Un homenatge emotiu, sincer i necessàri.

Dissabte a Prada, la Candidatura d’Unitat Popular vam dur a terme un acte sincer, emotiu i necessari. Un acte per reivindicar la memòria d’un Manel Viusà (i de la seva companya, la Gertrudis Galí), que dedicà tota la seva vida a la lluita per l’emancipació nacional sota condicions sovint duríssimes, que li comportaren exili i una persecució constant de les autoritats de l’Estat espanyol. Un acte de reivindicació que contrasta amb el que oferirà la UCE al mateix personatge en el seu acte de cloenda, lligat bàsicament a la vessant mes artística.

Els companys i companyes de Llibertat.cat han fet un bon resum de l’acte en un post que val la pena llegir i que, conjuntament amb el penjat respecte de l’article que una de les filles de Viusà a escrit a l’Independant, donen una visió d’aquesta ocultació del Viusà mes combatiu i políticament compromès en favor d’una vessant mes artística i políticament mes neutra.

L’acte del dissabte va servir, precisament, per recordar el Viusà, que lligà la seva vida a la del seu país, que no tingué cap recança a obrir les vies necessàries per aconseguir-ho i que fou solidari i fraternal amb els seus companys obrint sempre el seu habitatge de París, le petit consulat catalan, a tots els qui varen trucar a la seva porta.

Penso que la participació de companys, com l’Agustí Barrera, que formaren part de la mateixa organització política, de l’Oriol, que porta anys realitzant un treball de recerca sobre EPOCA, i de dos dels seus companys d’organització, el Carles i l’Aleix, van servir per donar una visió acurada i exacta de la seva qualitat humana i del seu nivell d’implicació en la lluita.

Uns companys que van tenir un record emotiu i emocionant pel qual van demanar, amb tota justícia, un espai en la nostra memòria col•lectiva. Un espai que cal començar a omplir amb aquells que ja no hi son però també amb els que encara son vius (entre d’altres, de ben segur, alguns dels que estaven dissabte a la taula), quan encara podran gaudir del reconeixement que es mereixen, esperem que no calgui que morin per fer-ho.