dilluns, 1 de febrer de 2010

La CGT i el català


Avui, la patronal dels cinemes a Catalunya ha dut a terme un locaut, que és, segons l’Organització Internacional del Treball "el tancament total o parcial d’un o més llocs de feina, o la obstaculització de l’activitat normal dels treballadors, per un o més empresaris amb la intenció de forçar o resistir demandes o expressar queixes, o donar suport a altres treballadors en les seves demandes o queixes".

Els empresaris han tancat els cinemes per protestar contra un projecte de llei que pretén el que es lògic i normal, que en el nostre país puguem veure cinema en la llengua que ens es pròpia.

No val la pena discutir aquest argument indefensable, el que és realment preocupant es que una secció del meu sindicat hagi donat suport a aquest tancament sumant-se a la demanda de la patronal que, òbviament, prioritza els seus interessos econòmics a la resta, prioritza els drets individuals enfront als drets col·lectius.

Fa mal d’ulls veure qualsevol representant d’un sindicat assegut amb el representant de la patronal, i més si es tracta d’un sindicat, com es la CGT, de classe, lliure i amb un projecte clar, demostrat en les múltiples lluites i reivindicacions que participa, de transformació social.

Un sindicat que te acords clars envers el tema nacional:

“ La CGT de Catalunya continuarà esforçant-se perquè la llengua catalana assoleixi un ús normal al territori català; és a dir, que es constitueixi en llengua comuna i vehicular de relació social, cultural, econòmica i política” Ple monogràfic sobre Qüestió Nacional, Sallent, 19 de desembre de 1992.

“La CGT de Catalunya col·laborarà amb les associacions i organismes pertinents, mitjançant el Servei Sindical de Català, que possibiliti un major coneixement i ús del català entre els seus afiliats i afiliades, fins assolir la seva normalització efectiva”: Article 10è dels Estatuts de la CGT de Catalunya.

Que ningú es confongui, aquests son els acords del meu sindicat aprovats en el seus òrgans de decisió de manera assemblaria i lliure. Acords com el que es va prendre en el ple d’octubre de 2004, on es va acordar potenciar les relacions amb la resta de federacions del domini lingüístic català, els anomenats Països Catalans, que ja pren forma amb la fusió del Catalunya amb el seu germà de Balears, el Papers conformant una única publicació a l’espera de la fusió amb el Noticia Confederal del País Valencià. Acords com els del Congrés de Sant Joan Despí del 2005,on es fixava, com a objectiu de l’acció social, la lluita per l’alliberament nacional. Aquest, doncs, es el meu projecte construït entre totes i tots, no el d’una secció sindical que pacta amb la patronal.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé, però si deixeu que aquest paio us segueixi representant és que d'alguna manera consentiu el tracte amb la patronal i l'espanyolisme. O bé que, en general, tampoc es considera una qüestió tant greu.

O passa alguna cosa o aquí és com si no hagués passat res. M'asplicu?

Arnau, terceraviahippiruli

Anònim ha dit...

és una vergonya, no sé què feu encara amb aquesta gent a la CGT, si realment teniu el més mínim respecte pel català

ja podeu anar fent llibres sobre l'Epoca, i ara això, em pregunto que en pensarien alguns dels seus històrics, algun d'ells justament sindicalista, d'aquesta poca coherència

Pau ha dit...

Arnau, tens una part de raó tot i que, com molt be sabràs, el fet de saltar-se acords d'organs de les diferents organitzacions no es exclusiu de la CGT, com tambñe sabràs que ha passat quan algú se'ls salta ;-).

Company anònim, en primer lloc dir-te que el llibre d'EPOCA l'hem escrit entre el Ferran i jo i que la CGT, que jo sàpigui, no i te res a veure.

Respecte de la resta, la CGT la formen 14000 afiliats/des que prenen acords en els órgans corresponents i que son els que transcric mes amunt. Aquests són els únics acords vàlids i el posicionament de la CGT en el seu conjunt, pres assambleàriament. Pel que respecta al sindicat d'espectacles de la federació de BCN, doncs, com pots veure, tampoc i estic gens d'acord.

Ruben Cobo ha dit...

Estic amb tu Pau, a més crec que el sindicat d'espectacles, com a mínim en aquest punt, no és representatiu de la resta del sindicat.

Lamentablement, en molts aspectes, els afiliats del sindicat són un reflex de la societat en que viuen i lluitar contra certs esterotips pot ser difícil. Però si tenim ànima de canviar les coses no n'hi ha prou amb dir:"No penseu com jo, doncs me'n vaig" (actitut molt pròpia de certa persona d'actualitat) sinó que s'ha de plantar batalla, sobretot si parlem d'un instrument tan vàlid per la lluita de classes com és la CGT.

El senyor anònim s'enganya a ell mateix si redueix el món a maniqueismes absurds entre bons i dolents, si volem arribar a la gent hem de ser capaços d'anar més enllà, entendre els condicionants que els ens envolta i fer-los arribar el nostre sentir.

Sóc el primer a criticar quan cal la CGT (i ara cal, i molt), però si tan espanyolista fos mai no n'hagués pogut sortir un document com el que vam redactar en les jornades d'anarquisme i qüestió nacional. Això l'únic que ve a demostrar és que l'interior de la CGT és un espai que s'ha de treballar més, però en cap cas és un espai al que renunciar. Pot ser el senyor anònim estarà més comode en un sindicat amb pedigree independentista però fins ara -per que serà?- els projectes de sindicats nacionals catalans amb aquest esperit no han anat més enllà de la colleta, i al final no han estat ni una resposta per al país ni una resposta per als treballadors/es.