Sindicalisme

SINDICALISME
Deia Joan Peiró en “problemes de l’anarquisme i del sindicalisme” que la finalitat del sindicalisme es la vaga general, per continuar afirmant que “a la qual seguirà l’abolició de la propietat individual per convertir-a en comú”. Certament els temps en que Peiró va escriure aquestes paraules queden llunyans en el temps i alguna de les afirmacions sembla, més aviat utòpica, però el fons del seu argumentari, especialment pel que respecta al sindicalisme, resta encara avui vigent.

Aquest 29 de març s’ha dut a terme, en el conjunt de l'Estat Espanyol, una vaga general contra la reforma laboral amb un percentatge de seguiment diferent en funció de les fonts però que, i en això tothom coincideix, ha donat lloc a manifestacions massives per la tarda.

Una vaga que és resposta a una reforma laboral exposada en el Real-Decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer de mesures urgents, i que suposa una fita històrica en la implementació de polítiques neoliberals i en la desprotecció de les treballadores i treballadors amb retallades profundes dels seus drets laborals i socials.
Una reforma , la necessitat de la qual es justifica de manera clara i contundent en el preàmbul d’aquest Decret-llei quan s'afirma que: "La crisis económica ha puesto en evidencia la insostenibilidad del modelo laboral español. Los problemas del mercado de trabajo lejos de ser coyunturales son estructurales, afectan a los fundamentos mismos de nuestro modelo sociolaboral y requieren una reforma de envergadura, que, pese a los cambios normatives experimentados en los últimos años, continúa siendo reclamada por todas las instituciones económicas mundiales y europeas que han analizado nuestra situación" i que incorpora el concepte de "flexiseguridad" entesa com la "La reforma propuesta trata de garantizar tanto la flexibilidad de los empresarios en la gestión de los recursos humanos de la empresa como la seguridad de los trabajadores en el empleo y adecuados niveles de protección social."

Una modificació del marc laboral que ha estat possible per l'existència d'un model sindical feble exemplaritzat en els sindicats majoritaris que han basat la seva existència en el pacte evitant la confrontació directa excepte, com es el cas, quan s'han trobat contra l'espasa i la paret. Així, entre d'altres, el RD llei 3/2012 i les reformes anteriors són conseqüència, també, d'aquesta dinàmica dels sindicats majoritaris que ara amb aquesta nova legislació, es veuen abocats a canvis necessaris en totes les seves estructures.

La política de gestió, que constituïa una de les seves bases, trontolla. La priorització de la negociació individual i el conveni d'empresa davant del sectorial els resta força i representativitat , la fi de la ultractivitat dels convenis col•loca aquests agents socials en una situació d'extrema debilitat en la negociació i la modificació entorn a la aplicació dels EROs els ninguneja.

A banda, les subvencions i alliberaments seran reduïdes al mínim en breu a imatge del que ha fet Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, fet que els obligarà a despendre's d'una gran part de la seva estructura sindical amb la disminució d'activitat que això suposarà.

Aquesta reforma deixarà, doncs, molt febles els sindicats majoritaris que han hagut de convocar aquesta vaga, segurament a contracor, al trobar-se de facto en un carreró sense sortida. I malgrat tot la seva desgràcia no es per alegrar-se'n. Aquells qui militem o els qui participen en organitzacions sindicals que aposten per la transformació sabem que aquests canvis també arrossegaran una part de les bases d'aquests sindicats, moltes vàlides, treballadores i compromeses i contribuiran, encara més, a la feblesa del model sindical i a la vulnerabilitat de les treballadores i treballadors.

Fa dies, en una xerrada sobre la reforma laboral a Tàrrega organitzada per la plataforma pels drets socials a l'Urgell, una companya advocada i membre de la CUP, acabava, malgrat l'exposició de les conseqüències de la nova normativa, amb un to positiu. El nou escenari que ja tenim ens obligarà ara treballar mes i trencar individualismes, posar en pràctica antigues formes de mobilització i de suport mutu entre treballadors de la mateixa empresa però també amb els de diferents empreses i sectors, ens caldran més que mai, noves formes de sindicalisme imbricades en el teixit social que permetin una major participació mes enllà d'alliberats i alliberades i que apostin per, quan faci falta, una resposta contundent. Caldrà tornar a posar en valor la feina dels sindicats com a eina de defensa dels interessos de classe.

Joan Peiró definia, en el text esmentat anteriorment, els objectius del sindicalisme tot dient que: “Els objectius del sindicalisme no es redueixen simplement a la conquesta de millores econòmiques i morals, com són arguments de salari, reducció de jornades, reglamentació professional, higiene o seguretat en el treball, contractes col•lectius, ec, sinó que aquests arriben al límit màxim de l’oposició al capitalisme i a l’Estat.” Els temps canvien però les finalitats es mantenen.