dimecres, 16 d’abril de 2014

Mobilització i Unitat Popular: línies vermelles per a futures renúncies



Podríem trobar desenes de cites de la importància i la necessitat de l’existència de poder popular. D’allò que fa que les persones, cohesionades, unides i revoltades constitueixin una rosa de foc, a imatge d’aquella ciutat que s’alçà per damunt de elits per demanar drets i justícia.

Aquí, generacions de cultura de la transició, han inculcat que la democràcia era la delegació de la voluntat popular en uns partits polítics (en el millor dels casos, gestors o tecnòcrates en el pitjor) perquè s’ocupessin de les institucions passant un examen cada 4 anys. Una prova que manté les estructures de poder i els models intactes, que canvia persones i ens redueix a la resta a vots i electors.

Malgrat tot, organitzacions, col·lectius, marees i persones han creat, poc a poc ¡, xarxes i nodes de construcció de voluntats col·lectives organitzades en centenars d’espais de trobada comuna. Una feina d’empoderament popular que ha situat al poble, al conjunt de totes i tots, en el centre de les decisions col·lectives, que nega la delegació de la voluntat popular i que exigeix, cada cop més, comptes i explicacions.

Una mobilització i una unitat popular que marca línies vermelles de forma preventiva de futures renúncies, retallades o concessions del poder als mercats i als cercles de poder; i que del contrari, en absència d'aquesta vigilància popular, campen lliures els interessos privats per sobre de l'interès general.

Una pressió popular que, al nostre País, actua vers l’emancipació nacional i social, indestriables una de l’altra.

Així, per exemple, el gener del 2013 l’Ajuntament de Lleida feia pública la intenció d’externalitzar la gestió i manteniment de tota la xarxa de l’enllumenat públic, iniciant així una nova onada de privatitzacions. Amb anterioritat la Paeria ja havia privatitzat (amb governs del PSC en solitari, amb ICV o amb el tripartit) d’altres serveis municipals com recollida d’escombreries, aigua o autobusos, sense cap oposició per part de la resta de partits del ple.

En aquest cas però ha estat diferent, la mobilització de col·lectius, organitzacions i ciutadans/es de Lleida han donat com a resultat l’inici d’un debat a l’entorn de la privatització (externalització segons l’eufemisme d’alguns) dels serveis públics municipals.

Dos manifestos el 2012 i 2013 en defensa dels serveis públics signat per sindicats, partits, associacions de veïns i d’altres col·lectius, una recollida de signatures i finalment una audiència pública han posat sobre la taula el debat en sobre quina mena de gestió han de tenir aquests serveis. Tant es així que tots els partits s’han hagut de posicionar (alguns sortosament variant la seva posició anterior), el govern municipal fa ara mans i mànegues per justificar el perquè de les properes externalitzacions i la recent creada Assemblea en Defensa dels Serveis Públics ha convocat, dins del context del multireferendum, una consulta per debatre sobre la municipalització del servei d’abastament d’aigua.

Sens dubte, el debat públic, l’organització i la pressió popular han posat en el centre del debat les privatitzacions mes enllà de les intencions i voluntats dels partits polítics que ocupen les cadires en el saló de plens de la Paeria.

En un altre ordre de coses, fa gairebé 15 anys que el Partit Popular i Convergència i Unió signaven d’amagat l’anomenat “pacte del Majèstic”. Un acord que donava majories als uns i als altres en les diverses cambres Estatals i autonòmiques i contenia una sèrie de concessions en per ampliar les competències autonòmiques de Catalunya.

Un estatut retallat, un pacte fiscal fallit i algunes terceres vies mortes han dut a un creixement de les persones compromeses en defensa de l’emancipació nacional. Una força que ha crescut progressivament i que, sortosament, ha desbordat als partits polítics col·locant-los a remolc d’una voluntat col·lectiva.

Des de diverses entitats i organitzacions però, de manera significativa des de l’Assemblea Nacional Catalana, s’han aplegat centenars de persones i milers de voluntats per defensar la independència i evitar que es doni un pas enrere.

Es només amb aquesta pressió continuada que evitarem una altra traïció dels líders, un nou pacte del Majèstic soterrat i vergonyós. Només una societat civil organitzada, activa, vigilant i exigent evitarà que els partits d’ordre sucumbeixin a l’oferta, que arribarà sense cap mena de dubte, d’unes molles per conservar l'status quo.

I només la unitat popular continua, tenaç i infatigable de les esquerres transformadores, permetrà que el país que construïm sigui, a banda de lliure, complert i just socialment.