La setmana passada em vaig trobar un company del sindicat que hi porta tres o quatre anys militant activament. Vam parlar de la federació local, dels canvis que hi han hagut després de la darrera assemblea on es va escollir un nou secretariat i de com estan funcionant les coses.
Li vaig preguntar pel Paco, fa dies que no el veig i em sembla que ja no passa tant pel sindicat, ell em va respondre que ho fa esporàdicament però no li va donar més importància, segurament perquè no sap qui és el Paco Nuñez, més enllà d’aquella persona que ha vist alguna vegada al local.
Des que em vaig afiliar al sindicat, i d’això ja fa més de 15 anys, el Paco va ser sempre la referència a Lleida, estigué al capdavant del sindicat, quan anava bé i quan no ho feia tant i, de ben segur, que si avui tenim una federació local a Lleida de la CGT força important, és gràcies a ell. Ha estat en totes les lluites importants de reivindicació dels drets de les i els treballadors de ponent, assessorant-los però també participant-hi. Una persona íntegra i llibertària.
És només un petit exemple, però també en d’altres casos on jo milito passa el mateix, suposo que en part pel buit generacional que es dóna en bona part del moviment diguem-ne anticapitalista, que no ha permès que arribés el fil d’aquests referents més locals.
No es tracta que esdevinguin exemples a imitar ni molt menys ídols que seguir sinó que, el fet que es trenqui el fil de les experiències i lluites que han dut a terme, ens obliga a repetir-les, ens resta cohesió i fa que esdevinguem el nou inici d’un moviment que ja ha existit i que compta amb exemples, més que notables, que ens serveixen d’una base importantíssima sobre la que créixer. Una base en quant a lluites i a experiències personals íntegres i de combat.
És, en part, la nostra obligació reprendre el fil i continuar-lo fins a les generacions més joves per a que agafin el testimoni. La memòria és efímera.
Li vaig preguntar pel Paco, fa dies que no el veig i em sembla que ja no passa tant pel sindicat, ell em va respondre que ho fa esporàdicament però no li va donar més importància, segurament perquè no sap qui és el Paco Nuñez, més enllà d’aquella persona que ha vist alguna vegada al local.
Des que em vaig afiliar al sindicat, i d’això ja fa més de 15 anys, el Paco va ser sempre la referència a Lleida, estigué al capdavant del sindicat, quan anava bé i quan no ho feia tant i, de ben segur, que si avui tenim una federació local a Lleida de la CGT força important, és gràcies a ell. Ha estat en totes les lluites importants de reivindicació dels drets de les i els treballadors de ponent, assessorant-los però també participant-hi. Una persona íntegra i llibertària.
És només un petit exemple, però també en d’altres casos on jo milito passa el mateix, suposo que en part pel buit generacional que es dóna en bona part del moviment diguem-ne anticapitalista, que no ha permès que arribés el fil d’aquests referents més locals.
No es tracta que esdevinguin exemples a imitar ni molt menys ídols que seguir sinó que, el fet que es trenqui el fil de les experiències i lluites que han dut a terme, ens obliga a repetir-les, ens resta cohesió i fa que esdevinguem el nou inici d’un moviment que ja ha existit i que compta amb exemples, més que notables, que ens serveixen d’una base importantíssima sobre la que créixer. Una base en quant a lluites i a experiències personals íntegres i de combat.
És, en part, la nostra obligació reprendre el fil i continuar-lo fins a les generacions més joves per a que agafin el testimoni. La memòria és efímera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada