dimecres, 18 de juny de 2014

Per un projecte de transformació i ruptura municipal




El 22 d’octubre de 1936, Félix Lorenzo Páramo, destacat membre de la CNT a Lleida, era investit paer en cap. Era el primer alcalde de la CNT a Lleida i, entre altres qüestions, va aprovar mesures de caire social, entre les que destacaven les municipalitzacions dels serveis públics. Segurament, des del punt de vista actual, aquestes mesures poden semblar normals, però cal tenir en compte que es van prendre en un context de conflicte bèl·lici en un ajuntament amb forces marcadament d’esquerres. D’aquesta manera, Pàramo demostrava que l’ajuntament pot ser també un potent motor de transformació social i feia de la praxis un exemple, que el franquisme s’encarregaria d’anorrear per tal d’evitar-ne el contagi. Passats els anys foscos del règim feixista, l’anhel de justícia social renaixeria amb les esperances d’una transició forjada amb l’esforç de moltes persones que van creure que la Paeria podia esdevenir, altre cop, llavor de canvi.

Malauradament, algunes d’aquestes persones, en aquesta transició incipient, es van encarregar de confondre governar amb gestió i gestió amb tecnocràcia. Aquestes premises que van veure reforçades amb l’anomenada fi de les ideologies (que alguns van preconitzar després de la caiguda del mur), i que van traslladar a l’ajuntament sota la premisa que més enllà de la política, el que calia era governar bé, amb gent experta i especialitzada i de manera eficient, gestió pura i dura contra una política inexistent.

La crisi i la presa de consciència de molts i moltes sobre una realitat que ens tenalla com a col·lectivitat ha fet que, aquella idea de canvi social des de la base i des de la proximitat, torni a sorgir amb força. Això ha donat lloc a moltíssimes experiències col•lectives d'unitat popular vertebrades en diferents organitzacions, entre elles, sense cap mena de dubte, la CUP. Es tracta d’uns moviments i organitzacions que es mobilitzen en la defensa de la justícia social amb totes les seves lletres, en la defensa dels serveis públics, de la sanitat o de l’ensenyament públic, català i de qualitat i ho fan construint alternatives des de la base.

Actualment ens trobem en una cruïlla històrica com a país i com a societat. Una cruïlla que passa per una demanda de plena sobirania i que posa en el centre del debat les persones i no el capital. Aquest debat no sols ha de tenir lloc en el marc d’un procés per constituir el país que volem forjar sinó que, ara i aquí, urgeix traslladar-lo a l’àmbit municipal, des del convenciment que també Lleida mereix un canvi de model.

Aquesta feina de canvi que cal que sigui col·lectiva, des de la diversitat, des de l’autonomia i des de la independència de les organitzacions que hi conflueixen. Una feina permeable i generosa que enterri, necessàriament, les velles formes de fer política, que basaven tot el seu treball en la lluita institucional oblidant que el carrer és la garantia per no esdevenir una baula més del model econòmic i social que es vol transformar.

Cal dir mai més a opcions que suposin l’assoliment de representació a les institucions com a fi, a la supeditació a uns cicles electorals que impedeixen bastir un nou model de ciutat i cal donar un paper principal, necessari i essencial, al carrer, a la societat civil, als moviments socials que, des de la imprescindible independència, han d’estar amatents i han de ser la veu crítica que faci créixer i reforci, des de la unitat popular, el projecte de transformació.

El nostre ha de ser un procés d'empoderament ciutadà, un procés que ha d’unir teoria i praxis, una manera de fer horitzontal, popular i compartida, sense lideratges estridents sinó amb un treball cooperatiu i col·lectiu. Més enllà de conceptes teòrics i marcs ideològics, la unitat popular per la que treballem la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista és la que fem dia a dia, treballant en xarxa amb les diferents marees, entitats i organitzacions que, des de la base, defensen l’escola pública, de qualitat i en català, que es manifesten contra les privatitzacions o contra l’especulació, que defensen dels serveis públics, l’alliberament nacional o tantes lluites que porten, en si mateixes, la llavor d’un canvi de model i de la transformació social.

Es necessari, ara i avui, un projecte de ruptura i transformació, un nou model de ciutat que ha de ser una esmena a la totalitat de l’existent i que ha d’avançar des de la base cap a l’emancipació social i nacional. Cal tornar a fer del municipi un motor de canvi.