dilluns, 27 de juliol de 2009

Comunistes


Dimecres vaig anar a una empresa prop de Lleida que forma part d’una multinacional. Mentre esperava que m’atenguessin vaig fullejar les revistes de la tauleta de la sala d’espera, entre elles la corporativa del grup que s’obria amb una carta d’un director general, de pàgina sencera, on demanava un nou esforç a les treballadores i treballadors per sortir de la crisi i afegia quelcom semblant a “cal que estiguem disposats a adaptar-nos a les noves necessitats de l’empresa” i d’altres formules del mateix tipus.

El primer que sempre em crida l’atenció en aquestes cartes i comunicats que fa la direcció de les empreses és que fan servir el “nosaltres” quan, de fet, es volen referir als treballadors, és aquesta perversió del llenguatge que fa que ningú sigui treballador/a i que tots, teòricament es clar, estiguem en el mateix vaixell i en el mateix nivell.

És el mateix llenguatge que fa que a l’antic departament de “Personal” ara se l’anomeni “recursos humans” o que els collidors que feien la temporada a la fruita se’ls anomeni ara “auxiliars agrícoles”. És el mateix tipus de llenguatge que intenta destruir el sentiment de pertinença de classe amb un fals empoderament on sembla que tothom sigui alguna cosa més que un “simple” treballador/a.

I després de tot això el divendres el paleta que fa les obres a la Coronela va venir al local de la CUP (que esta a escassos metres) a buscar no se quin paper, quan va veure el logo ens va preguntar si érem comunistes. El Ferran li va explicar que formàvem part de l’anomenada esquerra anticapitalista i transformadora. Ell el va mirar amb un mig somriure i va dir: Vaja, comunistes!.

6 comentaris:

kira ha dit...

Molt bona! és el que té la societat mediàtica que tot ho posa a l'aparador, ens passem el dia esforçant-nos en codificar i descodificar el que volem dir segons amb qui parlem.. tant que caiem en la trampa de no dir les coses pel seu nom! clar que tal i com està el panorama qualsevol dia se deixen d'eufemismes, els capitalistes en general, i ens diuen obertament que les treballadores estem per sacrificar el nostre temps de vida personal i familiar en pro del marge de benefici de l'empresa i que menys tocar els dallonses amb la conciliació que això no s'ho creu ni deu i que gràcies que ens donen feina! potser no millorava res però almenys el "diàleg social" seria sincer.. Però quanta ludidesa aquest paleta, tu, potser que vingui a les properes assemblees!

Ruben Cobo ha dit...

Anem amb compte amb el que desitgem, que com se dolia dir pot esdevenir realitat. Imagina que un dia ens despertem catxondos i ens dona per demanar l'avolició de la propietat privada i la nacionalització de la banca com a pas previ a la dictadura del proletariat. Llavors jo crec que el paleta aquell encapçelaria -amb la resta de la població perquè ningú no es voldria quedar enrera, amb antorxa en mà i ulls injectats en sang- la marxa gens pacifica organitzada amb l'objetiu d'explicar-nos que en pensa el poble en general del repartiment de la riquesa. No crec que explicar-los que la propietat privada és la cadena que els manté esclaus d'un sistema de producció inhumà i antinatura aplaques les seves ires. Però com vulgueu, si voleu ho provem, tampoc hi ha tant a perdre, sinó que li preguntin al cisco.

Anònim ha dit...

molt bo, això és el que penso. I Ruben, no cal fer anar llenguatge especialitzat per explicar la realitat. Dir que els banquers són els més lladres del món ho dius tu i ho entén tothom, fins i tot les tietes que diuen, que aquest noi, l'Enric Duran, mira, tampoc ho ha fet tan malament. Un altre tema és que encara alguns vulguin aplicar la dictadura de no sé qui...
jordimartifont

Ruben Cobo ha dit...

Per descomptat, jordi ;)

Adam ha dit...

Molt bo. Ja ho diuen, una anècdota val més que mil ponències.

Anònim ha dit...

Malauradament hem d'acceptar que nosaltres som encara marginals i que el poble ni de lluny ens dóna suport. La realitat de la classe obrera d'avui és el consumisme, la opulència el treballar dotze hores diàries, a ser possible 14, amb la finalitat de consumir més.

Ës molt trist però és el que hi ha, i el que hem de fer nosaltres és un exercici de pedagogia externa i interna i provar de guanyar més adhesions a la nostra causa, i crec que això no es fa tirant de consignes i retòrica clàssica. Si volem que el paleta de l'anècdota ens miri seriosament i no amb un somriure burleta el que hem de fer és escoltar més, treballar més i callar més.