ELS PEIRÓ I LA MEMÒRIA SELECTIVA

Aquest 2008 en farà 120 del naixement, el 18 de febrer de 1887, de Joan Peiró i Belis. La biografia d’aquest personatge és un exemple de lluita i superació, des dels 8 anys comença a treballar i no fou fins als 22 anys que aprengué a llegir i escriure, va ser director del diari Solidaritat Obrera i de l’únic periòdic escrit en català editat per la CNT, el Catalunya. Va ser també destacat dirigent de la Confederació on ocupà diversos càrrecs com la secretaria general el 1922 i fou un dels 4 ministres anarquistes conjuntament amb Federica Montseny, al govern republicà de Largo Caballero.

Després de la desfeta en la guerra civil fugí a França on fou capturat per la Gestapo, extradit a l’Espanya feixista i traslladat a la “Dirección General de Seguridad” de Madrid on fou interrogat i sotmès a mals tractes (va perdre vàries dents). Iniciat el procés i aplaçat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941, però la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna, essent afusellat el 24 de juliol del 1942 a Paterna, València.

La lluita, la integritat i el coratge del seu pare l’ha heretat, sense cap mena de dubte, la seva filla Guillermina Peiró. Ella hagué de marxar exiliada amb el seu pare a Narbona on va treballar a la verema i a causa de la primera vaga de la seva vida va ser despatxada. Posteriorment va retornar el 1945 a la seva vila natal, Mataró, i va continuar la lluita afiliada primer a la CNT i després a la CGT.

Un cop arribats a aquest extrem em pregunto què podem llegir d’aquestes persones i quin reconeixement han obtingut de les diferents institucions i organismes que es dediquen a l’anomenada recuperació de la memòria històrica. Puc assegurar que escàs, fins i tot quelcom tan bàsic com la revisió del judici que condemnà a mort a Joan Peiró, impulsada i duta a terme per l’advocat i historiador Pep Cruanyes, ha estat desestimat pel jutge sota el pretext que el procés és va dur a terme “segons la legalitat vigent” que és tant com dir, per exemple, que els camps d’extermini nazi no són condemnables perquè s’havien fet també d’acord amb la llei d’aquell moment.

Aquesta amnèsia respecte de Joan Peiró i d’altres personatges que han conformat la Catalunya més rebel i insubmissa, aquesta desmemòria de tot el que varen significar de lluita obrera i voluntat de transformació social, no és accidental. Al principat, la recuperació de la memòria històrica s’ha fet en bona part per construir la justificació històrica del catalanisme de dretes i conservador. Ara, les suposades esquerres, que han fet bandera de la recuperació de la memòria històrica, han aprovat una llei que permet la reivindicació parcial d’alguns dels protagonistes de la lluita contra el feixisme, però els hi nega l’anul·lació dels judicis que els condemnaren; la mateixa llei que permet l’exhumació selectiva d’algunes foses i l’existència de carrers amb els noms de qui les van propiciar.

Haurem d’esperar, en primer lloc que la Guillermina mori, i en segon lloc que s’hagi pogut buidar prou la memòria de Joan Peiró de la seva càrrega revolucionària per poder veure’ls en els llibres d’història. Això, o bé ens en ocupem nosaltres de recuperar-la.