La meva àvia no té seny

Ja passa dels 80 anys i li queden poques coses noves per fer. Sota un cos fràgil i una memòria que poc a poc se li exilia, la Carmeta, una persona entranyable i tendra, és filla del franquisme i de la por.

Fou una més dels nens i nenes de la guerra, l’exili i el franquisme. Una de les supervivents de la massacre del Liceu Escolar (l’escola racionalista lleidatana que els feixistes van bombardejar per deixar-hi mes de 50 nenes i nens morts, molts d’ells companys seus de classe). Una més de les nenes de la retirada, després de creuar la frontera entre l’Estat Espanyol i França amb 9 anys i l’única companyia de la seva germana petita. I una més de les exiliades en un orfenat de la Catalunya Nord durant mesos.

La seva ha estat, com en tants d’altres casos, una catalanitat amagada sota les quatre parets de casa. Els anhels i ideals transmesos i compartits de pares a fills es van recloure en l’àmbit d’allò estrictament privat sota la por de la dictadura feixista de Franco.

Aquest diumenge, finalment, ha pogut respondre la pregunta que mai ningú li havia formulat. Ho ha fet caminant lentament des de casa seva els prop de 100 metres que la separaven d’un col·legi electoral per tal de realitzar el que, de ben segur, serà un dels darrers actes de sobirania personal que durà a terme.

Hores després de votar i abans de finalitzar la consulta, l’alcalde de Lleida, el Sr. Àngel Ros, afirmava, referint-se a les lleidatanes i lleidatans que no havien acudit a les urnes que “els catalans hem demostrat seny amb el futur del país i defensarem en rauxa el nostre Estatut” i que Catalunya ha demostrat “que no vol aventures que no sap on van”.

La meva àvia no té seny i ja tampoc té por. La meva àvia té dignitat.

Una setmana

Falta gairebé una setmana per que el 25 d’abril duguem a terme la consulta popular a la ciutat de Lleida i des de fa gairebé dues setmanes ja hem començat a recollir el vot anticipat.

Avui hem anat a Raimat, una Entitat Municipal Descentralitzada, ja fa dies que es va fer pregó i s’han bustiat totes les cases, finalment cap a les onze hem instal·lat la urna en el local que s’utilitza com ajuntament i centre cívic i hem dut a terme el vot anticipat, acompanyats, en tot moment, per l’alcalde de la EMD.

Cap a les 8 de la tarda començarem el sopar popular per la consulta que inicia el tret de sortida a la darrera setmana. Des que la plataforma Lleida Decideix es va constituir cap al gener d’aquest any no hem deixat de treballar sota dos objectius bàsics. El primer es aconseguir la màxima quota de normalitat, seriositat i transparència, fet que es tradueix en aconseguir que la consulta es dugui a terme com qualsevol de les eleccions “oficials” i disposar d’una Junta Electoral que vetlli per la rigorositat de tot el procés.

Aquest era el nostre aprovat i crec que ja ho hem assolit, disposem de 23 espais (amb diverses meses cadascun) distribuïts pels diferents barris de la ciutat, disposem del material i de les persones per a garantir que aquesta votació es pugi dur a terme i d’una junta electoral formada per professionals de reconegut prestigi que no ens en deixa passar ni una.

Això que sembla fàcil i senzill no ho ha estat gens, bàsicament per l’oposició del PSC que amb la seva majoria absoluta (i aplastant) només ha cedit 6 espais dels 23. Assolir la resta de locals per la votació ha estat una feina força feixuga però que a fet, com a contrapartida, que diverses entitats significatives de Lleida ens obrissin les seves portes. Malgrat tot qüestions tant senzilles com disposar d’urnes, xarxa informàtica o per exemple, fer que no ens traguessin les pancartes de la consulta, ens ha suposat feina extra important.

Ara queda la segona part, aconseguir que les lleidatanes i lleidatans vaguin el diumenge 25 a expressar la seva opinió sobre la pregunta que la plataforma fa, per això hem dut a terme una campanya de difusió des de fa mesos, hem bustiat totes les cases amb els llocs de votació i hem realitzat diversos actes.

I malgrat aquest esforç de la plataforma, molts dels partits polítics de Lleida no han iniciat una campanya activa en defensa de les seves posicions, només la CUP i les JERC en menor grau han fet sentir públicament i de manera decidida el que pensen, la resta , mes enllà de declaracions personals, no han dut a terme cap campanya pública en defensa de les seves posicions, ells sabran perquè.
El diumenge que ve sortirem de dubtes, surti el que surti haurem fet un petit pas, segurament petit, però un pas més.

La memòria s'esmicola a Lleida

El 30 de març va posar-se la primera pedra d’un hotel de luxe a Lleida, un fet que per si sol no seria una notícia destacada. A molt estirar ocuparia un petit breu en la secció de societat d’algun diari local, si no fos perquè aquest hotel de luxe s’ubicarà en un edifici emblemàtic, el Roser. Un edifici que fou el darrer focus de resistència de les lleidatanes i lleidatans a les tropes de Felip V que anorrearen les llibertats de Catalunya i on, en el seu claustre, desenes de lleidatans queien assassinats per les tropes del monarca espanyol. Un edifici que ha estat sempre obert a la ciutadania amb usos educatius i museístics.

Els diaris ens han dit que a la nostra ciutat s’instal·larà un Parador Nacional amb les darreres novetats tecnològiques, que, com si fos un miracle, revitalitzarà el malmès casc antic i que aportarà una gran prosperitat a la capital de la Terra Ferma. No han dit que l’Ajuntament, amb els vots a favor de PSC, ICV, ERC i CiU va renunciar a la propietat de l’edifici en favor de l’Estat Espanyol per tal que aquest hi ubiqués aquest hotel exclusiu, tampoc es dirà enlloc que Lleida perd una part de la seva ànima i es tanca un espai obert a tothom per esdevenir un hotel per uns quants.

El que és sorprenent però, no és que el PSOE es vengui la història de Lleida, entestat com està en la gestió més enllà de la política, sinó les renuncies d'ERC i ICV que van assistir, fent costat a l’alcalde Àngel Ros i a la vicepresidenta del Congrés espanyol, Teresa Cunillera, (representant del PSOE més espanyolista) a aquesta inauguració. Uns partits que van aprovar sense condicions que el Roser perdés els seus usos públics i s’instal·lés en aquest espai tan simbòlic un Parador Nacional d’aquells que inaugurava Fraga. Costa trobar en aquests partits algun dels valors que deien defensar, on sou ERC i ICV?