A l'abril d'aquest any vaig començar a escriure un altre post que no vaig arribar a publicar, en tot cas la meva amigueta Mariona m'ha convençut perque ho faci tot i que no n'estic gaire convençut, en tot cas aqui va:
Avui, com cada dia he anat a esmorzar al bar prop de la feina, al obrir el diari, en primera pàgina una foto de tres infants palestins morts amb la cara destrossada per la metralla sobre un jaç d’acer inoxidable i un quart nen aguantat en braços pel seu pare que mira al fotògraf amb barreja de tristesa, impotència i odi. He vist a la meva filla inert, tapada fins a mig cos com aquests nens, amb els ulls tancats, amb el seu rostre fet malbé, m’he vist a mi mateix tenint-la en braços sense poder tornar a veure mai mes el seu somriure i he pensat que son uns fills de puta.
L’explicació del govern Israelí deia que responen a un atac amb coets Kassam des de la Franja de Gaza contra el poble de Sderot l’exercit s’ha vist obligat a respondre, i ho ha fet de valent, amb un nutrit foc d’artilleria i tancs que han fet diverses víctimes, totes civils, entre elles aquests 4 nens.
A l’arribar a la feina, en el meu correu he trobat un email de la Layla, una dona valenta i coratjosa, alegre i optimista que ens va fer de guia la setmana llarga que varem estar, ara fa un any, a Gaza. Hem diu que cada cop es mes dificil d’aconseguir aliments i fuel i cada cop son mes cars, diu ella que es realment dificil trobar-los inclús per la gent que te feina, un escàs 20% de la població, que la situació esta molt deteriorada i que . Hem demana que li enviï una foto de la Blau, la meva filla, una mica d’alegria en la franja devastada. Torno a pensar en els 4 nens, es evident que l'odi genera odi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada