dissabte, 27 de desembre del 2008

200 morts mes sobre la pau a Gaza


Just avui, quan m’estava acabant de llegir el darrer llibre de la Naomi Klein, “La Doctrina del Xoc” Israel ha comès una nova matança a aquest camp de concentració que s’anomena franja de Gaza. Com dir-ne sinó d’una extensió de 365 quilòmetres quadrats, amb una longitud de 45 quilòmetres i una amplada mínima de 6 i màxima de 12, on hi viuen aproximadament un milió i mig de persones amb un atur superior al 50% i un bloqueig per aire, terra i mar que amb prou feines deixa entrar els aliments bàsics.

Doncs el llibre de la Klein, que m’ha agradat força, dedica un dels seus darrers capítols a Israel. Bàsicament diu que Israel va anar a Oslo, tal i com deia Shimon Peres el 1993 “no busquem la pau de les banderes, estem interessats en la pau dels mercats” i es que en aquells moments alguns empresaris israelians van pensar que la guerra continuada ja no era una opció sinó un llast per a que Israel s’acabés convertint en un centre estratègic, logístic i de marketing per a tota la regió com un Singapur o un Hong Kong.

Dues coses van alterar el procés d’Oslo, d’una banda l’arribada d’un milió de jueus de l’antiga Unió Soviètica (un 18% de la població!) que va reduir la dependència d’Israel de la ma d’obra palestina i, de l’altra, la ràpida expansió de l’economia de la seguretat (de la que els Israelians son els “reis” tal i com diu Klein: “va crear un fort gust dins dels sectors més rics i poderosos d’Israel per abandonar la pau en favor de la lluita contra el terror que s’expandia constantment”.

Diu també que l’economia no és en cap cas la motivació primària de l’escalada de la violència a la zona des del 2001, però “allò que ha produït el boom de la seguretat nacional és el canvi en la direcció d’aquesta pressió, que ha creat un altre sector poderós interessat en la violència continuada”.

Fa menys de dues setmanes el Fayez, secretari General del sindicat independent més combatiu de Gaza, que ha pogut sortir de la franja després d’un any de demanar-ho, ens va convidar a una reunió a la que vàrem assistir el Marc Sallas i jo com a representants de la CUP. A banda d’explicar-nos algun projecte que li ronda pel cap, ens va exposar la dramàtica situació de les palestines i els palestins, envoltats per murs de 6 metres, bloquejats, amb una escassetat brutal d’aliments i medicines i amb continus talls en el subministrament del fluid elèctric.

Em pregunto si encara hi ha persones que creguin les paraules de pau de l’Estat d’Israel quan du a terme aquest bloqueig sobre la Franja de Gaza i episodis com el d’avui amb la matança avui de 200 persones.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Mes por que una pedregada


El 16 de desembre el Parlament Europeu va rebutjar per una amplia majoria la directiva que contemplava, entre d’altres, les 65 hores setmanals tot i que per ser mes exactes no es que la Directiva hagi desaparegut sinó que ara s’inicia un període de 90 dies en els que la Comissió Europea i el Parlament iniciaran un procés intern de debat per a dotar d’un nou redactat definitiu aquesta proposta de Directiva.

La proposta de modificació de la directiva sobre l’ordenació del temps de treball realitzada pels ministres de treball de la Unió Europea, a banda de les famoses 65 hores “proposava” d’altres mesures com per exemple la definició del concepte de “període inactiu d’atenció continuada”, temps que el treballador es troba en el lloc de treball, a la disposició de l’empresari, però sense prestar servei ni exercir les seves funcions que no es computa a efectes de res, ni de sou, ni de jornada ni en relació als descansos. Aquest nou concepte en principi seria aplicable, per exemple, a guàrdies on només es comptabilitzaria les hores de treball efectiu d’aquestes.

L’aturada, ni que sigui temporal, d’aquesta Directiva es una més que bona notícia per totes i tots els treballadors (òbviament qui demana la seva existència no farà mai aquestes 65 hores) però el fet de que la majoria del grup socialista del Parlament Europeu hi hagi votat en contra hem fa mala espina.

Segurament soc massa malpensat però no m’acabo de creure que els mateixos que van votar a favor de la Constitució Europea, un tractat de lliure comerç entre els Estats d’Europa que restringia la circulació de persones i liberalitzava la dels diners, els mateixos que han votat, entre d’altres, a favor de la Directiva Bolkestein, de la Directiva de la vergonya i els mateixos que tenen en la seva agenda econòmica les paraules com flexibilització del mercat de treball, competitivitat i adaptació respecte les noves demandes i d’altres que en el fons no volen dir res mes que precarització laboral ara, de sobte, es converteixin en els defensors dels drets socials i laborals.
De ben segur que la Directiva tornarà al Parlament Europeu per a la seva votació, segurament mes suavitzada en els aspectes més escandalosos però plena en el seu contingut i en aquesta tendència inexorable cap a de la retallada de drets laborals i socials. Cal estar atents i organitzats.

dijous, 18 de desembre del 2008

PONENT DIEM NO ALS ARE


El dia 4 de desembre, L’Assemblea Territorial de la CUP de Ponent integrada per les assemblees locals de Balaguer, Biosca, Lleida, Plana d’Urgell i Torà, vàrem presentar al·legacions al Pla Director de Ponent que inclou les Àrees Residencials Estratègiques d’Almacelles, Balaguer, Les Borges Blanques, Cervera, Lleida, Mollerussa i Tàrrega.

Les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) neixen com a resultat de les previsions de demanda de pisos en base al creixement demogràfic previst i la demanda d’habitatges protegits en l’actualitat. Es basen en “projeccions oficials demogràfiques” que estipulen que cada any es formen unes 40.000 noves llars i son tramitades d’urgència pel que la seva construcció es molt més ràpida que qualsevol altre desenvolupament. De fet, abans de dos anys han d’estar urbanitzades i s’han d’acabar tots els edificis abans de 5 anys.

Aquestes ARE suposen una continuïtat en el model de creixement urbanístic desmesurat i ecològicament insostenible, engrossint els pisos en construcció o projectats a les ciutats on es te prevista la seva implantació tot i la desacceleració en la seva venda i construcció. En el cas de Lleida l’ARE suposa un increment en 3300 habitatges quan els estudis realitzats pel Ministeri de l’Habitatge, Lleida es la setena població de l’Estat Espanyol en proporció al rànquing espanyol d’estoc immobiliari amb una ratio de 20 habitatges cada 1000 lleidatans. El cas mes clar d’això és, però, el de Tàrrega, que amb 15000 habitants te prevista la construcció d’un ARE de 2522 habitatges que suposa un increment poblacional de 5000 persones, una quarta part de la població existent en cinc anys.

Aquesta intervenció urbanística atempta contra l’autonomia dels Ajuntaments. Es la Generalitat qui defineix la seva ubicació i tipologia envaint competències als ens municipals i eliminant els canals de participació ciutadana obligatoris i previstos per la legislació vigent en matèria de planejament urbanístic. Els grans trets de la planificació urbanística quedaran doncs decidits impedint el posicionament de la ciutadania.

Actualment, el problema no és la manca de pisos, el problema es la manca de pisos a preus assequibles. En els darrers temps ha crescut més el nombre de pisos construïts que el nombre de persones que en necessiten un. A més, les condicions actuals per obtenir un habitatge de protecció oficial exclouen fins i tot a les persones mes necessitades (el preu de l’habitatge de protecció concertat és de 2183,04 euros/m2 de superficie útil).

Des de la CUP entenem que el que cal es garantir el dret a l’habitatge i aquest no pot basar-se en la generació de mes sol urbà sinó que cal realitzar mesures enèrgiques per garantir aquest dret de manera real fomentant, per exemple, la rehabilitació o la introducció al mercat de pisos buits. En l’actualitat la xifra dels habitatges buits a la província de Lleida, segons estudis realitzats pel Ministeri de l’Habitatge, es troba prop dels 8200 pisos buits nous.

Per tot això vam presentar aquestes al·legacions al Pla Director de Ponent i no ens quedarem aquí sinó que endegarem una campanya d’informació i denuncia d’aquestes ARE i del model de creixement a que responen.

dimarts, 9 de desembre del 2008

La crisi explicada als nens


El dimecres passat vaig anar al local de la CGT de Ponent on el Josep Manel Busqueta, economista i pastisser, va fer una xerrada sobre la crisi que seria una mica “la crisi explicada als nens” o “als que no en tenen ni idea d’economia” com és el meu cas.

D’entrada, considero que el Josep Manel és el que en futbol és diria, un crack, diguem-ne que fa intel·ligible i fàcil l’economia que és, normalment, mes aviat espessa. El Seminari d’Economia Crítica Taifa, del qual ell en forma part, és una eina valuossísima d’anàlisis però sobre tot, una eina propositiva. Els “taifos” fan una gran feina que considero imprescindible pel conjunt de l’esquerra transformadora i anticapitalista aportant elements d’anàlisis i de superació del sistema capitalista.

En fi, dit això ja us podeu imaginar que vaig trobar la xerrada més que interessant. Bàsicament va venir a dir que aquesta crisi del capitalisme és diferent. De l’anterior, als anys 70, el capitalisme se’n va sortir gràcies, en part, a la globalització i a les privatitzacions que van permetre un nou flux de diners. Des de llavors fins ara la diferència entre l’economia real (la que produeix “coses” tangibles) i la financera, és de 1 a 50, s’ha creat una gran bombolla de diners sobre coses que no existeixen. Es quan, per exemple, algú compra un barril de petroli a 3 anys vista i, abans d’arribar a tenir-lo, aquest ha canviat 7 o 8 cops de mans augmentant en cada venda el seu preu sense que tingui un recolzament real. Això i les subprime, els fons de risc, etc. etc......

Diu el Josep Manel que es donen unes circumstàncies, com són el col·lapse ecològic, el col·lapse humà i l’esgotament dels recursos naturals que faran una crisi que posarà realment en perill aquest sistema injust per naturalesa i és aquí on ens hauríem d’unir totes i tots, primer per aturar les privatitzacions del que encara queda públic i per garantir no perdre els pocs drets socials i laborals que ens queden i desprès per subvertir el sistema. En definitiva, un programa de mínims per sortir de la nostra atomització i esdevenir, com a mínim, una alternativa real.

Demà estarà a Reus i l’any que ve a Girona, no us el perdeu.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Una bona iniciativa


La Secretaria de Comunicació de la CGT de Catalunya, coordinada per l'incansable Joan Rosich i conjuntament amb la gent del setmanari la Directa han endagat una excel·lent iniciativa, s'ha enviat un escrit a totes les federacions comarcals i locals de la CGT amb exemplars de la Directa per tal de donar aquest projecte i properament esta previst enviar-ne als locals que la CGT en els diferents llocs de treball.


En la carta, signada conjuntament per la CGT i la Directa es demana, no solament subscripcions necessàries per garantir la viabilitat econòmica del projecte, sinó també col·laboració i ajuda per la confecció de la revista enviant totes les informacions, lluites, campanyes i activitats que es dugin a terme per les diferents seccions sindicals, sindicats o federacions.


Em sembla una molt bona iniciativa que suposa un pas mes en la infectació, aquesta interacció entre diferents col·lectius, organitzacions i persones de l'esquerra transformadora, que ha tingut pasos destacables com el periòdic Dos Dies o la defensa d'espais com Can Vies.


La CGT esta sense cap mena de dubte, en el bon camí, iniciatives com aquesta ho confirmen.