dijous, 2 de febrer de 2012

On és la oposició?


Si el Ple de l'Ajuntament de Lleida del desembre durava escassos 17 minuts, malgrat que a l'ordre del dia hi constaven una desena de punts per a ser tractats (suposo que, això si, cobrant la dieta sencera ), el del gener s'allargava una mica més però amb el mateix resultat: un consens total entre les forces que composen la Paeria.

Els pressupostos s'aprovaven amb l'abstenció de CiU i PP, les tarifes del taxi s'incrementaven un 3% amb el vot favorable de tots els grups, les escoles bressol incrementaven la ratio per alumne, a proposta del PP i, fins i tot, els mateixos populars donaven tant suport a una moció de CiU per demanar el retorn dels papers de Salamanca, com a la moció (també amb el suport de CiU) que exigeix a la Generalitat que pagui de manera urgent el deute que té amb la Paeria.

Així doncs tal i com va passar al desembre: cap vot en contra, cap debat polític, tot una bassa d'oli per al PSC que ara troba, en els seus suposats adversaris polítics, els seus millors aliats. I no és que calgui que es generi conflicte en cada Ple, però és absolutament necessari que l'oposició exerceixi la funció per a la qual ha estat escollida, la de confrontar políticament les seves propostes a les dels altres partits que, teòricament, responen a plantejaments diferents.

Què no hi ha res a dir de la disminució de la freqüència dels autobusos a determinats barris de Lleida? De la retallada en els serveis socials de l'Ajuntament de Lleida? De la manca d'alberg municipal ara, en ple hivern? I de la situació del parc científic i tecnològic? Doncs no, unanimitat absoluta dins del Ple, coincidència política de manera més aviat corporativa en un ajuntament que ha esdevingut, de facto, monocolor.

La situació, però, no és millor a fora del saló de plens. On són aquelles forces polítiques ex-sòcies del tripartit que van quedar fora a les anteriors municipals? Quines propostes tenen per a la nostra ciutat, més enllà de les que llencen els seus líders nacionals per la televisió? La seva manca de visibilitat deixa en evidència la supeditació d'aquestes formacions als alliberats polítics i a la quota de poder que havien assolit en les institucions de les quals van quedar força perdent bous i esquelles.

Ens calen organitzacions polítiques i ciutadanes que es prenguin la seva tasca com un compromís amb la comunitat, com una aposta per un futur de progrés col•lectiu, sense esperar res a canvi, sense entrar en una cursa aferrissada pel poder que deixi en paper mullat la motivació i la bona fe de la militància, de la ciutadania que hi ha al darrera. Una nova manera de fer política que impliqui, quan s'està a l'oposició, una constant tasca de control de l'acció de govern i una major exigència en quant a la confrontació de propostes que, deixant de banda l'electoralisme, aportin múltiples visions i criteris capaces de representar la pluralitat social més enllà d'un cada cop més reduït grup d'electors.

Una tasca opositora que cal exigir als partits presents al Ple, però també als que aspiren a ser-hi, i en la mesura de les seves possibilitats a totes les entitats ciutadanes que formen part d'aquesta societat civil indignada amb el dèficit democràtic que impera a la llei del mercat.

Cal una Lleida viva i dinàmica, construïda amb el debat i la confrontació política d’idees i propostes i amb una societat civil activa i crítica. Des de la CUP, tal i com hem fet aquests anys des de fora de la Paeria, ens comprometem a seguir treballant per bastir una alternativa al model de ciutat que s’està dibuixant des d’aquest ajuntament: una ciutat monocolor amb una oposició inexistent. Els lleidatans i les lleidatanes no ens ho podem permetre.