dimarts, 21 de gener del 2014

L'endemà de l'Audiència Pública




Quan diferents associacions i col·lectius es van unir per donar suport a la proposta de la CUP i es va decidir impulsar una Audiència Pública per parlar sobre les privatitzacions que ha dut a terme l’Ajuntament de Lleida, tots i totes teníem clar que aquest mecanisme de participació no era la fi sinó un mitjà. Teníem clar que, com se sol dir, l’important no era el dia de l’Audiència Pública, que també, sinó l’abans i el després.

Actualment ens trobem en un moment d’atac i de retallades al sector públic. A Lleida, això es manifesta, entre d’altres, amb l’allargament de concessions a serveis privatitzats (com els servei d’abastament d’aigües) o de privatitzacions de serveis que estaven en mans públiques (com l’enllumenat). Una situació, per tant, en la que era necessari obrir un debat, com més públic, ampli i divers millor, sobre aquestes privatitzacions; un diàleg que porta implícit també una discussió sobre el model de ciutat que volem.


En aquest aspecte la valoració és més que positiva. Cap partit polític s’ha quedat al marge del debat i tots han definit clarament la seva posició. D’una banda el PP, marginant-se directament de qualsevol cosa que soni a participació ciutadana, però defensant, igual que el PSC i CiU amb matisos, un model que ells anomenen de col·laboració publico-privada que, de fet, és un eufemisme més per designar les privatitzacions. I de l’altra, ERC i ICV posicionant-se, malgrat haver format part de governs que van privatitzar, en contra de la cessió de serveis públics a empreses privades, sens dubte una bona notícia.


Però més enllà dels partits, el que és realment important és la posició de les entitats, organitzacions, col·lectius i ciutadans que, amb un debat intern previ, van manifestar, amb diferents graus i una sola excepció, la seva oposició a l’externalització. Més de 30 intervencions es van sentir en la Sala Alfed Perenya, sindicats com CCOO, UGT, CGT i USTEC, diferents comitès d’empresa de serveis privatitzats, Indignats de Cappont, la Marea Groga, la Marea Lil·la, Sos Bressol, ARRAN, SEPC i moltes d’altres organitzacions així com persones a títol individual, que composen una part significativa del teixit social de la nostra ciutat van participar directament en l’Audiència. Totes elles van fer sentir la seva veu i la voluntat de retornar, a mans públiques, els serveis bàsics ara sota mans privades.


Una Audiència Pública que va ser, sense cap mena de dubte, un èxit. Que unes 200 persones omplin de gom a gom la Sala Alfred Perenya un dia laborable a les 19:00 de la tarda per debatre durant més de tres hores demostra l’interès de les lleidatanes i lleidatans de participar en la vida política de la ciutat, més enllà de dipositar la butlleta cada 4 anys en una urna. Una voluntat i una força que la Paeria faria bé en fomentar i donar continuïtat.


Ara, un cop celebrada, és moment de continuar el debat i anar mes enllà. L’Audiència no és, ni molt menys, un punt i a part sinó un punt i seguit. Hem de continuar la discussió pública i compartida sobre el model de ciutat que volem, aprofundint en el treball horitzontal i en xarxa que tan bon resultat ha donat i que ha mostrat la força i la vitalitat del teixit social de la nostra ciutat.



Caldrà tornar a posar el focus en els serveis privatitzats, en aquells serveis bàsics la gestió privada dels quals suposa una evident precarització en les condicions de vida dels lleidatans i lleidatanes. Caldrà, de ben segur, seguir amb els criteris amb els quals vam treballar abans de l’Audiència, caldrà tornar a fomentar la participació activa i incitar al debat, empoderant-nos i creient-nos-ho. Potser no ens caldrà demanar permís, sinó que ens podrem adonar que, si ens ho proposem, podem començar a aturar el desmantellament dels serveis públics i apostar per alternatives reals, existents i que tornen els serveis privatitzats a les mans de tothom. Hem de treballar per tornar a debatre i escoltar la veu de totes i tots. Segurament una bona opció seria una consulta, com van apuntar algunes entitats, per plantar la llavor d’una Lleida que volem participativa i socialment justa.

dimecres, 15 de gener del 2014

El que ens queda per fer


Fa uns mesos, en un article sota el títol “Dret a decidir, independència i les esquerres”, Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de Cornellà pel PSUC, escrivia que “el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionaria”. Es un fet històric que els processos de ruptura (i aquest podria acabar esdevenint-ho) porten en si mateixos la possibilitat, per un breu espai de temps, d’un canvi en l’estructura social i el model econòmic.

L’Esquerra Independentista ha dut a terme, a través dels anys i de les diverses sigles que l’han compost, una feina de denúncia i resistència i també de construcció, sovint parcial d’una alternativa complerta. En el cas de la CUP, després de les darreres assemblees centrades molt especialment en debats orgànics o en la participació per primer cop en les eleccions al Parlament de Catalunya, ens queda per teixir encara una proposta, clara i concreta sobre el tot que estigui llesta per quan arribi el moment de decidir.

Una proposta que reculli la bona feina de l’Esquerra independentista des del seu naixement, però també dels centenars de col·lectius, organitzacions i persones que, des del seu territori o sectorialment llauren experiències de transformació concretes i reals.

Remarcava Salvador Seguí en un discurs el 4 d’octubre de 1919, i era una de les seves obsessions, que “el proletariat s’ha de capacitar pel dia del traspàs de poder”, incidint en la preparació i fent esment en la necessitat de disposar d’una organització capacitada i organitzada (en el seu cas òbviament la CNT) per quan arribi aquest traspàs.

Es doncs, moment per recollir les peces que ens donen del Col·lectiu d’Economistes Crítics Taifa, de la gent de la PAH, de la marea groga, de la campanya Independència per canviar-ho tot, de les experiències i el fons intel·lectual del sindicalisme combatiu, dels centenars de lluites i projectes que bateguen en el nostre país (on nosaltres en som part indestriable) per establir com volem que sigui l’organització social per la qual lluitem, des de les relacions econòmiques fins a les que haurem d’establir amb la resta dels territoris que componen els Països Catalans per tal d’enfortir la nació complerta.

Seguí acabava el discurs tot dient que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu, que tinguem el braç fort, que tinguem l’organització vertadera per traduir en realitats les nostres idees.” Ens queda, doncs, feina per fer.