Aquesta setmana ha sortit publicat el llibre en el qual hem estat treballant intensament els darrers mesos el Ferran i jo mateix, un treball que recull la història d’una organització que volia esdevenir l’embrió d’un exèrcit català que, inspirant-se en l’exemple irlandès, estigués preparada per defensar el país en cas de necessitat.
EPOCA fou una organització que no produí, amb una sola excepció, cap mena de documentació interna, pel que el llibre l’hem construït, bàsicament, a través dels testimonis de gent que hi va participar o be que hi tingué alguna mena de contacte, així doncs, el pes principal ha estat en intentar parlar amb la gent que directa o indirectament en formà part. Una de les persones amb les que varem parlar hem digué que ja no era hora per fer llibres ni explicar històries, que els homenatges i reconeixements s’haguessin hagut de fer quant molts d’ells eren vius, que ara ja no tenia gaire sentit, i recordava, amb emoció, algun d’ells que morí, malgrat la seva trajectòria, en un cert oblit.
Penso que quan amb el Ferran ens vam decidir a començar a escriure, el nostre objectiu es podia resumir en una paraula, i aquesta és memòria. Memòria perquè, tal i com es diu en el nostre pròleg “ mai més un Manel Viusà, un Jaume Martínez Vendrell, un Antoní Massaguer, o un Ramon Subirats no restin en l’oblit”, memòria per aprendre i per enfortir el moviment que estem construint i finalment memòria perquè malgrat les claudicacions i renúncies que suposà la transició, no fórem el poble mesell que alguns ens volen fer creure.
Confeccionar aquest llibre ens ha permès tornar a parlar amb el Xavier, el Carles o la Montserrat, amb les idees clares malgrat anys d’exili i presó, conèixer l’Alvar, el Bringet o l’Aleix, en un exili que s’ha tornat casa, els germans Garcia Soler, amb una llarga trajectòria sobre les seves espatlles o l’Angels i el Felip, hereus d’una història que enllaça directament amb la tradició llibertària del nostre país encara per escriure.
Unes experiències necessàries que no ens podem permetre el luxe de deixar perdre. Hem intentat, modestament, posar-hi el nostre petit gra de sorra.
EPOCA fou una organització que no produí, amb una sola excepció, cap mena de documentació interna, pel que el llibre l’hem construït, bàsicament, a través dels testimonis de gent que hi va participar o be que hi tingué alguna mena de contacte, així doncs, el pes principal ha estat en intentar parlar amb la gent que directa o indirectament en formà part. Una de les persones amb les que varem parlar hem digué que ja no era hora per fer llibres ni explicar històries, que els homenatges i reconeixements s’haguessin hagut de fer quant molts d’ells eren vius, que ara ja no tenia gaire sentit, i recordava, amb emoció, algun d’ells que morí, malgrat la seva trajectòria, en un cert oblit.
Penso que quan amb el Ferran ens vam decidir a començar a escriure, el nostre objectiu es podia resumir en una paraula, i aquesta és memòria. Memòria perquè, tal i com es diu en el nostre pròleg “ mai més un Manel Viusà, un Jaume Martínez Vendrell, un Antoní Massaguer, o un Ramon Subirats no restin en l’oblit”, memòria per aprendre i per enfortir el moviment que estem construint i finalment memòria perquè malgrat les claudicacions i renúncies que suposà la transició, no fórem el poble mesell que alguns ens volen fer creure.
Confeccionar aquest llibre ens ha permès tornar a parlar amb el Xavier, el Carles o la Montserrat, amb les idees clares malgrat anys d’exili i presó, conèixer l’Alvar, el Bringet o l’Aleix, en un exili que s’ha tornat casa, els germans Garcia Soler, amb una llarga trajectòria sobre les seves espatlles o l’Angels i el Felip, hereus d’una història que enllaça directament amb la tradició llibertària del nostre país encara per escriure.
Unes experiències necessàries que no ens podem permetre el luxe de deixar perdre. Hem intentat, modestament, posar-hi el nostre petit gra de sorra.
2 comentaris:
tateriffCollons, senyor Juvillà! Això sí que és una sorpresa literària.
S'han escrit bastantes coses sobre el FNC i la seva secció militar, sobre TL, alguna que altra sobre el FAC, però EPOCA sempre havia estat la gran oblidada de les organitzacions clandestines catalanes i (possiblement) la que mereixia més el qualificatiu de militar.
(Si el teu bloc tingués efectes sonors aquí hi anirien els aplaudiments per al Ferran i per a tu) Felicitats a tots dos i un reconeixement a tota la gent que, com la citada en el text, va jugar-se la seva vida i la seva llibertat per la vida i la llibertat d'aquest poble
Espero que feu un forat en les vostres agendes per presentar-lo a Mataró.
Salutacions cordials
Publica un comentari a l'entrada