dimarts, 18 de març del 2014

Àlvar Valls, militància, presó i exili




En breu tindrem a les llibreries dos textos que omplen uns quants buits en el fil roig de l’independentisme. D’una banda una biografia d’Àlvar Valls sota el títol Al cap dels anys: Militància, presó i exili (1970-1998), i de l’altra el llibre que escrit per Oriol Falguera anomenat L'Exèrcit Popular Català. 1969-1979. La Casa es presenta com "el llibre definitiu sobre la organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari d'una institució militar catalana entre 1969 i 1979."

La de l’Àlvar és una biografia ben escrita, gens autocomplaent i amb una bona dosi d’irona, que inicia el seu relat polític en l’entrada al Front Nacional de Catalunya l’any 1970 per passar a una incipient “Kale Borroka” fins a l’entrada a “la casa”, el que la policia anomenà després EPOCA (Exèrcit Popular Català). La caiguda del seu escamot i la seva detenció (amb les corresponents tortures a Via Laietana) li ocasionaren presó, amnistia i per acabar, com enuncia el títol del llibre, exili i novament presó a Andorra.

El text afegeix algunes peces més al trencaclosques de la història de l’independentisme del segle XX i es ben útil, un cop “finiquitada” la transició, per recordar-nos novament que existí un independentisme de combat que, contràriament al que ens volen fer creure, s’oposà al pacte de les elits. Que existí una resistència activa a la transacció d’un règim a un altre, una lluita que ens ha permès de ben segur arribar fins on som ara.

No concebo l'estructuració d'un moviment sense la reivindicació de la coherència, militància i honestedat dels que ens han precedit, un projecte polític com el que defensa l’Esquerra Independentista només es pot entendre des de la suma individual de moltes persones que, en un moment o altre, n’han format part.

En aquest cas l’Àlvar, com en el de tants d’altres, foren militants en els moments més difícils, quan existia l’anomenat oasi català, a l’Estat Espanyol el consens envers la transició era màxim, i la pressió política (i també judicial i en ocasions policial) envers les resistències també.

És de justícia que en un moment com l’actual fem una ullada enrere per recompondre poc a poc la nostra història i aquells i aquelles que la van construir. Diu l’Àlvar en la introducció, “I una última cosa: quan algú m’ha preguntat si creia que tot allò va valer la pena, sempre li he respost amb la jaculatòria del poeta: «res no és mesquí ni cap hora és isarda». O bé, parafrasejant Mandela: «si tingués el temps a les mans, tornaria a fer el mateix».