dimecres, 25 de juny del 2008

Dos anys d'AJLL, una bona notícia.


El dissabte 28 de juny l'Assemblea de Joves celebra el seu segon aniversari amb una festa on hi hauràn els imprescindibles bastoners del pla de l'aigua, un acte polític i un concert a la plaça del dipòsit, al casc antic de LLeida.
I es que de ben segur que aquest any també ha donat per molt, per defensar el Roser, per lluitar contra la llei d'extranjeria, contra la simbología feixista que encara queda a la nostra ciutat i que el paer en cap es nega a retirar, contra l'homofòbia, a la defensa del dret a l'habitage amb la seva campanya "aquí no hi ha qui visqui" i per a moltes d'altres coses que segur que hem deixo, i es que també aquest segon any no s'han pogut estar quiets.
L'Assemblea de Joves ha demostrat, en aquests dos anys, gran una capacitat de mobilització i maduresa política realitzant campanyes i accions sense descuidar-se de la formació política, els i les seves militants han estat treballant colze a colze amb la resta dels moviments socials i organitzacions polítiques amb voluntat transformadora de la nostra ciutat, donant vida al Casal, col·laborant amb la CUP o la Maranya.
Penso que a la gent de la CUP ens fa força il·lusió veure crèixer i consolidar-se aquest projecte que ha de ser una part important del nostre futur polític. Es de justícia felicitar-los en aquest aniversari i encoratjar-los a seguir endavant.
I diumenge, l'Assemblea Nacional de la CUP a Manlleu!!
Per cert, el programa és:
DISSABTE 28 DE JUNY: JOCS, BASTONERS, SOPAR, ACTE POLÍTIC, CONCERT... i més!
2on aniversari de l'Assemblea de Joves de Lleida
Dissabte 28 de juny a la Plaça del Dipòsit de Lleida (Casc Antic):
19:30 Jocs populars per petits i gransActuació de la Colla Bastonera del Pla de l'Aigua i obertura de barres
21:30Sopar[de la millor paella valenciana de ponent]Acte polític i presentació de l'anuari "Balanç de lluita juvenil 07-08"
de 23h a 3hconcert gratuït amb La Terrasseta de Preixens [patxanga-rumba]Camarada Kalashnikov [HC, Vilafranca del Penedès]Mall [HC, Bellpuig]
desprès, punxa-discs

dilluns, 16 de juny del 2008

UN ANY MÉS, OBJECCIÓ FISCAL


Aquest juny hem torna a tocar fer la declaració de renda i com ja fa uns quants anys, tornaré a fer objecció fiscal ja que entenc que es forma una part, petitíssima es cert però important, de la lluita contra els exèrcits.
Tal i com es diu en el prospecte de la CGT de Catalunya (que forma part de l'Assemblea per l'Objecció Fiscal de Catalunya) d'aquest any, l'objecció fiscal es una forma de desobediència civil amb la qual es pretén aconseguir que es respecti el dret individual a l'objecció de cosnciència a les despesses militars, a evitar que aquests diners que estan pressupostats al Ministeri de Defensa contribueixin a agumentar la maquinària de guerra.
M'han agradat força els projectes que proposa el sindicat aquest any, projectes socials i també laborals que demostren aquesta lluita per a trencar barreres entre ambdós mons en la qual la CGT de Catalunya i la seva Secretaria d'Acció Social s'hi troben plenament compromeses.
Aquest any es proposa donar suport als encausats de V de Vivienda, als encausats de la plataforma aturem la Guerra de les Comarques Gironines a la Plataforma d'usuaris i usuàries pels dos dies, endavant amb l'objecció fiscal!!

dimecres, 11 de juny del 2008

ENS VOLEN ESCLAUS


El 5 de febrer del 1919 s’inicià l’anomenada vaga de la Canadiense, l’acomiadament de 8 treballadors del personal d’oficines de l’empresa elèctrica “La Canadiense” (posteriorment FECSA i ara ENDESA) al intentar organitzar un sindicat independent dins de l’empresa va fer encendre la guspira d’un foc que, en forma de vaga, s’estengué a tot el principat ràpidament com una taca d’oli.

El 21 de febrer d’aquell any Barcelona es quedava sense subministrament elèctric, el dia 23 s’unia a la vaga l’altra companya elèctrica del principat, el 26 els treballadors de l’aigua i el gas també s’hi unien. El govern en un intent de frenar-la va militaritzar als reservistes, sense cap resultat, ja que els treballadors mobilitzats van preferir ser internats a Montjuïc abans que treballar.

Els sindicats d’arts gràfiques van establir la “censura roja” i no deixaven passar notes desfavorables als vaguistes, un precedent històric repetit escassos cops al llarg dels anys successius.

El dia 14 de març es firmava el conveni que posava punt i final a la mobilització amb l’acord de l’alliberament dels 3000 detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’augment dels salaris dels treballadors de la Canadiense, que també acceptava la jornada laboral de 8 hores per als seus treballadors.

Més de 20.000 treballadors, en el ja mític míting de la plaça de braus de “Las Arenas”, sota la presidència de Simó Piera, aclamaren la tornada a la feina explicada per Salvador Segui.

El 3 de abril de 1919, el Govern de Romanones, publicava un Real Decreto pel que s’aplicava la jornada laboral de 8 hores a l’Estat Espanyol, el segon estat del món que en gaudia després de l’Uruguay.

Semblava que la lògica era avançar cada cop més en les conquestes socials i laborals, les socialdemocràcies europees, esperonades per la por del comunisme dels països de l’est, construïen el que s’ha anomenat l’estat del benestar o altrament capitalisme de rostre humà, que garantia a les treballadores i treballadors una sèrie de serveis mínims tot reduint-ne el nombre d’hores de feina o intentant una difícil conciliació entre la vida laboral i familiar. L’any 1997, en un petit pas més, el primer ministre Francés, el socialista Lionel Jospin, presentava a sindicats i patronal el seu projecte de reducció de la jornada laboral de 39 a 35 hores.

La caiguda del mur de Berlin i amb ella la dels anomenats règims comunistes que governaven la major part de l’est del continent europeu ha fet que formalment s’esvaís qualsevol competència al capitalisme. Es aquí quan el poder econòmic ha dit que ja n’hi ha prou i ahir, els ministres de Treball de la Unió Europea escollits mitjançant sufragi universal per una part de dels habitants del seu Estat, han aprovat per majoria qualificada ampliar la jornada laboral màxima de les 48 hores setmanals actuals a 60.

El que va costar anys de lluita, esforços i sacrificis de tots els treballadors del que es coneix com Europa ha estat avui ultratjat per part dels seus representants, el camí que es va iniciar fa 91 anys s’ha desfet en un dia en ares d’un major benefici econòmic i empresarial. El que s’ha considerat històricament com a subjecte revolucionari, el proletariat, pateix novament una involució en els seus drets fonamentals que l’acosta cada cop més a un estat de semiesclavatge.

Llegeixo la notícia i hem pregunto quan la Unió Europea decidirà, reunits tots els ministres d’Economia, Defensa i Interior a Brussel·les, el retorn al feudalisme segons les indicacions de les grans corporacions i empreses que la controlen per tal d’aconseguir una major flexibilitat i disponibilitat de mà d’obra, en ares d’una major competitivitat que segur que redundarà, òbviament, amb els seus ciutadans.

I es que mes enllà d’aquella visió idíl·lica que ens van voler vendre de la Unió Europea de germanor i progrés, la realitat s’imposa i ens demostra que aquesta suposada unió d’Estats es únicament un gran mercat econòmic sense cap interès per garantir uns mínims drets socials, és únicament (com ha quedava palès en la seva proposta de Constitució) una unió econòmica al servei del gran capital.

Si Salvador Seguí ho pogués veure segur que sentiria vergonya i ràbia, vergonya de que siguem incapaços de fer-hi front i ràbia de veure que aquells sacrificis, morts i lluites han estat estèrils.

dimarts, 3 de juny del 2008

FAIG TARD


Me'n recordo perfectament el primer cop que el vaig veure. Des del col·lectiu d'estudiants del que formava part, el Bloc Revolucionari de la UdG, vam iniciar una campanya contra les places de PSS a la universitat: vam fer moltes xerrades, vam fer cartells, vam recollir 500 signatures i el rector seguia sense escoltar-nos, fiinalment vam decidir tirar pel dret.


El vaig anar a veure per comentar-li que voliem posar una denúncia a la UdG per utilitzar places de treball amb objectors, de seguida hi va estar d'acord, sota aquell cuadre de Marx semblava ben be ell. Va arribar el tema espinós dels calés, obviament no teniem un duro, recordo perfectament que va somriure i va dir que no ens preocupessim.


Gràcies als escrits de dos objectors valents que feien la PSS a la Uni vam poder presentar la denúncia que finalment es va desestimar però va servir per fer conèixer aquesta campanya a tots els mitjans de comunicació i reobrir el debat. Val a dir (segurament també per d'altres factors) que finalment es van treure les places d'objectors.


Tots els meus anys a Girona el Salellas va ser un referent per a tots nosaltres, he seguit els seus casos un cop fora de la ciutat, m'he alegrat profundament de la condemna a l'Estat Espanyol al tribunal d'Estrasburg pels detinguts al 92, he seguit la defensa dels encausats en el cas Dixan, la crema de fotos del rei...sempre ha estat allí.


Ja se que faig tard però calia dir-ho, calia lamentar-se per la seva pèrdua i enviar un missatge d'ànim al Benet, digne hereu del seu pare, se't gira feina i et necessitem.