dilluns, 13 de juny del 2011

Tat


Quan, ara ja fa tres o quatre mesos, varem començar a pensar en la llista de la CUP a les municipals, no hi va haver debat en que qui havia de tancar-la era la Montserrat Tarragó. Així, si fa 4 anys ho va fer el Xavier Barberà com el nostre petit homenatge envers la seva trajectòria personal dins de l’independentisme mes combatiu ara calia, sense cap mena de dubte, retre-li a la Tat.

Una Montserrat lligada sempre a l’independentisme d’esquerres, des de la secció universitària del FNC fins avui, allí on la salut, cada cop mes precària, li ha permès, la seva militància ha estat constant i infatigable.

Una militància que la va dur a set anys de clandestinitat sis anys llargs de presó, d’on en va sortir el 21 de desembre del 1990. Les divisions, escissions i trencadisses dins de l’esquerra independentista dels 80 van fer que, la presa catalana amb mes anys a la presó (el pres seria el seu company, Carles Sastre) fes el camí cap a casa acompanyada únicament de la seva filla.

I malgrat tot, 3 mesos desprès afirmaria categòricament, en una entrevista preguntada si es veia amb forces de continuar la seva resposta era categòrica: “...i a partir d'aquí recapacitar una mica la cosa per on està i veure per on puc ser més útil per a la revolució.”

La Tat ens ha fet costat en la campanya, l’hem fet sortir en el cartell, en la nostra revista i li varem fer un petit reconeixement, especial i emotiu, en l’acte central de campanya el 14 de maig del 2011 al cafè-teatre de l’escorxador en un acte de justícia històrica per enllaçar amb aquells i aquelles que van iniciar, ara ja fa anys, el fil roig que ha permès que avui, a Lleida, la CUP esdevingui una alternativa independentista i d’esquerres.

Fa temps, quan amb el Ferran estàvem immersos en la redacció del llibre d’EPOCA, un dels parents d’un destacat militant hem va dir que el temps de parlar d’algú era quan estaven vius. L’independentisme no es pot permetre mes oblits, o som capaços de teixir la nostra història sense buits o be estem condemnats a repetir-ne els errors.

El dia 4 de setembre es dura a terme, a Berga, un homenatge a Antoní Messeguer, "cal anar-hi, cal anar-hi".

diumenge, 5 de juny del 2011

Primer els de casa


Dies abans de les eleccions municipals va sortir per les noticies el líder de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, cridant -literalment- en un míting, dient que els de fora havien de marxar i desgranant la resta de discurs al qual ens té acostumats. La nostra filla de tres anys ens va mirar i ens va preguntar si aquell senyor era dolent, suposo que els seus crits així li devien indicar. Li vam dir que sí que ho era perquè volia que alguna gent marxés, la que havia arribat d’un altre país. Ella ens va mirar sorpresa preguntant-nos si l’Ilías i la Yasmin –companys seus de la classe dels Cargols- haurien de marxar. Li vam dir que no perquè aquell senyor no manava, contestant decidida que el que calia fer aleshores era fer marxar al dolent a un país de dolents i així mai no manaria.

I és que si el discurs de PxC és simple i populista, també hauria de ser senzilla i entenedora la nostra resposta. Cal ser clars i contundents davant d’un discurs d'una transversalitat i permeabilitat immenses, que abasta des dels que diuen que als immigrants els hi regalen els cotxets dels nens als ajuntaments, que tenen excepcions en impostos fins els que diuen que tenen la culpa que els sous siguin més baixos o els que defensen directament que aquí hi sobren.

Penso que existeixen dos factors (com a mínim) que han ajudat a l'ascens d'aquesta organització. D'una banda el suposat "cordó sanitari" establert entorn aquesta formació xenòfoba que ha permès que sigui portada permanent dels mitjans de comunicació i ha evitat que fos notícia per la seva acció política que, com s'ha vist als plens, es pràcticament nul•la, i de l'altra aquesta idea de les esquerres de no parlar de la immigració per no fomentar la xenofòbia, que ha permès que sigui terreny únic i exclusiu per la dreta.

Com va dir el regidor de la CUP de Salt en les jornades del programa marc sobre aquest tema a Lleida, de la immigració se'n ha de parlar bàsicament perquè tothom al carrer ho fa i no en podem restar al marge, hem de defensar les nostres propostes integradores i obertes i confrontar-les a les de la dreta i a aquelles dels que defensen que els immigrants tenen un paradís en la terra en el nostre país. Cal que permetem als qui defensen com a única opció "primer els de casa" que visualitzin la resta del discurs que no diuen, per evidenciar que no en tenen. I de ben segur cal que el nostre discurs articulat i coherent s'escolti també igual de fort i de planer (encara que sigui més difícil) que el de la dreta, si volem que arribi al carrer.