Feliç el poble que no té necessitat d’herois

“Vemos que hay que cambiar y que manden los que mandan obedeciendo, y vemos que esa palabra que viene de lejos para nombrar la razón de gobierno, de `democracia', es buena para los más y para los menos.", així s’expressava el Subcomandante Marcos un llunyà ja febrer del 1994 en el seu discurs “mandar obedeciendo”.

Segurament una de les aportacions d’aquest zapatisme de finals de segle que es va teixir amb moltes idees de diferents visions de l’esquerra fou la de intentar visualitzar un projecte de canvi social mes enllà de les figures dels seus portaveus. Potser l’exemple mes evident era el passamuntanyes que cobria el rostre del Sup en un intent, no del tot reeixit, de fixar el focus sobre un projecte col·lectiu i no sobre el personatge.

Tots els colors de la transformació social han tingut persones potents que han encarnat en la seva figura una idea col·lectiva d’emancipació social per la qual lluitaven centenars de persones de manera dispersa o estructurades en una organització concreta.

Així, malgrat que molts dels postulats que defensen aquestes idees malden per fugir de individualitats per visualitzar el projecte col·lectiu no és menys evident també que sovint una gran part de la població es reconeix en aquests lideratges i els necessita per poder anar un pas mes enllà i escoltar el projecte que aquests defensen.

La CUP, com organització de l’esquerra transformadora, netament assembleària, ha tingut sempre una visió, que comparteixo plenament, de visualitzar-se com un projecte col·lectiu intentant controlar lideratges potents, una voluntat poc a l’ús donat que majoritàriament la societat a la qual vivim posa nom a es coses en funció de les persones que les representen que esdevenen finalment, la cara i el fons de moltes organitzacions.

En els temps que corren, basats en lideratges forts i estructures poc participatives, l’assemblearisme i els lideratges col·lectius i compartits són mes lents i segurament més farragosos que la resta però responen més a una idea de canvi social, en la teoria i en aquest cas, també la praxis, que el contrari. Trobar l’equilibri per garantir la persistència del projecte col·lectiu davant de lideratges individuals és encara un repte sobre el que cal reflexionar i treballar.

Caldrà recordar, un cop més, la frase d’un dels murals del poble sard de Orgosolo “Feliç el poble que no té necessitat d’herois”.