dijous, 22 de març de 2012

Conveni col•lectiu


Ja fa anys, vam decidir organitzar les primeres eleccions sindicals a una de les empreses on he treballat. Fins llavors, existia una mena de representants oficiosos anomenats a dit que feien unes tasques de representació semblants als delegats de classe.

Val a dir que a l’empresa no li va fer gaire gràcia el tema i, quan es van assabentar de la preparació d’eleccions sindicals, ens van convocar als impulsors a una reunió amb la direcció per intentar convèncer-nos de que no es dugessin a terme. No se si perquè els seus arguments no vas ser prou contundents o per la nostra inconsciència finalment vam escollir tres representants sindicals de manera “legal”.

Aquests tres (entre els quals jo mateix) vam conviure amb la resta de representants oficiosos d’altres centres de treball fins que, poc a poc, es va anar regularitzant i duent a terme eleccions per que les treballadores i treballadors tinguessin representants legalment escollits i amb totes les garanties laborals.

La reforma laboral aprovada pel PP (amb el suport de CiU) disposa en un dels seus punts l’eliminació de la força normativa del conveni col•lectiu, o el que es el mateix, l’empresa no es veu obligada pel conveni sectorial sinó que es prioritza la negociació individual i el conveni d’empresa. Una negociació, sobre tot en empreses petites i mitjanes, on la força de les organitzacions sindicals es mes dèbil i la pressió sobre les treballadores i treballadors és més directa.

La reforma del marc de negociació significa, de facto, el final de la negociació col•lectiva i la fragmentació d’aquesta en petites parts, una clara indicació de cap on va aquesta reforma laboral, cap a la precarització i vulnerabilitat dels treballadors.