diumenge, 27 de novembre del 2011

CARMELO FENECH, ENCARA


A principis de novembre l’associació de veïns de Ciutat Jardí demanava a la Paeria el canvi de nom del carrer Carmel Fenech, al considerar que no era apropiat que un carrer portés el nom d’una persona amb vincles falangistes. Tal i com deia un dels seus membres, “Es dóna la circumstància que, a més, el carrer és força a prop del col•legi, cosa que als pares els resulta molt molest”.

Fenech fou delegat provincial d’Hisenda a Lleida i el segon president de Caliu Ilerdenc l’any 1941. Una entitat, el Caliu, que va néixer durant el règim franquista i que era formada per 22 membres de la burgesia local que, a banda d’afeccions d’esbarjo i pseudoculturals actuava com a grup de pressió exercint les seves influències en els nomenaments de càrrecs polítics. Els seus membres defensaven la “pau” i “l’ordre” imposades pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que de la mà del “leridanismo” (un corrent ideològic pensat pel ministre franquista lleidatà Eduardo Aunós) que postulava una falsa idiosincràsia lleidatana a mig camí entre Aragó i Catalunya, i que, bàsicament, estava al servei de l’uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya Occidental.

Un projecte que estigué a punt d’assolir un cert èxit quan el 1966 el Consejo Económico Sindical proposava crear la Regió de la Vall de l’Ebre, que incloïa les tres conegudes províncies aragoneses i Lleida, amb capitalitat a Saragossa, argüint que milloraria el seu desenvolupament econòmic. La mobilització popular ho impedí.

Malauradament, l’existència d’aquest carrer no es una anècdota, a Lleida n’existeixen una bona colla que recorden, entre d’altres l’ex-alcalde de 1939 a 1941, Ramon Areny i Batlle durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració, i que des de l’entrada dels feixistes a Lleida fins al 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), on 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques. O d’altres com Joan Recasens, tradicionalista i integrista catòlic que estigué implicat en la revolta militar a Lleida i fou nomenat alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el dia 18 de juliol del 1936.

I tot això malgrat les 1500 signatures recollides per entitats com la CUP, la CGT o l’AJLL, lliurades a l’Ajuntament de Lleida el 20 de novembre de 2006, per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”.

Suposo que els veïns de ciutat Jardí rebran la resposta que va donar l’anterior alcalde Antoni Siurana afirmant que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes” o l’actual, Àngel Ros, que digué que "Aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ".

Mentrestant, el feixista Aunòs, company polític i gastronòmic de Fenech, de ben segur esbossaria un somriure tot pensant en una de les seves frases: "Lerida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán".

dilluns, 14 de novembre del 2011

2011, la doctrina del xoc


Naomi Klein en el seu llibre “la doctrina de xoc” defineix com una de les tesis principals del seu text que el lliure mercat utilitza l'estratègia d'explotar l'oportunitat que obre un xoc traumàtic tot dient que: “(...) així és com la croada iniciada per Friedman va aconseguir sobreviure a la transició democràtica, no persuadint l'electorat sobre l'encert de la visió internacional que es propugnava, sinó movent-se hàbilment de crisi en crisi, explotant amb perícia la desesperació de les emergències econòmiques per aprovar polítiques que lligarien de peus i mans les fràgils noves democràcies”.

Des de ja fa gairebé un any sofrim una incessant sobreexposició a noticies econòmiques que ens anuncien, de manera constant, una crisi profunda del sistema nomes superable mitjançant unes severíssimes renúncies a l'estat del benestar en forma de retallades que ens asseguren necessàries per tal d'evitar el col·lapse del sistema. Certament el sistema capitalista viu a Europa una crisi importantíssima que ha dut al 19,43% de treballadores i treballadors del principat a l'atur i a una congelació, quan no rebaixa (com es el cas dels funcionaris) dels salaris i per tant una pèrdua important del poder adquisitiu i una davallada en les condicions de vida de moltes treballadores i treballadors.

Aquesta amenaça constant ha fet per amplis sectors de població, tal i com anuncia Klein, acceptable e inclús imprescindible els anomenats ajustaments que no son res mes que les bases per privatitzar els darrers segments de l'economia que encara resten en mans públiques sense plantejar-se l'alternativa al sistema econòmic vigent.

Una crisi que ha estat aprofitada per la dreta mes liberal per, sota una pàtina de tecnocràcia, posar al govern presidents que mantenen estretes vinculacions amb organismes financers internacionals i que, com es el cas escandalós d'Italia, ni tan sols havien estat escollits per sufragi universal.

Sota el mateix patró, tan a Grècia (on el PASOK te majoria absoluta amb 155 parlamentaris) ha estat la dreta qui s'ha fet amb el govern prometent un ajust sever de l'economia amb retallades mes que significatives en els drets laborals mes bàsics.

A l'Estat Espanyol encara pendent d'unes eleccions que han de tornar a portar al PP al govern, els poders econòmics europeus continuen expectants per decidir encara si cal que entri al govern alguna mena de personatge de perfil similar als dels altres dos països mediterranis intervinguts de facto que ben be podria ser el mateix Rodrigo Rato, tot i que, ben pensat, potser amb els seus amics amb majoria absoluta, potser no caldrà que ocupi físicament un escó.

dijous, 3 de novembre del 2011

El Centre Històric, la “transformació” a través de l’urbanisme


Fa unes setmanes tancava, en ple centre històric, una de les poques botigues de queviures que hi queden. Un dels propietaris, veí també del mateix barri, ens explicava l’important impacte que ha tingut en el seu establiment els darrers increments en la taxa d’atur, la finalització de la prestació per l’atur i la revisió que ha fet darrerament la Generalitat del PIRMI a molts dels veïns i veïnes del barri que els han dut a haver de fiar quantitats que ara els hi ha fet impossible la supervivència.

El passat octubre la Paeria editava el número 8 del butlletí “informatiu Centre Històric” de 4 pàgines a tot color amb 10 notícies sobre el barri de les quals 7 corresponen a millores urbanístiques que van, des de l'ampliació de les voreres del carrer Darrera de Sant Martí a la millora de l'accés a la Seu Vella per la Porta del Lleó. Un reflex de quines han estat les prioritats de la Paeria pel que respecta a les actuacions en el centre històric, l’urbanisme davant d’aspectes de millora social dels seus habitants, mes costos i amb resultats solament visibles a llarg termini.

El barri del centre històric arrossega, com es evident des de fa temps, greus problemes estructurals, desprotecció de col•lectius mes desafavorits, dificultats d'accés a un habitatge digne, desmantellament dels equipaments públics, especulació immobiliària, sobreocupació d'habitatges i una manca d'infraestructures bàsiques al servei de tothom.

El dia 19 de juny de 2009 la Candidatura d'Unitat Popular vam presentar a les Regidories d'Urbanisme, de Serveis Personals, de Participació i de cultura així com a l'EMU i al regidor de barri, el document que vam anomenar “5 eixos per la millora del centre històric” que els desenvolupavem en habitatge, social, usos públics participació i històrics. Val a dir que, com es habitual en aquest consistori, la resposta va ésser el silenci amb la excepció de la gerent de l’EMU en aquella època, la Sra. Cristina Ballesté, amb la qual varem mantenir una reunió profitosa.

Pel que respecta a urbanisme vam proposar, entre d’altres l'aprovació d'una ordenança sobre pisos desocupats (la redacció de la qual hem presentat diversos cops al ple per la seva presa en consideració), l'actuació d'ofici sobre pisos pastera i aquells que no compleixin les condicions mínimes d'habitabilitat o la reubicació de veïns i veïnes sense habitatge dins del mateix barri.

Les polítiques de la Paeria, si hem de fer cas al butlletí, continuen fent recaure el pes fonamental de la “transformació” del barri en un urbanisme de carrers i places i això, després de tot el que ha succeït aquests darrers anys al barri, es clarament insuficient. Cal fer accions valentes que defensin un barri cohesionat i just socialment i que acabin amb l’especulació i ataquin els problemes de marginalitat d’arrel , seria interessant poder llegir aquestes actuacions en els propers butlletins.