dimecres, 3 de juny de 2009

Reprenem el fil roig del combat


Ahir, una vuitantena llarga de persones ens varem trobar a la Sala Alfred Perenya de l'IMAC per rendir un sentit homenatge a Joan Culleré i Ivars.

Antics militants del Front, de Nacionalistes d'Esquerres i de moltes de les sigles i acrònims que la lluita per la independència dels Països Catalans ha tingut en els darrers anys ens varem asseure per escoltar novament l'història del Front Nacional de Catalunya que va relatar, fil per randa i sense deixar-se'n cap detall, Agustí Barrera, historiador i ex militant del Front. Una història dura que va explicar lluny d'autocomplaençes, una història de lluita als carrers i al front contra el feixisme, de clandestinitat i exili, de resistència i esperançes en uns aliats, que finalment van optar per el règim feixista de Franco enlloc de complir amb aquelles i aquells que s'havien jugat la vida i, en alguns casos deixat la pell, en la seva ajuda.

Josep Borrell va agafar la paraula per realitzar un relat en pimera persona d'aquells anys de militància al costat del Joan Culleré, un home prim i eixut però ple de força. Uns anys de militància i clandestinina que, com ell es va encarreguar de remarcar, semblaven un joc de nens al costat de la duresa de la lluita en la posguerra, una duresa que, malgrat tot, no el va desencoratjar mai.

Finalment el seu fill, el Pere, va rebre el calor i el suport de totes i tots els qui estavem en la sala. La seva intervenció fou mes breu del que segurament hauria volgut, el nus a la gola el va traïr en alguns moments i es va fer el silenci a tota la sala, el fil roig estava allí en aquells vells militants i en els que hem de continuar aquest llegat, com ell es va encarreguar de dir, els joves de la CUP i els de l'assemblea de Joves que escoltavem amb atenció.

La Meritxell Gené va cloure l'acte amb el poema de Marius Torres, escollit molt encertadament, un poema que va escriure en el context d'aquella Catalunya enfonsada sota els exèrcits feixistes, i que diu:


"Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. "


Tal i com va dir el Ramon Usall, el nostre portaveu que va presentar i cloure l'acte, el millor homenatge que podem fer a aquelles i aquells que ens van precedir es no defallir, es continuar i seguir el fil roig del combat.