrontació directa excepte, com es el cas, quan s'han trobat contra l'espasa i la paret. Així, entre d'altres, el RD llei 3/2012 i les reformes anteriors són conseqüència, també, d'aquesta dinàmica dels sindicats majoritaris que ara amb aquesta nova legislació, es veuen abocats a canvis necessaris en totes les seves estructures.

La política de gestió, que constituïa una de les seves bases, trontolla. La priorització de la negociació individual i el conveni d'empresa davant del sectorial els resta força i representativitat , la fi de la ultractivitat dels convenis col•loca aquests agents socials en una situació d'extrema debilitat en la negociació i la modificació entorn a la aplicació dels EROs els ninguneja.

A banda, les subvencions i alliberaments seran reduïdes al mínim en breu a imatge del que ha fet Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, fet que els obligarà a despendre's d'una gran part de la seva estructura sindical amb la disminució d'activitat que això suposarà.

Aquesta reforma deixarà, doncs, molt febles els sindicats majoritaris que han hagut de convocar aquesta vaga, segurament a contracor, al trobar-se de facto en un carreró sense sortida. I malgrat tot la seva desgràcia no es per alegrar-se'n. Aquells qui militem o els qui participen en organitzacions sindicals que aposten per la transformació sabem que aquests canvis també arrossegaran una part de les bases d'aquests sindicats, moltes vàlides, treballadores i compromeses i contribuiran, encara més, a la feblesa del model sindical i a la vulnerabilitat de les treballadores i treballadors.

Fa dies, en una xerrada sobre la reforma laboral a Tàrrega organitzada per la plataforma pels drets socials a l'Urgell, una companya advocada i membre de la CUP, acabava, malgrat l'exposició de les conseqüències de la nova normativa, amb un to positiu. El nou escenari que ja tenim ens obligarà ara treballar mes i trencar individualismes, posar en pràctica antigues formes de mobilització i de suport mutu entre treballadors de la mateixa empresa però també amb els de diferents empreses i sectors, ens caldran més que mai, noves formes de sindicalisme imbricades en el teixit social que permetin una major participació mes enllà d'alliberats i alliberades i que apostin per, quan faci falta, una resposta contundent. Caldrà tornar a posar en valor la feina dels sindicats com a eina de defensa dels interessos de classe.

Joan Peiró definia, en el text esmentat anteriorment, els objectius del sindicalisme tot dient que: “Els objectius del sindicalisme no es redueixen simplement a la conquesta de millores econòmiques i morals, com són arguments de salari, reducció de jornades, reglamentació professional, higiene o seguretat en el treball, contractes col•lectius, ec, sinó que aquests arriben al límit màxim de l’oposició al capitalisme i a l’Estat.” Els temps canvien però les finalitats es mantenen.

Conveni col•lectiu

Ja fa anys, vam decidir organitzar les primeres eleccions sindicals a una de les empreses on he treballat. Fins llavors, existia una mena de representants oficiosos anomenats a dit que feien unes tasques de representació semblants als delegats de classe.

Val a dir que a l’empresa no li va fer gaire gràcia el tema i, quan es van assabentar de la preparació d’eleccions sindicals, ens van convocar als impulsors a una reunió amb la direcció per intentar convèncer-nos de que no es dugessin a terme. No se si perquè els seus arguments no vas ser prou contundents o per la nostra inconsciència finalment vam escollir tres representants sindicals de manera “legal”.

Aquests tres (entre els quals jo mateix) vam conviure amb la resta de representants oficiosos d’altres centres de treball fins que, poc a poc, es va anar regularitzant i duent a terme eleccions per que les treballadores i treballadors tinguessin representants legalment escollits i amb totes les garanties laborals.

La reforma laboral aprovada pel PP (amb el suport de CiU) disposa en un dels seus punts l’eliminació de la força normativa del conveni col•lectiu, o el que es el mateix, l’empresa no es veu obligada pel conveni sectorial sinó que es prioritza la negociació individual i el conveni d’empresa. Una negociació, sobre tot en empreses petites i mitjanes, on la força de les organitzacions sindicals es mes dèbil i la pressió sobre les treballadores i treballadors és més directa.

La reforma del marc de negociació significa, de facto, el final de la negociació col•lectiva i la fragmentació d’aquesta en petites parts, una clara indicació de cap on va aquesta reforma laboral, cap a la precarització i vulnerabilitat dels treballadors.

L'audiència pública de les Basses i la participació a Lleida

El dia 10 de març presentàvem a l'Ajuntament de Lleida 230 signatures per sol·licitar, segons els articles 21, 22, 23 i 24 del Reglament de Participació Ciutadana de l'Ajuntament, una audiència pública per tal de que un representant de la Paeria exposes la reforma prevista al parc de les Bases. Una audiència que enteníem que, seguint l'esperit del Reglament, havia de ser oberta i participativa.

Des de la data de la presentació la resposta de la Paeria ha esta el silenci, una manca de resposta de l'Ajuntament, habitual d'altra banda, que ens va portar a demanar al síndic de Greuges de Catalunya que es posicionés sobre aquest tema, obligats per la manca de respecte als mecanismes de participació ciutadana dels quals l'ajuntament s'ha dotat.

El dia 1 de març rebíem la resposta de Rafael Ribó, síndic de Greuges de Catalunya, on deixava clara la posició d'aquesta institució afirmant textualment que: “considero que la no convocatòria de l'audiència pública demanada el 10/03/2011 pel representant de la CUP i amb el suport de 230 firmes de ciutadans lleidatans, no s'ajusta a la normativa vigent aprovada pel ple municipal” i recordant la “necessitat de donar compliment a allò establert al Capítol 4 del Reglament de participació ciutadana de Lleida, en punt a convocar l'audiència pública en relació amb el projecte de remodelació del Parc de Basses, que us va adreçar la CUP “.

Una resposta que apunta entre d'altres, com ja vam denunciar la CUP, la possibilitat de que projecte presentat per l'equip de govern per a la remodelació del parc de les Basses, en el seu concepte definitiu, no es correspongués amb el resultat del procés participatiu que es va dur a terme sobre el mateix assumpte i que porta al síndic a afirmar que, després d'estudiar la informació mes recent sobre el desenvolupament del projecte, “al meu entendre, confirma l'actualitat de la preocupació manifestada per més de 200 ciutadans que avalen la sol·licitud de convocatòria de l'audiència pública”.

Així, el síndic dona un nou reves a la política de participació de l'Ajuntament que, des de fa anys, es basa a endegar processos amb efecte solament consultiu i informatiu, impulsant una línia de participació dèbil i controlada amb mecanismes d'escolta però obviant els mecanismes de participació més actius, una política de vot a les urnes cada 4 anys.

Dos dies després de que presentéssim les signatures, l'Alcalde, Àngel Ros Declarava que “Estem estudiant si des del punt de vista legal és possible una audiència pública sobre les Basses, com reclama la CUP, però molt hem temo que no serà així. Tot i així, si s'adapta a la legalitat es farà”. Malauradament per la nostra ciutat, haurà de ser finalment el síndic de Greuges qui obligui a l'Ajuntament a donar als lleidatans la possibilitat de participar de manera activa en la vida política de la nostra ciutat.

Cal una resposta clara i contundent

Fa pocs dies, el bisbe de Solsona Xavier Novell, en el la seva “comunicació pastoral sobre la crisi econòmica i el compromís amb tots els qui la pateixen” feia una crida als empresaris a “confiar en què les administracions s'aprimaran i el mercat de treball s'agilitzarà” i els demanava que no es converteixin en “rics insensats”. La petició per als treballadors era de ser mes competitius treballant més, cobrant menys i repartint la feina entre tothom, enunciant que “no és temps de lluita social, és temps de sacrifici i esforç compartit!”.

També en les mateixes dates, els treballadors i les treballadores dels Transports Metropolitans de Barcelona anunciaven una vaga arran, entre d’altres, dels incompliments en el conveni col·lectiu, que coincideix amb un congrés de mòbils que es durà a terme properament. Una cosa que, pel que es veu, és extremadament greu ja que sembla que les vagues s’han de fer fora d’horari laboral, com suposo devien fer en la vaga de la Canadiense, per exemple, per assolir la jornada laboral de 8 hores.

I tot això enmig de la darrera reforma laboral (la vuitena d'ençà de l'aprovació de l'estatut dels treballadors l'any 1980) que suposa un esgraó més en la precarització del mercat de treball i en les retallades als drets laborals i socials de les treballadores i treballadors impulsada, en aquest cas pel PP, que no te la paternitat exclusiva de totes les dutes a terme fins ara, ja que cal recordar que, les modificacions s’han anat repartint entre el PSOE i el PP a mesura que s’han anat alternant en el govern de l’Estat Espanyol i han estat signades en la seva gran part, d'una manera mes o menys pública, els sindicats majoritaris.

La nova reforma retalla encara una mica mes les condicions laborals, afavorint l'acomiadament i els EROS o donant preeminència als convenis d'empresa davant dels sectorials entre d'altres, basicament seguint el camí traçat per les anteriors en el que anomenen “flexibilització del mercat de treball” que, des que jo recordo, mai ha anat a favor de les garanties socials o laborals de les treballadores o treballadors.

Així aquesta reforma no és més que la prèvia de la següent que, de ben segur, vindrà i provarà d’acabar amb les engrunes que les anteriors han deixat. Cal novament una resposta clara i contundent. Entre TMB i el bisbe de Solsona, la meva elecció és clara.