El 12 de setembre de 1911, ara fa 100 anys, es fundava a Toronto la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, mes coneguda com “la Canadiense”, una empresa que va dur a terme la electrificació d'una part del principat i va construir infrastructures d’importància com el canal industrial de Seròs i les preses de Camarasa i Sant Antoni.
La Canadiense però, es mes recordada per la vaga que s'origina entre febrer i març de 1919 i que va aconseguir aturar bona part de Catalunya en una demostració de força del sindicalisme mes potent i combatiu que comptava, llavors, amb personatges de la immensa vàlua com Salvador Seguí, el “noi del sucre”.
Així 5 de febrer l'espurna de la mobilització s'iniciava als despatxos de l'empresa elèctrica i s'estenia ràpidament fins a tallar el subministrament de la llum a Barcelona i fer que, poc a poc, treballadors d'altres sectors s'unissin a la mobilització. La vaga finalitzaria el dia 14 de març amb la signatura del conveni que hi posava punt i final i on s’acordava l’alliberament dels 3000 detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’augment dels salaris dels treballadors de la Canadiense, que també acceptava la jornada laboral de 8 hores per als seus treballadors.
El sindicat aprofitant la seva arma mes valuosa i poderosa, la vaga general, aconseguia el 3 de abril de 1919 que el Govern de Romanones publiqués un Real Decreto pel que s’aplicava la jornada laboral de 8 hores a l’Estat Espanyol, el segon estat del món que en gaudia després de l’Uruguay.
Avui, gairebé 100 anys després d'aquella vaga ens trobem davant de la retallada mes important de drets socials, i també laborals, dels darrers decennis. Si fins els anys 70 les mobilitzacions es comptaven amb petites conquestes dels i les treballadores, a partir dels 90 i sense la por d'una alternativa al capitalisme els passos endarrera han estat constants i han augmentat exponencialment.
Així, aquelles estructures sindicals imbricades profundament en el teixit social en forma d'ateneus, associacions i milers de petites ramificacions, aquelles organitzacions que feien trontollar governs han patit un desgast i una deserció important d’una part de les treballadores i treballadors que els nodrien.
De ben segur que les raons son moltes i la realitat es molt complexa, però no ha ajudat el manteniment d'una estructura organitzativa que te greus problemes d’adaptació a la precarietat creixent del mercat de treball i que li costa trobar mecanismes àgils de participació real en el seu sí per aquells que no disposen d’hores sindicals.
Aquella presència constant en la societat s'ha vist reduïda, cada cop més, a l'àmbit estrictament laboral sense un moviment i una dinàmica que abasti la resta. I malgrat tot existeixen excepcions. Encara queda aquella força en algunes organitzacions sindicals que no dubten a posar-se al costat de les noves formes d'organització en xarxa, mes dinàmiques, assambleàries i menys rígides que creixen i que agrupen una part important dels sectors mes crítics i conscients.
Segurament caldrà fixar-nos en aquestes noves formes d'organització, en la seva praxis, en accions com les que s'han dut a terme (algunes de les quals sembla que acabaran a l'Audiència Nacional a instància del sindicat ultradretà Manos Limpias) i combinar-les amb les ja existents per tornar a fer tremolar aquells qui defensen un sistema econòmic absolutament injust i excloent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada