dijous, 30 d’octubre de 2008

Lleida, 2 de novembre de 1937

Eren gairebé les 16:00 del 2 de novembre de 1937 quan la meva àvia s’entossudia a no acabar-se un plat d’olla barrejada davant la mirada atenta dels seus pares. Mentre, per la finestra entraven els crits i les rialles dels seus companys i companyes que feien cua per entrar a l’escola racionalista just davant mateix de casa seva.

Va ser llavors quan la Aviazione Legionaria italiana va deixar anar les seves bombes sobre Lleida durant cinc llargs minuts en els quals la família Sirvent corria al celler de sota de casa per protegir-se i sortir-ne poc després per veure la massacre que l’aviació feixista havia dut a terme.

48 persones entre nens i professors restaven escampats o sota les runes d’aquella escola impulsada per Frederic Godàs, basada en un model pedagògic on els valors de la igualtat, la llibertat l’ajuda mútua, i el saber compartir eren l’eix vertebrador de l’aprenentatge.

El bombardeig concentrat bàsicament sobre el centre de la ciutat amb el Liceu escolar i el mercat de Sant Lluís va deixar 221 morts i més de 700 ferits amb l'únic objectiu de les d’ escampar el pànic i la por entre la població civil.

La historiadora lleidatana Mercè Barallat no es cansa de repetir en els seus textos i xerrades suportada per diversa documentació de l’època que el Liceu fou un objectiu militar escollit expressament per tot allò que simbolitzava i que el franquisme, un cop ocupats tots els Països Catalans, aniquilaria.

L’any passat es va produir el 70 aniversari d’aquells fets i diversos supervivents, entre ells la meva àvia, van assistir a la inauguració d’un monument a la memòria de les víctimes del Liceu Escolar, una escultura de ferro clavada a terra amb un únic text, dignitat, memòria i vida.

Aquest fet hem sembla una imatge perfecta d’aquesta pretesa recuperació de la memòria històrica “light” que alguns duen a terme, un cartell sense cap explicació, sense assenyalar els culpables d’aquell bombardeig i per extensió de 40 llargs anys de manca de llibertats, assassinats i retrocessos en tots els camps del progrés humà. Es aquesta memòria històrica selectiva la mateixa que permet que els carrers de Lleida llueixin encara els noms de tots alcaldes feixistes que governaren la ciutat i que permet que l’anterior alcalde Siurana declarés que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes”.

La mateixa memòria que permet que Garzón exhumi les foses comunes acusant-ne els promotors i oblidant els seus fills predilectes que continuaren amb gran entusiasme el camí iniciat pels seus tutors, persones com Fraga o el mateix Samaranch als que se’ls atorga una pàtina de respectabilitat i d’immunitat o els còmplices actius i necessaris com la jerarquia de l’església catòlica.

No parlem de la guerra del 36 al 39, parlem de recuperar la memòria del franquisme i d’aquells que van mantenir la dictadura aquells anys, parlem d’explicar a tothom el que va ser i assenyalar tots i cadascun dels culpables.

Els morts del bombardeig de Lleida van ser silenciats pels feixistes un cop van entrar a la ciutat fins al punt que el registre del cementiri municipal corresponent a aquells dies ha desaparegut. Encara som a temps d’evitar que això passi, d’escriure sobre paper, en els llibres que les nostres filles i fills llegiran, el que és i el que va suposar 50 anys de feixisme, amb totes les dates o fets, però també amb tots els noms i cognoms de qui en va formar part.

2 comentaris:

baiasca ha dit...

ep pollastres, ja et tinc fitxat!!!

Albert ha dit...

si pots mira' taquest post que vaig dedicar al tema.

http://albertarque.blogspot.com/2008/10/71-anys-desprs-i-no-us-oblidem.html

Salut i república