Cogestió

L’any 2004, Fundiciones de Ódena S.A. (FUNOSA), primera fundició de Catalunya, va presentar dos EROs (expedients de regulació d’ocupació) on es pretenia l’acomiadament de bona part de la plantilla.

És en aquesta situació que la CGT, que fou qui impulsà la lluita contra els EROs, va iniciar una campanya per l’autogestió de l’empresa ja que, com deien els propis treballadors i treballadores: “coneixem el funcionament d’aquesta fundició i en controlem el procés, no en va som nosaltres els que la fem funcionar”. D’aquesta manera es proposava assumir la gestió d’almenys aquella part d’empresa que la direcció titllava de deficitària i en la que hi fonamentava bona part d’aquests acomiadaments.

Amb aquesta premissa, el 3 de març del 2004 unes 1500 persones ens manifestàvem per Igualada, convocats pels treballadors i treballadores de FUNOSA sota el lema unió, acció i autogestió. La proposta del sindicat de prendre el control de l’empresa o d’almenys cogestionar-ne una part, calava entre bona part de la plantilla i feu que l’empresa, esporuguida, s’avingués a la negociació.

Finalment, la mobilització dels treballadors i treballadores i l’oposició del Comitè d’Empresa, feu que el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya desestimés els EROs de FUNOSA.

Cinc anys més tard, ens trobem en una de les crisi del sistema capitalista més profundes dels darrers decennis. La globalització ha significat una pèrdua constant del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, s’han eliminat progressivament els controls existents sobre l’economia financera, fet que ha comportat que s’eixamplés de manera dràstica la distància entre aquesta economia i l’economia real, provocant un greu desajust en el sistema econòmic vigent.

Els efectes més tangibles d’aquesta crisi els patim, un cop més, les classes populars amb un creixement exponencial de la taxa d’atur. El febrer d’aquest any s’arribava a un màxim històric de 23.730 persones, una pujada del 5,21 % respecte del gener d’un total de 480.000 persones al conjunt de Catalunya. En bona part aquest increment es deu a la pèrdua de llocs de treball en el sector de la construcció i al gran nombre d’EROs que s’estan anunciant i que han passat de 455 el 2006 i 470 el 2007 als 875 el 2008, amb un total de 30.000 treballadors i treballadores afectats al conjunt del principat.

I mentre això passa els governs, amb l’ajuda d’aquells qui defensaven a capa i espasa el no intervencionisme i l’autoregulació dels mercats, duen a terme una curiosa nacionalització capitalista, és a dir, socialitzen els deutes i les pèrdues amb diner públic però mantenen el caràcter privat de les empreses.

La recepta que ens tenen preparada per frenar aquesta crisi és la de sempre, privatitzacions del que encara quedi per privatitzar, moderar els salaris i aquella expressió màgica que els hi agrada tant i que ja es comença a sentir de la boca, per exemple, del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris i ex-candidat a president del govern espanyol pel PSOE Joaquin Almunia: la flexibilització del mercat del treball, llegeixi’s abaratiment de l’acomiadament.

Ara és el moment de donar les nostres pròpies receptes i l’exemple de FUNOSA, amb la seva proposta de cogestió, podria ser un bon punt de partida per arribar allà on volem anar. En aquelles empreses que amenacin de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, cabria plantejar-hi un procés de cogestió, un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Venezuela. Aquesta cogestió podria ben be ser el primer pas fins a l’assoliment de l’autogestió, on l’empresa estigués en mans d’aquells qui la treballen.

Cal que comencem a posar sobre la taula les nostres propostes de transformació social i econòmica, com la cogestió de les empreses per part dels treballadors i treballadores, la reducció de la jornada a 35 hores, el desenvolupament i universalització dels serveis públics o el gravamen dels beneficis patrimonials i especulatius, per posar exemples concrets d’alternatives que són possibles i que són reals. Tan sols cal estar disposats a impulsar-les.