La independència exprés i messiànica

Aleix Renyé i Pau Juvillà


Quan a l'agost de 2009 s'anunciava la primera consulta per la independència a Arenys de Munt, va ésser la resistència de l'Estat a que aquest procés es dugués a terme, la bona resposta i la coordinació dels organitzadors/es el que va fer saltar aquest esdeveniment a les primeres planes dels mitjans.

La consulta d'Arenys, amb un 40% de participació i una victòria aclaparadora del sí, va ésser l'espurna necessària que va donar lloc a diverses onades de consultes arreu del principat on, a diferència del cas d'Arenys, l'Estat es va inhibir i no va llençar els seus fiscals en la persecució dels organitzadors, la Falange es va amagar i la resta de l'espanyolisme d'aquí i d'arreu van intentar minimitzar, quan no ignorar aquestes votacions.

La feina feta i els bons resultats de la consulta a Barcelona (que posava un final més que digne a les anteriors onades) fixaven, en l'imaginari col•lectiu d'una part de la societat, la possibilitat d'una independència sense sotracs, fàcil i ràpida. D'aquest rebuf en va sorgir noves formacions polítiques que prometien la independència tan bon punt arribessin al Parlament, una emancipació nacional que vindria donada pels vots d'uns/es diputats/es i que, acte seguit, l'Estat Español i Europa acceptarien amb el cap cot, plegant-se a la voluntat d'aquesta cambra de representació.

Com es patent i d'altra banda lògic, això no ha estat així, la demanda de la tramitació de la llei d'independència va topar amb el rebuig majoritari de la Cambra amb els vots de PP, PSC i Cs i l'abstenció de CiU i IC-V. I ara que?

Els processos d'emancipació nacional, sobretot a Europa, han estat lents i durs i han tingut, gairebé sempre, la resistència dels Estats que colonitzaven les nacions, sovint amb violència i sempre posant traves jurídiques o administratives tant a l'interior com a nivell internacional. Els Estats europeus, a més, sempre seran porucs a l’hora de recolzar una secessió que posaria en perill l’estabilitat de les seves pròpies estructures, per la por d‘un efecte domino.

Els processos d’emancipació han estat feixucs i costosos, en molts casos han produït forts patiments en la població i, si han arribar a terme, és que han obeït a la tossuderia i la feina d'una part significativa de la nació. I sempre la independència ha arribat a terme quan les classes populars han acabat veient en l’Estat un instrument d’injustícia i han trobat en l’aspiració de sobirania nacional una esperança per a reduir les desigualtats socials. No dir això, i vendre una independència exprés angèlica i messiànica suposa, un cop més, donar un nou element de frustració a aquells i aquelles que ja es veien l'any 2012 fora d'Espanya.

Segur que s’ha avançat molt, segur. Potser arribar, en els propers anys o dècades, a una proclamació unilateral d’independència no és tan utòpic. Però això no serà sinó el començament del procés. Si el poble no és ben conscient i organitzat, si no hi ha una fermesa organitzada per resistir el que vindrà, serà una independència exprés, si, però d’anar i tornar, de tornar-s’en a casa la cua entre les cames. Seran anys on ens haurem d’enfrontar a la incomprensió internacional, als bloqueigs i, atenció, a una Espanya que no renunciarà fàcilment a la sobirania d’aquest territori.

La lluita, per exemple, de Josep de Calassanç, en Cala, a la Catalunya Nord es només un exemple de les lluites de milers de persones arreu del territori en la consecució de l'emancipació nacional (i en el seu cas també social) que porten anys creant una mar de fons, creant base social, creant identitat inequívoca. Una lluita per la que ens caldrà una societat civil forta i compromesa i unes organitzacions polítiques valentes. Un rol on la CUP hi ha de tenir un paper important, com ja ha vingut demostrant en aquells espais on participa, actuant de locomotora i apostant, com ha fet sempre, per la llibertat nacional indestriable de la justícia social per al conjunt dels Països Catalans.