Fractura social

El desembre del 2009 es va dur a terme, dins de la primera onada de consultes sobiranistes, una taula rodona a la sala de plens de l'Ajuntament de Tàrrega amb Àngel Colom (CiU), Joan Tardà (ERC), Antoni Comín (PSC), Francesc Pané (ICV), Adam Majó (CUP) i Roger Granados (Rcat).

El debat, com no podia ésser d'altra manera, va girar entorn de la independència del principat, amb unes veus a favor, d'altres mes contemporitzadores i només dues en contra, les del PSC i les de ICV que apostaven per continuar dins d'Espanya, el socialista amb reformes de la constitució, i el ecosocialista amb el federalisme, esgrimint ambdós, en contra de la independència, el risc de fractura social.

Aquest 2012, dies abans de la diada de l’onze de setembre és el primer secretari del PSC, Pere Navarro, qui fa reaparèixer el fantasma de la fractura social, exposant en el seu comitè Federal, que Catalunya corre el risc de patir una fractura social davant la “deriva sobiranista i independentista” del govern de CiU.

En aquest cas, per sort, no l'han seguit els seus companys del ICV que sembla que més aviat a contracor, comencen a abandonar l'idea del federalisme amb un Estat que l’ha negat reiteradament per apostar per una mena de federalisme amb Europa (des d’on?) encara per descobrir.

Així, el PSC enuncia un missatge idèntic al que va fer la secretaria general de la delegació del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, que al maig avisava a Mas que el pacte fiscal crearia una “fractura social”, missatge molt semblant també al de la força de xoc de l’unionisme més recalcitrant representat per Ciudadanos.

I és que el PP i el PSC-PSOE s'han trobat en una aliança “ a la basca”, en un principi ignorant o manipulant el sentiment independentista creixent i evident (titllant-lo de minoria o bé negant l’independentisme de les mobilitzacions de l’Onze de setembre) i ara, colpejats per la realitat, atiant la por a la “fractura social”.

Una fractura social que respon més a un desig que, sortosament, a una realitat i que s’evidencia de manera més clara en el cas dels populars, que porten anys incitant-la, tot intentant enfrontar les comunitats lingüístiques dins del principat com han fet en d’altres contrades dels Països Catalans.

És evident que qui pot provocar aquesta fractura són aquells qui volen “combatre l’independentisme”, com ha afirmat textualment el primer secretari general del PSOE a la festa de la rosa a Gavà, o els qui, com el PP i els seus acòlits, malden per portar cada decisió del Parlament a aquesta mena d’inquisició espanyola que es diu Tribunal Constitucional per a que li apliqui el corresponent correctiu. Malauradament per a ells les enquestes diuen que menys d’un 20% dels catalans/es són contraris a un estat propi.

És, a més a més, curiós que els dos partits que governen a Espanya PP-PSOE i que per tant més responsabilitats tenen en l’economia de la bombolla immobiliària i l’especulació que ens han dut a la crisi capitalista actual, i aquesta sí que produeix fractures socials múltiples (sanitat i educació de 1ª i de 2ª, accés restringit als recursos, bosses d’exclusió..) siguin precisament ells els que mostrin preocupació per una manca de cohesió ciutadana, això sí, sempre que sigui en el terreny de l’adhesió a allò estrictament nacional espanyol. Qui genera doncs fractura social?