Un mes després de que les tropes del General Yagüe ocupessin bona part de Lleida, al de maig de 1938, el jornaler i transportista Joaquim Sancho Pastor era afusellat per les tropes feixistes al cementiri d’Alpicat després d’ésser delatat per un Guardia urbà en una de les múltiples revenges posteriors a la caiguda de la ciutat. El fet de que el cementiri restés encara diversos mesos a la riba del Segre que encara controlaven les tropes republicanes feu que aquests morts s’enterressin a la població veïna d’Alpicat.
Avui, 71 anys després hem anat amb els seus besnéts, entre ells la meva companya, a l’acte de dignificació de la fosa comuna on Joaquim resta enterrat amb d’altres civils i militars. L’acte estava organitzat pel Memorial Democràtic, la institució pública creada per la Generalitat de Catalunya que te com a finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica.
En un acte senzill s’ha procedit a inaugurar un monòlit en el lloc de la fosa on una petita placa n’explicava el motiu dient, entre d’altres que: “El 18 de juliol de 1936 un cop d’estat contra el règim democràtic de la segona República va fer esclatar la guerra civil”. Es un primer pas, com també ho es l’existència del mateix Memorial Democràtic, un primer pas en la recuperació d’una part de la memòria històrica amagada o convenientment ignorada pels successius governs populars i socialistes a l’Estat Espanyol i Convergents al Principat.
Un primer pas però que es queda notablement curt i tímid en els seus objectius. Així, en contradicció aparent amb el període que aquesta institució compren, de 1931 a 1980, sembla que la recuperació s’ha dut a terme bàsicament durant el període que va des del 1936 fins al 1940. Des d’una perspectiva una mica asèptica es recuperen les foses i els escenaris de la guerra civil però s’obliden els períodes posteriors i es mantenen en l’oblit personatges com Joan Peiró, Agustín Rueda, Quico Sabater, Oriol Solé, Martínez Vendrell, Antoní Massaguer i tants d’altres a qui no s’ha pogut buidar prou la seva càrrega revolucionària per poder-los reivindicar sense que ningú s’ofengui.
La representant del Memorial Democràtic ha dit que calia tancar les ferides, potser cal, però només si es fa des de la justícia com han fet a altres llocs d’Europa o recentment, de sud-america, senyalant amb el dit i portant davant del jutge aquells qui van participar en aquell règim feixista i que encara avui ostenten càrrecs honorífics a instàncies esportives internacionals o a partits polítics. Només es pot demanar el perdó des de la justícia, la resta es tornar a perdre.
Avui, 71 anys després hem anat amb els seus besnéts, entre ells la meva companya, a l’acte de dignificació de la fosa comuna on Joaquim resta enterrat amb d’altres civils i militars. L’acte estava organitzat pel Memorial Democràtic, la institució pública creada per la Generalitat de Catalunya que te com a finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica.
En un acte senzill s’ha procedit a inaugurar un monòlit en el lloc de la fosa on una petita placa n’explicava el motiu dient, entre d’altres que: “El 18 de juliol de 1936 un cop d’estat contra el règim democràtic de la segona República va fer esclatar la guerra civil”. Es un primer pas, com també ho es l’existència del mateix Memorial Democràtic, un primer pas en la recuperació d’una part de la memòria històrica amagada o convenientment ignorada pels successius governs populars i socialistes a l’Estat Espanyol i Convergents al Principat.
Un primer pas però que es queda notablement curt i tímid en els seus objectius. Així, en contradicció aparent amb el període que aquesta institució compren, de 1931 a 1980, sembla que la recuperació s’ha dut a terme bàsicament durant el període que va des del 1936 fins al 1940. Des d’una perspectiva una mica asèptica es recuperen les foses i els escenaris de la guerra civil però s’obliden els períodes posteriors i es mantenen en l’oblit personatges com Joan Peiró, Agustín Rueda, Quico Sabater, Oriol Solé, Martínez Vendrell, Antoní Massaguer i tants d’altres a qui no s’ha pogut buidar prou la seva càrrega revolucionària per poder-los reivindicar sense que ningú s’ofengui.
La representant del Memorial Democràtic ha dit que calia tancar les ferides, potser cal, però només si es fa des de la justícia com han fet a altres llocs d’Europa o recentment, de sud-america, senyalant amb el dit i portant davant del jutge aquells qui van participar en aquell règim feixista i que encara avui ostenten càrrecs honorífics a instàncies esportives internacionals o a partits polítics. Només es pot demanar el perdó des de la justícia, la resta es tornar a perdre.
