dimarts, 20 de juliol de 2010

Revolució conservadora


Gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les urnes l'any 1982, el Partido Socialista Obrero Español accedia a la presidència de l'Estat espanyol sota el lideratge de Felipe González. Tot seguit, van tirar endavant una política econòmica que entrava en contradicció amb un terme, socialista, que encara ara exhibeixen les seves sigles.

La política econòmica del nou govern va impulsar l'anomenada reconversió industrial, que portaria a l'atur gairebé 100.000 persones i que va tenir com una de les seves principals conseqüències el desmantellament de bona part de la indústria siderúrgica i de les drassanes existents a l'Estat espanyol. Es tractava d'un pla marcadament liberal, que va dur a terme successives reformes laborals. Aquestes, entre d'altres, van donar lloc al plan de empleo juvenil –origen dels anomenats contractes brossa– i també a la legalització de les empreses de treball temporal (ETT), amb la conseqüent precarització de les condicions dels treballadors.

Aquestes reformes van acabar per provocar la primera vaga general de la democràcia –el 14 de desembre de 1988– que va dur milers de persones al carrer. Tot i les protestes, res va aturar el desmantellament de l'estat del benestar. Així, el PSOE feia la feina bruta a la dreta. Una dreta que, amb el camí preparat, acabaria accedint al poder de l'Estat uns anys més tard.

Quinze anys després, tornem a trobar-nos el mateix escenari: un govern del PSOE en el poder i un anomenat pla d'austeritat que no és altra cosa que l'inici d'una gran reforma laboral destinada a eliminar les escorrialles de l'estat del benestar.

Si tot continua com fins ara, després d'aquesta retallada de la despesa arribarà la reforma laboral: abaratiment del l'acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d'un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l'edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d'orfandat i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.
Així, les polítiques d'austeritat aprovades pel govern espanyol suposen, altre cop, la reducció de la despesa pública, tot augmentant la càrrega d'aquell qui menys té (amb l'augment d'impostos indirectes) i la congelació de les pensions. Tot i que aquestes mesures han de servir per reduir l'increment exponencial del deute públic, aquest deute està generat, en gran part, per una reducció d'ingressos i no pas –tal com diuen les veus oficials– per un excés de la despesa.

Creiem, doncs, que s'haurien de prendre mesures per augmentar els ingressos. Es podrien apujar, per exemple, els impostos progressius perquè pagui més aquell qui més té (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l'IRPF), combatent seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s'està realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que, malgrat la conjuntura, continua tenint beneficis ben sucosos)...

Les mesures que es volen dur a la pràctica, a més, no servirien per reduir significativament el dèficit. Quan el govern espanyol parla de la retallada de sous dels funcionaris explica que l'Estat s'estalviarà uns quants milers de milions d'euros, però no explica altres detalls, com ara que aquests diners tributen en l'IRPF, que quan els funcionaris anessin a comprar amb aquests diners es recaptaria una part d'IVA... És a dir, el dèficit no es redueix substancialment amb mesures com la disminució dels salaris, tot i que sí que tenen una afectació important sobre els assalariats que som víctimes dels retalls a la nòmina.

Malgrat tot, s'estan presentant aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa pública. Pensem que això no és cert. Aquestes iniciatives, en definitiva, només pretenen acontentar l'FMI i la UE. Hi ha, però, alternatives; com ara la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, d'assessors de nomenament polític (en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals)... Segons el nostre parer, també serien bones mesures l'establiment de mecanismes per posar fi d'una vegada a la corrupció política i la reducció dràstica de despeses de protocol i de propaganda institucional (partidista).

Per abordar els motius de fons de la crisi capitalista hauríem de fixar les bases per a un canvi de model. Aquests canvis s'han de basar a limitar les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i evitar les deslocalitzacions), a recuperar per al sector públic els serveis que generen riquesa i que s'han privatitzat i també a fomentar el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat. Aquest darrer aspecte, que cobreixi les necessitats materials de la societat i que s'orienti a l'atenció social i no cap a sectors especulatius basats en el consumisme i en el creixement continu. Un model, en definitiva, que permeti mantenir i augmentar els drets socials. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem.
Oscar Mendoza
Pau Juvillà