dimecres, 10 de juny de 2009

SOBRANT DE MÀ D’OBRA


Sincerament, no espero res dels sindicats anomenats “majoritaris” que s’han convertit, a dia d’avui, en mers gestors de serveis, que busquen únicament solucions de tipus individuals a problemes laborals i que han renunciat, ja fa massa temps, a qualsevol mena de canvi social.


No espero res però malgrat tot no poden deixar de sorprendre’m declaracions com les del president del Comitè d’Empresa de SEAT, Matias Carnero de la UGT, que a la sortida de la reunió que va tenir el 3 de juny amb el president de l’Estat Espanyol es va mostrar a favor de l’ERE previst a l’empresa i va dir que s’hauria de gestionar el sobrant laboral.


Hem costa d’entendre com un representant de les treballadores i els treballadors es pot dirigir a ells/es com a sobrant laboral.


Hem costa d’entendre que uns dies abans, aquests mateixos sindicats que s’anomenen a ells mateixos representants dels/les treballadors/es acceptessin, cap al 20 de maig parlar d’una “lleugera” reforma laboral amb la presentació d’un document (resposta a un anterior de la CEOE) que sota el pompós títol de “proposta sindical per un acord sobre el treball i la protecció social” deien que com a molt estarien disposats a plantejar a “mig o llarg plaç” una reforma de la negociació col·lectiva que, sense qüestionar l’actual model de convenis sectorials i provincials, obri la porta a una major “flexibilitat” en els pactes dins de l’empresa, lligats a “canvis en la gestió”.


Quan veig les paraules “flexibilitat” , “gestió” i “reforma de la negociació col·lectiva” juntes ja hem poso a tremolar. Hem sona, com diria Carnero, a mes sobrant laboral.