Petites llavors d'odi

Fa dos Nadals, els reis van portar a la meva filla de llavors 7 anys un llibre que sota el títol “ Pequeños grandes gestos contra la discriminación” descrivia 11 exemples desobedients que havien provocat avenços en els drets socials, des del conegut de Rosa Parks fins a la protesta d’Act Up del 1972.

Perquè s’havien d’amagar els homes i les dones? Preguntava la Blau encuriosida amb l’exemple de “The Twin Peaks Tavern”, el primer bar obertament gai d’Estats Units que, el 1972, va treure les cortines de les seves finestres perquè tothom pogués veure com les dones i els homes s’estimaven? Les dones no podien anar abans a la universitat? Llegint l’exemple de Concepción Arenal que el 1842 es va llicenciar havent dut a terme tots els seus estudis vestida d’home.

Aquests dies quan escolto les notícies penso hem ve al cap aquells exemples, el Twin Peaks que, de ben segur, Donald Trump faria amagar o tancar, o la reacció creixent dins la Rússia de Putin que legalitza el maltractament a les dones si es fa en l’àmbit familiar, un cop i no deixa marques. Devastador.

I em recorda en quelcom que vaig llegir fa molt temps, i es que aquests monstres no existirien sense centenars de llavors que canalitzen les injustícies socials cap a l’atac a la diferència, que atien l’odi, racisme i la xenofòbia com la reacció mes senzilla i ràpida contra la desigualtat creixent d’un sistema econòmic complex.

Fa dies, un diari local reproduïa unes declaracions d’un president d’una Associació de Veïns de Lleida que deia, literalment que: “la única forma per revertir el deteriorament progressiu del casc antic es rejovenir el teixit social del barri amb l’arribada de parelles joves i d’estudiants” ja que en l’actualitat “ en el centre històric només viuen alguns jubilats i, sobre tot, persones immigrades i altres en risc d’exclusió social”.

Afegia que per canviar aquesta tendència i evitar que el barri es” converteixi en un gueto”, s’ha de potenciar l’arribada de “famílies normals i estudiants”. Excloent als nouvinguts que, evidentment no poden ser joves, estudiants i molt menys “famílies normals” que sense cap dubte ell percep com a blancs heterosexuals de classe mitja.

De ben segur fets i actituds com aquestes son una de les llavors que, quan s’apleguen, creen el relat que es fan seu una ultradreta creixent i que albira, si no ens hi oposem amb arguments sòlids i sense defugir el combat dialèctic, un retrocés en els drets socials adquirits.

Així, l’esquerra transformadora que te com a eix el canvi de model econòmic, ha de començar a bastir les barricades per defensar els drets socials que creiem ferms i consolidats, per poder mirar a les nostres filles i fills i assegurar-los, sense mentir-li, que els espera un món millor.

La memòria, parcial, de l’antifranquisme i el marc nacional

El 1967 es commemorava el primer 1 de maig a una ciutat de Lleida, que es trobava encara sota el règim de Franco, “amb una certa expressió pública”. Un grup d’unes quaranta persones – segons la premsa- es concentraren a la plaça de Sant Joan i cantaren “l’Emigrant”, abans que la policia del règim franquista actués contundentment amb la detenció de dos joves i dos capellans.

Entre aquesta quarantena de valents i valentes hi havia Joan Culleré i Antonio Cantano. El primer, afiliat de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, participant dels fets del sis d’octubre de 1934 (on fou ferit i detingut), soldat a les ordres de Líster, exiliat i internat als camps de refugiats de França, s’uní l’any 1943 al Front Nacional de Catalunya del que fou ànima i motor a Ponent.

Antonio Cantano, nascut a un petit poble d’Andalusia el 1927 del qual va marxar el 1956, arribà a Lleida als mitjans dels seixanta, fou un dels fundadors del sindicalisme d’oposició, participant dels conflictes sociolaborals mes emblemàtics, represaliat i encarcellat diversos cops, va ésser regidor de l’Ajuntament de Lleida pel PSUC des del 1979 fins al 1983.

Anys més tard, amb semblants protagonistes, el 28 d’octubre de 1973 es detenien 113 membres de l’Assemblea de Catalunya a Barcelona, 8 d’ells de Ponent, a l’església de Santa Maria Mitjancera, acusats de formar part de la Comissió Permanent , entre els quals Antonio Cantano i Pere Culleré (fill de Joan Culleré).

Els espais unitaris de l’antifranquisme a Ponent eren compartits entre diverses corrents polítiques, entre les quals la gent del FNC i del PSUC. Molt sovint el treball colze a colze contra un règim que anorreava llibertats nacionals i drets socials era comú.

En bona part perquè el PSUC (en aquells moments la força hegemònica, mes estructurada i potent dels comunistes a Catalunya) recollia bona part d’un catalanisme popular. Tal i com diu d’historiador i diputat de la CUP Albert Botran en un article a Crític “Durant la guerra va començar a consolidar-se una nova tendència dins l’esquerra catalana molt més partidària d’integrar la lluita política pels drets nacionals amb la lluita obrera. (...) I cal recordar que va ser l’únic partit d’una nació sense estat que com a tal es va integrar a la Internacional Comunista.”

Fou mes tard quan, membres destacats d’una esquerra que tenia el marc nacional a l’Estat Espanyol amb les aportacions i la interpretació de textos i discursos com els que articulà Solé-Tura, enunciaren la dicotomia entre alliberament nacional lligat a la burgesia catalana, i el social a un obrerisme combatiu, construint un relat que corresponia també a un discurs ideològic (i evidentment de marc nacional ) concret.

Bona part d’aquella esquerra que bevia de les fonts del discurs que associava catalanisme amb burgesia sortejaven les contradiccions que això suposava en la gestió de l’autonomisme i en la defensa d’un catalanisme “light” que pivotava parcialment en la cultura i en la llengua.

Primer el dret a decidir i desprès la independència, que han ocupat la part central i bona part de l’hegemonia discursiva del debat polític, ha tornat a posar en tensió els qui des del marc nacional de l’Estat Espanyol tenen la legítima aspiració a conquerir el poder institucional a Madrid, un estat que, avui, sembla més que mai impermeable al canvi social i al respecte a la seva pluralitat.

Malauradament la defensa del marc nacional espanyol és excloent per alguna part d’aquesta esquerra que, per la seva tradició política, te difícil la negativa frontal a la lliure decisió col·lectiva que suposa el dret a l’autodeterminació respecte d’aquest Estat.

Sorgeix doncs, la necessitat de construcció d’un argumentari que permeti oposar-se al dret a decidir (no ja la independència) retornant novament a a la voluntat de dissociar alliberament nacional i social recuperant, tramposament la memòria històrica dels qui van lluitar per una transformació social.

Avui, contraposar la memòria dels resistents dels 1714 per les llibertats nacionals que simbolitza el Born a la memòria de les treballadores i treballadors en defensa d’un canvi social és, a banda de fals, perillós ja que serveix, volgudament o no, per legitimar únicament un marc nacional en detriment d’un altre.

La història dels Cantanos, Cullerés, però també dels Seguí o Peiró, és permeable. La voluntat de canvi social fou compartida més enllà de marcs nacionals, utilitzar avui la seva memòria i, per defecte, la de les organitzacions que en formaren part per negar la lliure determinació d’una part els catalans i catalanes suposa una falsedat interessada i una construcció esbiaixada de la memòria històrica per justificar la defensa d’un marc nacional concret.

Potser seria més positiu tornar a aplegar la voluntat d’un canvi social i apostar per un marc nacional que sorgeixi de la lliure decisió popular mitjançant referèndum, per un procés constituent de baix cap dalt, per bastir una República amb justícia social, una proposta, que de manera consensuada i, d’acord amb els equilibris polítics a l’Estat Espanyol, no s’albira en anys.

Dios, Patria, Rey

Una dictadura moribunda, vigilada per unes elits que volien que tot canvies perquè continués igual, designaven Juan Carlos de Borbón com a rei i el proclamaven com a tal, amb tota la pompa necessària, el 22 de novembre de 1975.

Una mica desprès, el 3 de gener del 1979, el llavors ministre d’assumptes exteriors de l’Estat Espanyol, Marcelino Oreja Aguirre, signava a la ciutat del vaticà el “Acuerdo entre el estado Español y la Santa Sede sobre asuntos econòmicos”. L’anomenada “reserva espitiual de occidente” pagava els favors degut i blindava els ingressos econòmics a la Església Catòlica.

L’anomenada transició (la que fou transacció de poder entre les elits i oligarquia), s’encarregaria de legitimar aquests acords i, el consens assolit entre els partits que l’emprengueren en van assegurar la seva legitimitat, la certesa que mai es tocarien els pilars d’un règim que canviava de muda.

Ni els governs dels molt socialistes Felipe González o Zapatero gosarien posar en dubte el vell credo carlista de dios, patria y Rey ni qüestionarien una constitució que, inalterable, els protegia. Una estructura d’Estat que s’ha mantingut, en la seva essència, inalterada durant aquests anys.

Ara, ens diuen, som davant d’una nova transició que, aquest cop sí, remourà els fonaments de l’Estat per crear-ne un de nou, més democràtic, just i lliure, i certament, la música d’aquesta segona transició sona be per aquells que tenen com a referència l’Estat Espanyol. Sembla que finalment ressorgirà la idea d’aquella república que caminava cap a l’emancipació social.

Malgrat tot la realitat és tossuda, i la lupa sobre els programes electorals de les formacions emergents no deixa entreveure cap proposta de reforma o un qüestionament de l’essència d’aquella estructura d’estat que pretenen canviar, continua ben arrelat el Dios, patria y Rey.

UNS MOVIMENTS ACTIUS I POTENTS, GARANTIA DE CANVI SOCIAL

El 1977 desenes de persones aturaven l’entrada dels camions i les màquines a l’anomenat Clot de les Granotes, per evitar que es complissin els plans de l’Ajuntament de Lleida que volia construir blocs de pisos on els veïns i veïnes demanaven una plaça.

Així, aquesta reivindicació urbanística bastí una lluita veïnal potent que aconseguí, finalment, que el solar fos el que tenim avui, la Plaça Clot de les Granotes. Una lluita, cal dir-ho, que no fou exempta de tensions polítiques entre diferents organitzacions de l’univers de sigles de l’esquerra que en aquell moment es disputaven l’espai polític a la ciutat.

I malgrat tot, aquesta i d’altres lluites i reivindicacions a través d’associacions de veïns, plataformes i col·lectius aconseguiren construir un contrapoder a les institucions franquistes i de la transició, assolint els objectius o forçant canvis en unes estructures institucionals corcades.

Sigui pel transvasament de militants actius cap als nous i incipients partits polítics (i també per la voluntat conscient de desactivar aquests focus per part d’alguns partits “d’esquerres”) moltes d’aquestes organitzacions es debilitaren i descapitalitzaren perdent bona part de l’impuls de transformació social que portaven.

Així, algunes desapareixerien i d’altres quedarien com closques buides, eines de gestió de festes majors i cursets de cuina mancades de les persones que les impulsaren, manllevades del seu potencial transformador per part d’unes institucions temoroses de la seva potencialitat. Unes institucions sovint ocupades llavors per antics companys d’aquelles i aquells que integraven les lluites.

Aquelles associacions de veïns, plataformes i assemblees han esdevingut avui, per exemple, les desenes de Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que esquitxen el mapa dels Països Catalans, la Marea Blanca que segueix lluitant tossudament contra la privatització de la sanitat pública a Ponent o l’Assemblea d’Indignats/des de Cap-Pont que, des del seu barri, ha denunciat la privatització de l’antic mercat municipal dins una dinàmica de venda d’allò públic duta a terme de manera constant per la Paeria.

Lluny encara d’esdevenir un contrapoder, aquests moviments obren escletxes en el sistema qüestionant-ne les bases i defensant allò públic enfront del privat, contenint una gran potencialitat de canvi i sobretot una possibilitat de construcció d’unitat popular estable i sòlida al seu entorn.

També, com llavors, tenen en el seu interior les tensions partidistes i, en alguns casos, sindicals evidents.
És doncs imprescindible aprendre dels errors de la transició, evitar la descapitalització, cooptació o absorció d’aquests moviments, plataformes i associacions, així com evitar-ne la seva patrimonialització per part d’una organització política determinada. La seva força, vitalitat i capacitat de canvi és la garantia de transformació social, d’uns partits i uns sindicats fiscalitzats i lligats al carrer, així com d’una societat viva i activa que reclama els seus drets, en un temps com l’actual on el model d’estat i de partitocràcia del règim del 78 sortosament trontolla.

Uns moments que hem d’aprofitar perquè aquesta societat crítica organitzada, els partits, sindicats i associacions que apostem per una transformació social de baix cap dalt, treballem plegats, des de l’autonomia pròpia, vers la ruptura i la construcció d’un nou procés constituent.

Buidar aquests moviments, abandonar el carrer seria caure de nou en una segona transició que, com molt bé sabem, fou transacció.

M’agrada la vella política

El 24 de juny de 1976 el Teatre Principal de Lleida acollia la conferència titulada “Lleida: problemes actuals i futur democràtic” que era, de facto, el primer acte públic del PSUC encara en la clandestinitat. En ella hi prendria part, entre d’altres, Anna Ariño i Garrié, militant comunista que va mantenir les idees de canvi social inalterables durant els anys de militància al PSUC i a ICV.

Es la mateixa Anna que participava en l’acte central de la Crida per Lleida aquest mes de maig i que ens posava la pell de gallina a totes i tots recordant la feina dels invisibles necessaris, una història col·lectiva que enllaçava en el seu discurs el fil roig, negre i el violeta de les lluites que ens han conduit on ara som.

En els temps líquids que en el que ens diuen que estem neix la “nova política”, lliure dels errors de la vella i de la pesant càrrega de la seva història. Ni d’esquerres ni de dretes i per tant sense cap lligam amb el passat, unes noves organitzacions sota sigles amb noms imperatius que, a cops, amaguen trajectòries, polítiques i gestió.

Dec ser que hem faig gran, però m’agrada la vella política. M’agrada reconèixer-me en el fil de lluita que va traçar el Pere, el Carles, la Tat o la Maria del FNC, quan en la clandestinitat defensaven una Catalunya Lliure i la volien justa. En l’Alex que escolli el fil roig del compromís i la defensa de les treballadores i treballadors amb el PSUC més combatiu o en el Paco, llibertàri de soca-rel hereu d’una idea que continua bategant.

M’enorgulleix formar part d’un projecte que continua el fil roig, el negre i el violeta i en fa una xarxa cada cop més densa, col·lectiva i plural, que poc a poc i pacientment, amb una feina de base, de formigueta, posa un peu les institucions per capgirar-les.

Un projecte vell, fet de compromís personal i lluita col·lectiva, que amb una ideologia del segle passat vol construir una nova societat, justa i lliure.

La Marea Blanca com a exemple

Estudis de consultores com PricewaterhouseCoopers (PWC) per encàrrec de la Generalitat, un conseller de salut ex-president de la patronal de la sanitat privada i un govern de marcat accent conservador configuren un full de ruta, aquest lluny de llums i taquígrafs, cap a la privatització de la sanitat pública.

Una voluntat privatitzadora que cal iniciar en un lloc lluny d’una àrea metropolitana densament poblada o del Camp de Tarragona esquitxat pel cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, en una zona amb poca conflictivitat social i laboral on les possibles protestes quedin fora dels titulars dels mitjans de comunicació nacionals.

I cal fer-ho de mica en mica, trossejant l’ICS, sense fer gaire soroll, aprofitant una figura jurídica que permeti una privatització per etapes. Així sorgeix el Consorci Sanitari, que representa un canvi de model ja que permet l’entrada al capital privat, precaritza les condicions del personal, i que, segons els seus estatuts actuarà “regit pels principis de rendibilitat, economia i productivitat”

I davant del desmantellament progressiu de la sanitat pública: 350 actes i mobilitzacions, entre les quals dues grans manifestacions a Lleida, 38.575 signatures i centenars d’usuaris i treballadors aplegats sota la marea blanca, exemple d’unitat popular, de treball colze a colze entre diferents sensibilitats en contra del desmantellament d’un dels pilars de l’Estat del benestar, la sanitat universal, gratuïta i de qualitat.

Una unitat que s’ha estès com una taca d’oli arreu de Ponent i que, sortosament, ha anorreat les possibilitat de capitalització de la lluita sota sigles i organitzacions per donar tota la iniciativa i pes polític, a una marea heterogènia i plural, enxarxada, de base i assembleària.

I ens hem de felicitar perquè la feinada de la Marea ha fet retrocedir, de mica en mica els defensors de la privatització deixant sols al govern de CiU i un Ajuntament de Lleida socialista governat per l’alcalde mes convergent, demostrant un cop més que la mobilització popular es la millor eina, que cal dos peus al carrer i el crit a les institucions.

Quan les lluites es pugin aplegar, quan acostem la Marea Blanca amb la lluita per la remunicipalització dels serveis públics, en defensa del territori, per una economia social i justa i per l’alliberament nacional construirem una eina popular inexpugnable

Els serveis públics, en el centre del debat polític

Fa unes setmanes es feia públic que l’empresa que ha obtingut la concessió de la xarxa de radars, instal·lada a Lleida darrerament, havia expressat per escrit la seva queixa pel baix rendiment (econòmic, es clar) que aquest servei li esta donant.

Un servei privatitzat que ja va ser objecte de polèmica anterior, quan es va anunciar en la primera convocatòria, que una de les empreses de la UTE que havia d’obtenir la concessió estava essent investigada per presumpta corrupció.

Ambdós fets sortien a la llum malgrat la opacitat manifesta de la Paeria, que segueix sense fer públic contractes i informes econòmics dels serveis privatitzats. Diverses organitzacions trencaven el que silenci que l’Ajuntament de Lleida vol imposar en un moment que, per diversos motius i sortosament, els serveis públics són al centre del debat polític.
No fou així, per exemple, el 1993 quan la Paeria amb govern del PSC privatitzava l’abastament del servei d’aigües o el 2002, sota govern municipal de PSC i ICV, quan es duia a terme la privatització del servei de transport urbà que abans oferia una empresa pública creada el 1985.

A partir d’aquestes privatitzacions i arran d’altres que l’Ajuntament ha dut a terme amb posterioritat, començava a créixer un estat d’opinió favorable a mantenir els serveis públics en mans públiques.
El març 2012 un grapat d’organitzacions redactàvem un manifest en Defensa dels Serveis Públics apostant per les municipalitzacions. Posteriorment i després de l’anunci de la privatització de la gestió de l’enllumenat el març del 2013, s’impulsava una segona declaració en defensa dels serveis públics on es demanava una reversió dels serveis atorgats en règim de concessió en els que es constatessin deficiències.

L’octubre del 2013, després d’una recollida col·lectiva, es lliuraven a la Paeria més de 1000 signatures demanant la celebració d’una Audiència Pública sobre les privatitzacions, on hi van intervenir un total de 14 entitats i 17 persones a títol individual. El 25 de maig del 2015, dins del marc del multireferèndum, 2209 lleidatanes i lleidatans responien sí a la pregunta: Voleu que el servei d’abastament d’aigua de Lleida sigui gestionat directament per l’Ajuntament?

Des de llavors, degoteig constant d’informacions sobre els serveis públics, conflictes laborals en les empreses privatitzades que es queixen perquè no guanyen prous diners, i per damunt de tot col·lectius, organitzacions i persones donant vida a l’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics que ha recollit el llegat de la lluita per uns serveis públics universals, de qualitat i gratuïts col·lectiva i ha situat el debat sobre aquest tema en primer pla.

Tot un esforç per fer que, dia si i dia també, cada cop més persones duem a terme el saludable l’exercici de preguntar-nos perquè els serveis públics han d’estar en mans privades, un esforç similar a la feina incansable de la marea blanca que amb una mobilització ciutadana continua contra el Consorci Sanitari ha aconseguit posar sobre la taula el debat de la privatització de la sanitat pública per part del govern dels millors.

Exemples evidents que només amb la força col·lectiva, amb el treball conjunt, els canvis son possibles. O amb paraules de Salvador Seguí: “tots aquells qui no creguin en el poble fracassaran, perquè només és el poble qui fa factible les grans transformacions.”