La setmana passada ens assabentàvem per la premsa de l'inici de les obres per a la conversió de l'edifici del Roser a Parador Nacional. Ho coneixíem a través dels diaris perquè, malgrat la CUP hem interposat diversos recursos i per tant en som part implicada, l'ajuntament sempre "s'oblida" d'avisar-nos quan toca i ho fa uns dies mes tard. En aquest cas encara no ho ha fet malgrat la llicència d'obres es va concedir el 17 de febrer, segons ens van indicar, aquest cop també se'n havien oblidat però en breu ens ho comunicaran "formalment".
L'inici de les obres es una mala notícia, ja que malgrat sempre et queda l'esperança de que per múltiples raons no es duguin a terme o passi com a Can Fàbregas, a Mataró, que el jutge aturi les obres, a l'edifici del Roser els operaris ja ham començat a tombar envans.
Justament aquest cap de setmana hem llegia una de les darreres revistes informatives de la CUP on es publicaven dues notícies relacionades amb el Roser, d'una banda la referida a la manifestació que Salvem el Roser va dur a terme l'any passat i que van congregar unes 700 persones, i de l'altra un article anomenat quelcom com ara "El Roser i les nostres petites victòries". I això es el que he estat pensant aquests dies, en les petites victòries.
Malgrat els esforços duts a terme durant més de 5 anys per diferents col·lectius i organitzacions de Lleida les obres ham començat. Ja se que la lluita per evitar la conversió en Parador Nacional no s'ha aturat, crec que encara som moltes i molts els que creiem que cal seguir intentant-ho i que fins que el representant de torn no talli la cinta i que fins i tot després, cal segur protestant, però la realitat es tossuda. Les signatures recollides (més de 2500), les adhesions de persones significatives de la nostra ciutat, les manifestacions, la primera de més de 1000 persones i la segona de 700, les desenes d'accions i la resta de feina feta no ha aconseguit, de moment, aturar-ho, i potser cal fer una reflexió de perquè ha estat així.
De ben segur que no existeix un sol motiu, el fet de que tots els partits polítics de l'Ajuntament hi haguessin votat a favor, inclosos ERC i ICV i de que en tot moment hagin defensat el Parador en son una bona causa, també aquesta alineació de mateix color polític entre Ajuntament, Generalitat i govern de l'Estat Espanyol que ha fet arribar els diners necessaris. Però també cal fer autocrítica ja que de ben segur, que no hem estat capaços de mobilitzar una suficient massa crítica per evitar-ho. Els esforços que hi hem dedicat no han fet que els lleidatanes i lleidatans donessin el suport necessari a la iniciativa ciutadana Salvem el Roser, almenys en un nombre significatiu, les veus que s'hi van oposar s'han anat perdent en el temps, en part pels 5 anys que durà el procés que fa difícil mantenir la tensió, però potser en part, també, perquè no les hem sabut mantenir.
La campanya del Roser ha estat farcida de petites victòries i sens dubte la més important es haver traslladat una lluita per un espai públic i de memòria sorgida, bàsicament de l'Esquerra Independentista de Lleida, a l'opinió pública lleidatana que l'ha fet, en molts casos, posicionar al respecte. Avui no es puot parlar del Parador sense esmentar, encara que a alguns els dolgui, de les veus que s'hi han oposat.
L'inici de les obres no significa, en cap cas, una renúncia. La gent que hem estat treballant contra la instal·lació del Parador en aquest lloc de memòria seguirem treballant i de fet aquest dimecres durem a terme més accions per evitar-ho que continuaran en un futur, però els més de 5 anys de campanya calen una reflexió a fons de les petites victòries, que sense cap mena de dubte han existit, però també de les petites derrotes per aprendre'n i continuar amb més força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada