Tat

Quan, ara ja fa tres o quatre mesos, varem començar a pensar en la llista de la CUP a les municipals, no hi va haver debat en que qui havia de tancar-la era la Montserrat Tarragó. Així, si fa 4 anys ho va fer el Xavier Barberà com el nostre petit homenatge envers la seva trajectòria personal dins de l’independentisme mes combatiu ara calia, sense cap mena de dubte, retre-li a la Tat.

Una Montserrat lligada sempre a l’independentisme d’esquerres, des de la secció universitària del FNC fins avui, allí on la salut, cada cop mes precària, li ha permès, la seva militància ha estat constant i infatigable.

Una militància que la va dur a set anys de clandestinitat sis anys llargs de presó, d’on en va sortir el 21 de desembre del 1990. Les divisions, escissions i trencadisses dins de l’esquerra independentista dels 80 van fer que, la presa catalana amb mes anys a la presó (el pres seria el seu company, Carles Sastre) fes el camí cap a casa acompanyada únicament de la seva filla.

I malgrat tot, 3 mesos desprès afirmaria categòricament, en una entrevista preguntada si es veia amb forces de continuar la seva resposta era categòrica: “...i a partir d'aquí recapacitar una mica la cosa per on està i veure per on puc ser més útil per a la revolució.”

La Tat ens ha fet costat en la campanya, l’hem fet sortir en el cartell, en la nostra revista i li varem fer un petit reconeixement, especial i emotiu, en l’acte central de campanya el 14 de maig del 2011 al cafè-teatre de l’escorxador en un acte de justícia històrica per enllaçar amb aquells i aquelles que van iniciar, ara ja fa anys, el fil roig que ha permès que avui, a Lleida, la CUP esdevingui una alternativa independentista i d’esquerres.

Fa temps, quan amb el Ferran estàvem immersos en la redacció del llibre d’EPOCA, un dels parents d’un destacat militant hem va dir que el temps de parlar d’algú era quan estaven vius. L’independentisme no es pot permetre mes oblits, o som capaços de teixir la nostra història sense buits o be estem condemnats a repetir-ne els errors.

El dia 4 de setembre es dura a terme, a Berga, un homenatge a Antoní Messeguer, "cal anar-hi, cal anar-hi".