diumenge, 13 d’abril de 2008

L’ARE DE LLEIDA, NO ES OR TOT EL QUE LLUEIX

El 15 de gener d’aquest any la Generalitat de Catalunya ha aprovat el pla especial d’Àrees Residencials Estratègiques. Aquestes ARE s’han establert a partir de la redacció de 12 plans urbanístics per a 86 municipis catalans entre ells, Lleida.

A la nostra ciutat, el pla urbanístic de les Terres de Ponent, preveu la construcció de 55 hectàrees situades a la prolongació de l’avinguda Tarradelles, darrera de la Fira de Lleida, a banda i banda de la travessia de la N-II. Zona que en l’actualitat està ocupada per algunes parcel·les sense cultivar, per descampats, per les instal·lacions d'una antiga hípica, per horts i finques de fruiters i per l'hotel i la gasolinera Ilerda.

Teòricament, la generalitat ens ven aquestes ARE com un dels instruments més efectius per tal de posar a l’abast dels ciutadans nou habitatge assequible (amb un 40% del sostre construït en alguna de les tres modalitats de protecció oficial) en zones ben preparades per a acollir el creixement previst en el Pacte Nacional per a l’Habitatge. A primera vista pinta força be, però un anàlisi mes acurat ens demostra el contrari.

La primera objecció que hi trobem es de caire global. Aquestes ARE son una conseqüència del Pacte Nacional per l’Habitatge i neixen com a resultat de les previsions de demanda de pisos en base al creixement demogràfic previst i la demanda d’habitatges protegits en l’actualitat, es basen en “projeccions oficials demogràfiques” que estipulen que cada any es formen unes 40.000 noves llars. Aquests càlculs no tenen en compte, entre d’altres, l’increment de la precarietat laboral i el preu actual de l’habitatge, que fan que les vendes estiguin en un procés clar de desacceleració.

La segona objecció es que les ARE envaeixen les competències en matèria urbanística de l’Ajuntament. Aquests plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques son elaborats pel Govern, per tant aquesta requalificació dels terrenys es du a terme mes enllà del planejament urbanístic del propi ajuntament i retalla en la pràctica encara més les possibilitats d’intervenció dels veïns en les decisions urbanístiques de l’Administració i de debat polític (no passa per aprovació del ple municipal).

I en tercer lloc entenem que aquesta ARE a Lleida, amb l’increment de 1897 habitatges d’iniciativa privada, suposa una continuïtat en el model de creixement urbanístic desmesurat i ecològicament insostenible. Cal destacar que Lleida disposa en l’actualitat d’almenys 4 grans zones en creixement, algunes d’elles encara amb força superfície per construir, com serien Barris Nord, Pla de l’Aigua, Nova Mariola i Balàfia-Secà i els mateixos constructors i agents immobiliaris diuen que existeix una saturació en el sector, recomanen construir menys i alerten que l’oferta es superior a la demanda.

No solament això, ja en el 2005 el mateix Col·legi d’Arquitectes denunciava que el 40 per cent dels habitatges projectats a la província de Lleida durant aquell any obeïen a l'especulació i l’actual regidora d’urbanisme, Marta Camps, afirmava que: “el cert és que la creació de sòl urbanitzable per part dels ajuntaments (com es reclama des de fa anys per part del sector i com s’ha fet de forma massiva en els darrers anys) no ha aconseguit aixoplugar la demanda ni moderar l’increment de costos”.

Des de la CUP ens manifestem obertament a favor de l’habitatge protegit, però també per fomentar la rehabilitació i la utilització de pisos buits enfront de la nova construcció. l’”Atlas Estadístico de las Áreas Urbanas de España 2006” detectava que hi ha 452.921 habitatges buits a Catalunya, el que significa el 13,7% del parc total català i a Lleida, segons dades oficioses, existeixen sobre uns 6000 pisos desocupats. En aquest context defensem que cal, des de l’administració pública, dur a terme accions valentes i contundents per evitar l’especulació, accions per exemple, com les d’un increment de fins al 50% de l’IBI d’aquells habitatges que es considerin desocupats que ja ha aprovat l’Ajuntament de Sant Celoni el 27 de desembre del 2007 a proposta dels regidors de la CUP.



Entenem que aquesta ARE no suposa res mes que una excusa del govern tripartit de la Generalitat per més creixement urbanístic, progre, però creixement al cap i a la fi. Lleida hauria de seguir el camí d’altres municipis com Vilafranca del Penedès, on tots els grups municipals (PSC, CiU, CUP, PP i IC-V) amb l’excepció d’ERC, han aprovat mitjançant la junta de portaveus una declaració en contra de l’ARE del sector “La Pelegrina” aprovada a la seva vila i han decidit demanar al govern de la Generalitat que respecti el planejament municipal.

Semblaria que la única solució per garantir el dret a l’habitatge es basa únicament en la construcció i la venda, doncs no, cal anar mes enllà i en aquests moments això, a la nostra ciutat no passa per l’ARE.

2 comentaris:

Eloi ha dit...

hola.
respecte el tema de l'ARE volia afegir alguna opinió.

1-quan parlem del 40% del sostre construït per a habitatge de protecció oficial cal puntualitzar que significa el 50% dels habitatges que és poden construir, ja que la resta és sol dedicat a equipaments bàsics, si no sembla que volem donar la informació segada.

2-no comparteixo el primer argument, no veig clara la relació entre el càlcul del nº d'habitatges i l'increment de la precarietat laboral i el preu dels habitatges:

a) en relació amb l'habitatge protegit(HPO), en tot cas estaríem justificant més la necessitat d'incrementar-lo, ja que si fins ara el percentatge de població que no podia accedir a un habitatge era aproximadament del 20% ( no recordo la xifra exacta )ara serià més gran, i per tant l'habitatge protegit hauria de guanyar més pes.

b)en el cas de l'Habitatge no protegit, si el mercat està en desacceleració i la propietat immobiliària ja no és una inversió, ja seran els mateixos promotors els que no edificaran, la iniciativa privada no s'arrisca si no surten els comptes.

3-crec que la segona objecció si que és realment el taló d'aquiles de les ARE, aquesta figura urbanística em sembla una extralimitació i una intromissió de la generalitat en l'autonomia local de l'Ajuntament, més propera a la imposició que al diàleg.
La Generalitat hauria de transferir els recursos ( econòmics o tècnics) a l'Ajuntament i aquest, d'acord amb el seu planejament i la seva estratègia de creixement establir quines són millors opcions per solucionar el problema. ( i que com tu dius, construir nous habitatges pot no ésser la única o millor solució, però inclòs en el cas d’optar per la nova edificació, la concentració del 50% d’habitatge protegit en una àrea sembla adquirir un estigma de gettho, quan la ciutat disposa d’altres espais ho immobles per diluir aquesta concentració.

4- per últim volia fer una reflexió entorn del “ dret de l’habitatge”, per mi seria més correcte parlar del “dret d’accés a l’Habitatge” que no implica tenir-ne la propietat.
Habitualment la nostra societat confon o unifica els dos drets en un, així veiem com sovint promocions d’habitatge protegit de lloguer o de difícil postvenda resten sense ocupar, fet que indica que la demanda estava supradimensionada o que sota aquesta s’amagava una demanda real d’adquirir una propietat. En altres promocions el problema és un preu de venda de l’habitatge, per sota del preu desorbitat del mercat però molt superior a la població demandant.
Si realment volem fer habitatge social per aquests segments de població, l’administració ha d’entendre que la viabilitat d’una operació no és únicament econòmica, i que per tant no ha de pretendre cobrir els costos de construcció o manteniment del immobles, crec que la viabilitat social passa per que l’administració conservi la propietat del sol i dels habitatges i en garanteixi l’accés a qui ho necessita.

Pau Juvillà Ballester ha dit...

Tens raó en algunes parts i m'agrada força lo de garantir "el dret a l'accés a l'habitatge" ja que si no, com tu dius, suposa propietat.

Respecte lo dels ARE, la crítica principal es que ens venen la moto, que garabtir aquest dret no es basa únicament en construir, i més tenint en compte les dades sobre pisos buits. El que passa es que construint no t'has d'enforntar a ningú i amb la construcció tens content als empresaris. HEm sembla que calen mesures més enérgiques. Segurament això per si sol no sera suficient però podem probar-ho a veure que passa.
A banda que hem sembla que les ARE, en un moment de "desaceleració econòmica" son una injecció de diners públics a un dels motors de la economia com es la construcció, cal que els organismes públics ho subencionin?