dilluns, 21 de desembre del 2009

Papers - Catalunya



Ja fa dies que el Jordi i el Joan m'ho havien dit però no ha estat fins aquest cap de setmana que he pogut llegir i rellegir el Catalunya-Papers o Papers- Catalunya, un projecte fruit d'un procés d'acostament i treball conjunt entre la CGT de Catalunya i la de Balears dut a terme durant diversos anys i que ha donat, finalment, un resultat excel·lent.

Aquesta "nova" publicació emana dels acords adoptats per la CGT de Catalunya en el seu VIIIè Congrés realitzat a Sant Joan Despí el desembre de 2005,acords que sobre aquest tema deien textualment: "Posant en pràctica els acords del Ple sobre qüestió nacional en la seva part de defensa de la llengua, cal que posem a la pràctica la fusió del "Catalunya" amb la publicació germana "Noticia Confederal" si finalment la CGT del País Valencià decideix confluir en aquest camí, i tirar endavant els contactes pertinents amb la CGT de Balears per tal d'oferir-los la possibilitat de fer una publicació conjunta".

Amb els acords a la mà i la tossuderia del Jordi Martí i del Joan Rosich la publicació Catalunya ha anat traçant línees de treball conjunt amb les publicacions germanes de la CGT de les Balears i també, amb menys intensitat, amb les del País Valencià pel qual s'ha assolit, mitjançant un intens debat a l'interior de la CGT de Catalunya primer, i de la CGT de Balears després, la unificació de les revistes de la CGT de Catalunya i la CGT de Balears en una sola publicació, amb el mateix contingut i la mateixa numeració però amb diferent capçalera en cada territori. Una sola publicació que mantindrà la identitat i autonomia de redacció de cada part amb una tirada de 13000 exemplars.

Així doncs, a partir d’aquest mes de desembre, les afiliades i afiliats de les CGT de Balears i de Catalunya rebrem a casa nostra una publicació que, malgrat conservar dues capçaleres serà igual en la resta de les seves pàgines, completament igual.

Aquest projecte és un pas molt important en la consolidació d'un mitja de comunicació i d'un projecte comunicatiu anarcosindicalista i llibertari en llengua catalana,resta pendent però, que s'hi sumi la Noticia Confederal del Païs Valencià. El treball conjunt i les converses que s'han anat duent a terme a nivell orgànic i personal i, per damunt de tot la gent que ho esta treballant, hem fan ser optimista en aquesta futura nova unió que seria un pas històric dins de l'anarcosindicalisme.

Com es diu a l'editorial de Catalunya: " Som valentes i valents, no tenim por del què diran i sabem que la nostra aposta, lenta i segura, és una aposta de futur. Una aposta per la llengua comuna en temps de negació de les diferències i afirmació de la uniformitat cultural i lingüística. Triem una llengua minoritzada però no de minories per a l’expressió de les lluites sindicals i socials, i la triem amb totes les conseqüències, amb totes les modalitats, esperant que algun dia altres companys i companyes que també la tenen com a pròpia s’afegeixen a aquest vaixell valent i audaç que és el “Papers”, que és el “Catalunya”."

diumenge, 13 de desembre del 2009

Un primer pas


Avui he acompanyat a les bastoneres i bastoners del pla de l'aigua per dos dels pobles que, a Ponent, duien a terme la consulta per la independència de Catalunya, a Artesa de Lleida i a Corbins, i he sentit enveja de no poder votar i participar-hi.
Hem començat a les 13 a Artesa, on hem gaudit d'un dinar popular, i hem acabat glaçats a Corbins cap a les 19.00. Quan marxavem d'aquest darrer un membre de la plataforma hem comentava que estaven al voltant del 27 % (val a dir que encara no s'havia acabat el derbi regional Corbins - Torrelameu on estaven part dels habitants d'aquest poble), un resultat que s'acostava a les darreres eleccions europees que fou del 34,5%,
Els arguments que mostren que aquestes consultes son un éxit son diversos i segur que no descobriré ara res de nou. Assolir en alguns municipis, una participació propera o superior a la de les darreres eleccions europees, sense tenir la maquinària de l'Estat a darrera ni els grans partits fent campanya dia sí dia també ja ho demostra. De ben segur de que si els partits unionistes haguessin fet campanya pel No la participació s'hagués incrementat notablement, però la por a legitimar aquestes consultes, i penso que de ben segur perdre-les, els ha dut a intentar boicotejar-les silenciosament.
El mes important es el que ens deixen, en primer lloc la tasca d'autoorganització popular que ens demostra que tenim una societat civil viva i organitzada que es capaç de donar respostes mes enllà dels partits polítics que diuen representar-la, d'una altra la percepció real que la independència es possible i també, i força important, l'esforç que s'ha dut a terme en la participació dels nouvinguts que els implica en aquest procés.
Avui el Ruben deia que hem fet un pas molt important en la socalització de la independència, com deia ell, fa pocs anys quan sortia alguna noticia o comentarista que defenses la independència en un mitjà de comunicació diguem-ne de "masses" es retallava, avui han estat milers els qui ho han defensat.

diumenge, 6 de desembre del 2009

La consulta popular a Alfès


Avui, invitats per la plataforma "Alfés decideix" hem anat fins aquest poble de gairebé 300 habitants situat a les anomenades "Garrigues històriques", malgrat oficialment consti als plànols com a Segrià.
Durant tot el dia s'han dut a terme diversos actes lúdics organitzats per la plataforma per tal de donar a conèixer aquesta consulta i cridar a la gent a participar-hi. A les 13:30, al bar del poble, s'ha realitzat una xerrada informativa on, a banda d'un representant de la plataforma, hi han assistit també un representant de Garrigues Decideix (que aplega als diferents pobles d'aquesta zona que duran a terme la consulta) i en representació de la CUP, el Carles Lòpez.
Més d'una cinquantena de persones han participat de l'acte que ha estat força interessant. Primer s'ha passat un petit video de Vilaweb sobre la consulta a Arenys i després ha començat la xerrada. El primer a intervenir a estat el Joel de la Plataforma on, bàsicament, ha explicat el motiu de la consulta i els mecanismes i requisits per participar-hi. El portaveu de Garrigues decideix ha fet un repàs dels diferents pobles on es durà a terme la consulta i la seva situació, i ens ha explicat també que han treballat molt amb els col·lectius de nouvinguts amb una resposta molt favorable per la seva part.
Per últim el Carles ha donat un caire mes polític a la xerrada convidant a dipositar el vot pel si el diumenge dia 13 i poder superar l'estat actual de subordinació a l'Estat espanyol, fent especial énfasis amb la territorialitat dels Països Catalans.
Aquests dies he participat també en altres actes semblants arreu, i penso que, mes enllà del resultat ,(que espero positiu), ja no hi ha marxa enrera. Estem davant d'un procés històric que marca un abans i un després, no en les persones que ja participaven de les dinàmiques mes, diguem-ne, sobiranistes, sinó en un segment de població que potser no havia arribat mai a plantejar-se la possibilitat de poder decidir si es vol o no formar part de l'Estat Espanyol i que ara es planteja la independència com quelcom real i positiu.
A més a més les consultes també planten la llavor de la participació mes enllà de dipositar una urna cada 4 anys i això es extremadament positiu. Que la societat civil s'organitzi per decidir i que en alguns casos sigui malgrat el seu Ajuntament voti en contra de les consultes, suposa un "empoderament" necessàri.
Com és deia avui també a Corbins respecte del resultat, només hi han dos camins, continuar a Espanya per acabar convertit en un reducte folclòric, o apostar per la independència. La resta son romanços.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Volen dir Espanya


Quan l’anomenada Brunete Mediàtica respon als diaris catalans amb unes editorials en defensa de la Constitució, volen dir Espanya, volen apel·lar a la defensa d’aquell Estat jacobí i homogeni que desitgen i pel qual ja porten molts anys batallant.
I del que no s’han adonat és que els dotze diaris del Principat el que han fet és la darrera crida en favor de l’autonomisme, a favor de la integració d’una comunitat autònoma en el que alguns encara somien, una Espanya federal respectuosa amb les diferències de les nacions i territoris que la componen.
Malauradament per a ells, no hi ha ningú a l’altra banda, i si com se sol dir, dos no es barallen si un no vol, en aquest cas només és una de les parts qui demana aquesta mena de coexistència. Aquest federalisme desitjat no existeix. Tant es així que cap dels mitjans de comunicació diguem-ne “progressistes” de la resta de l’Estat Espanyol han malgastat ni un gram de tinta en defensa d’aquell text anomenat Estatut que, després de successives retallades, ha quedat reduït a gairebé paper de fumar.
Mes enllà de veure les diferències nacionals com quelcom positiu, les dretes i també part de les esquerres de l’Estat espanyol les veuen com un perill constant i com un enemic a combatre, com si de la darrera colònia espanyola es tractés. És evident doncs, l’esgotament de la via autonomista i, tal com demostren les darreres iniciatives com les consultes populars, les catalanes i catalans, sortosament, comencem a fer passos en direcció a la nostra sobirania.

dimecres, 25 de novembre del 2009

La curiosa idea de participació del PSC a Lleida


Escoltava el 16 d’aquest mes la tertúlia d'una coneguda emissora local on un dels participants, regidor de l’Ajuntament de Lleida, es declarava contrari a les consultes populars per a l’autodeterminació que s’estan promovent arreu del Principat amb l’argument que ell es sentia espanyol i que estava en contra de la independència.


Aquest regidor –irònicament de participació– va votar en contra de la moció de suport a les consultes populars presentada al ple de l’Ajuntament de Lleida el 25 de setembre, conjuntament amb la resta dels seus companys de partit i els regidors del PP; ja que, tal com deia la regidora Marta Camps a l’entorn d’aquesta proposta, “la posició del PSC és clara; hi ha discrepància en la forma, en el fons i en l’esperit. Per aquest motiu no s’ha fet cap tipus de negociació”.


El criteri fixat per l’Ajuntament de Lleida en aquest cas, resumit en “si el meu posicionament respecte de la pregunta serà un no, impedeixo que es faci la consulta”, reflecteix ben bé aquesta idea de participació de l’Ajuntament de Lleida que es limita a endegar processos amb efecte només consultiu i informatiu.


Malauradament, pel PSC local els seus companys i companyes de la resta del Principat els han deixat en evidència. A Girona, per exemple, malgrat que l'alcaldessa Anna Pagans va manifestar personalment que votarà que no a la consulta perquè el seu partit, el PSOE, “creu en un marc federal” es va abstenir igual que la resta dels seus companys de partit, fet que va provocar l’aprovació de la moció i, aquesta mateixa setmana, a Sallent, el PSC va votar a favor (malgrat haver anunciat que s’abstindrien), resultà aprovada la moció de suport a la consulta per unanimitat.


Seria bo que el regidor de participació de l’Ajuntament de Lleida i, per extensió, la resta del seu grup, s’apliqués les declaracions del secretari d’organització del PSC i Regidor de Participació i Ciutadania de l’Ajuntament de Canet de Mar, Francesc Martin Casares, que ha afirmat que no només la regidoria que ell té assignada col·laborarà sinó que serà l’ajuntament en ple qui ajudarà en el que calgui per la consecució de la consulta i la màxima participació dels canetencs.


La participació ciutadana ha d’anar més enllà de posar una papereta cada 4 anys en una urna per esdevenir activa i compromesa. Votar en contra de qualsevol consulta sota el pretext que no s’està d’acord amb el que es diu en la pregunta enlloc de fomentar la participació i el debat descriu de manera clara i concisa la política de participació de l’Ajuntament de Lleida.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Un dels necessàris


Acabo de rebre la notícia, l'Eladio s'ha mort, tal i com sona, es podria dir se'n ha anat, ha marxat, no hi és...però el fet es que ahir per la nit, després d'arribar del Congrès del Sindicat Federal Ferroviari, Eladio Villanueva, Secretari General de la CGT de l'Estat Espanyol del 2001 al 2007 va morir.

L'Eladio ha estat un dels pals de paller de la CGT. La nota emesa avui per la CGT de Catalunya diu:

Lamentem profundament la mort del company Eladio, destacat militant de la CGT i lluitador incansable, i animem a seguir endavant, malgrat el dolor i la tristor, en la lluita quotidiana per a canviar la societat que ens ha tocat viure.


Que la terra et sigui lleu.

divendres, 13 de novembre del 2009

La minimització de l'Estat


Ja fa temps que vaig llegir l’interessant llibre “la doctrina del Xoc” de Naomi Klein on, entre d’altres, exposa de manera detallada les escomeses del mercat per fer-se amb els darrers reductes de l’Estat, ocupant la parcel·la de la prevenció i gestió dels desastres i catàstrofes naturals.

Ahir hem va venir al cap aquest llibre. Per motius de feina hem vaig acostar al parc d'Emergències de la Regió Metropolitana Nord on vaig veure aparcada la unitat mòbil de Centre de Coordinació Operativa de Catalunya, un camió gros, net i lluent. El que mes hem va sorprendre del vehicle, mes enllà de que fos nou de trinca, es el logo gegant de “La Caixa” que llueix, immens, en els seus laterals i part posterior.

I es que tal i com diu en el tríptic de presentació d’aquest: “l’Obra Social “La Caixa” ha posat a disposició de la Generalitat de Catalunya el vehicle CECAT- unitat móbil de protecció civil mes modern del món per a la gestió i coordinació de les situacions d’emergència”.

Existeix una estranya similitud entre el que denuncia Klein en el seu llibre i el fet que l’Estat aquí, sota l’excusa de que les entitats privades li cobreixen una part de les seves necessitats, permeti que, de moment, pugin portar publicitat.

Ja se que no es comparable al que succeeix als EEUU i que denuncia Klein al seu llibre, on l’Estat s’acaba restringint bàsicament a l’exèrcit (ara també complementat per cossos mercenaris) i el control social interior, la renúncia del govern dels Estats Units a moltes de les seves parcel·les es infinitament superior a posar un anunci en un vehicle de Protecció Civil.

Malgrat tot, fets com aquest son petites renúncies quotidianes a les quals ens anem acostumant i assimilem com a normals i suposen petitíssims passos en la pèrdua de pes de l’Estat.

Val a dir que no soc cap defensor de l’Estat com a organització social, penso que en poden haver de millors però, com diu Noam Chomsky:” La raó de que les empreses multinacionals sentin tant d’interès pels liberals es per que, des del seu punt de vista, son precisament aquests qui redueixen l’Estat al mínim. I minimitzar l’Estat significa reforçar els sectors privats, el que limita l’àmbit d’expressió de la influència pública i no es un objectiu anarquista. Hi pot haver gent seduida per l’expressió “minimitzar l’Estat”i caure en aquesta trampa. Però pensem quin sentit te. Significa reduir l’Estat i incrementar un poder encara pitjor.” Per tant, ara es moment de treballar per defensar les minses conquestes socials que encara ens queden i, en part, per defensar l’Estat.

diumenge, 1 de novembre del 2009

MEMORIA SELECTIVA


Un mes després de que les tropes del General Yagüe ocupessin bona part de Lleida, al de maig de 1938, el jornaler i transportista Joaquim Sancho Pastor era afusellat per les tropes feixistes al cementiri d’Alpicat després d’ésser delatat per un Guardia urbà en una de les múltiples revenges posteriors a la caiguda de la ciutat. El fet de que el cementiri restés encara diversos mesos a la riba del Segre que encara controlaven les tropes republicanes feu que aquests morts s’enterressin a la població veïna d’Alpicat.

Avui, 71 anys després hem anat amb els seus besnéts, entre ells la meva companya, a l’acte de dignificació de la fosa comuna on Joaquim resta enterrat amb d’altres civils i militars. L’acte estava organitzat pel Memorial Democràtic, la institució pública creada per la Generalitat de Catalunya que te com a finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica.

En un acte senzill s’ha procedit a inaugurar un monòlit en el lloc de la fosa on una petita placa n’explicava el motiu dient, entre d’altres que: “El 18 de juliol de 1936 un cop d’estat contra el règim democràtic de la segona República va fer esclatar la guerra civil”. Es un primer pas, com també ho es l’existència del mateix Memorial Democràtic, un primer pas en la recuperació d’una part de la memòria històrica amagada o convenientment ignorada pels successius governs populars i socialistes a l’Estat Espanyol i Convergents al Principat.

Un primer pas però que es queda notablement curt i tímid en els seus objectius. Així, en contradicció aparent amb el període que aquesta institució compren, de 1931 a 1980, sembla que la recuperació s’ha dut a terme bàsicament durant el període que va des del 1936 fins al 1940. Des d’una perspectiva una mica asèptica es recuperen les foses i els escenaris de la guerra civil però s’obliden els períodes posteriors i es mantenen en l’oblit personatges com Joan Peiró, Agustín Rueda, Quico Sabater, Oriol Solé, Martínez Vendrell, Antoní Massaguer i tants d’altres a qui no s’ha pogut buidar prou la seva càrrega revolucionària per poder-los reivindicar sense que ningú s’ofengui.

La representant del Memorial Democràtic ha dit que calia tancar les ferides, potser cal, però només si es fa des de la justícia com han fet a altres llocs d’Europa o recentment, de sud-america, senyalant amb el dit i portant davant del jutge aquells qui van participar en aquell règim feixista i que encara avui ostenten càrrecs honorífics a instàncies esportives internacionals o a partits polítics. Només es pot demanar el perdó des de la justícia, la resta es tornar a perdre.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Avançar


El juny del 2007 a Sant Celoni la CUP, just després d'unes eleccionsmunicipals on havíem incrementat el nombre de nuclis i de regidors de manera força significativa, escollíem un nou Secretariat Nacional que suposava la renovació de molts dels seus membres. En aquests dos anys i escaig més d'una quinzena de persones han format part, en un moment o altre, d'aquest òrgan de la CUP que ha viscut alguns moments convulsos com ho ha fet la resta de l'organització, i és que no es per menys, en aquest temps hem confeccionat i aprovat uns nous estatuts, hem redefinit el nostre paper mitjançant una ponència estratègica i hem decidit no anar a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, tot això en dues assemblees ordinàries i dues extraordinàries, un gran esforç per aquesta organització que ha posat a prova la seva cohesió i viabilitat i que, segurament en d'altres temps, no hagués pogut resistir.


Es de justícia reconèixer que la feina del Secretariat en aquest temps ha estat difícil i que molts dels seus membres que ara no repeteixen, mes enllà de les diferències polítiques que hi pugin haver dins de l'organització, han deixat molt temps personal i molts esforços en la tasca que tenien encomanada. Posar al dia l'economia de la CUP i començar a estructurar-ne els pressupostos, consolidar el cens o posar en marxa els estatuts preparant els Consells Polítics i Assemblees en temps i forma amb la documentació adient ha estat una feina més mes feixuga del que podria semblar i permetrà, de ben segur, que aquest nou secretariat disposi d'una feina feta i d'una bona base gràcies a la qual podrem seguir avançant.


Tal i com van dir ahir la major part dels candidats i ara ja membres del Secretariat Nacional cal continuar en l'aplicació dels acords aprovats en les darreres assemblees nacionals, consolidar i cohesionar la CUP i de ben segur, dotar de mes recursos per recolzar a les assemblees i les territorials en el seu dia a dia i en les campanyes d'àmbit nacional com les que hem iniciat contra les Àrees Residencials Estratègiques (ARES).


Ahir a Tarragona vam escollir onze persones per fer de la CUP l'Alternativa necessària, per estrènyer els llaços amb la resta de l'Esquerra Independentista, per esdevenir referent nacional sense deixar la nostra perspectiva municipal i per conduir l’organització cap a l'horitzó de les eleccions municipals del 2011, un repte en el que ens caldrà mes diàleg i mes cohesió que mai i en el que haurem de recuperar la nostra capacitat d'incidir i de visibilitzar el nostre missatge deixant d'ésser espectadors d’un panorama polític en el que cal que obrim una escletxa de baix cap dalt. Cal no perdre mes temps i abocar els esforços conjunts del secretariat, el Consell Polític, els nuclis i la militància vers aquests objectius, aquesta serà, mes que mai, la nostra responsabilitat.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Governs d’esquerres, impostos de dretes


De ben segur que, en l’actualitat, no anem vers cap mena de model d’Estat de caire socialista. Les polítiques econòmiques que defensen els dos partits amb possibilitats reals de govern a l’Estat Espanyol són, amb alguns matisos gairebé imperceptibles, iguals.


Ambdós, PP i PSOE, comparteixen la voluntat d’acabar (a més o menys velocitat) amb les restes de l’estat del benestar bastit en dècades precents i amb un dels mecanismes que ajudaven en el seu suport, els impostos. Així, els successius governs han impulsat un aprimament de l’Estat cap a l’anomenada iniciativa privada, i han disminuït progressivament els minsos mecanismes d’una tènue redistribució de la riquesa que es manifestava en forma d’impostos directes sobre la renda.


Malgrat tot, les primeres notícies del Govern Zapatero que anunciaven la intenció d'incrementar la pressió fiscal sobre els que més tenen, amb un argumentari dur i contundent, semblava un passet en la direcció contrària al que s’havia fet fins ara. Els primers rumors i declaracions més o menys cridaneres dels membres del Govern socialista de l’Estat semblaven indicar que l’anunciada pujada d’impostos que es duria a terme anava en aquest sentit. La realitat, però, ha desmentit aquestes intencions i aquesta pujada s’ha materalitzat, bàsicament, en un increment de l’IVA i en la supressió de la reducció dels 400 euros en l’IRPF aprovada dos anys abans en plena campanya electoral, mantenint la mateixa recepta que el govern del PSOE ha vingut aplicant: la pujada dels impostos indirectes que apliquen al conjunt de la població independentment de les seves rendes.


Això sí, aquesta pujada d’impostos que, segons ells, graven els que més tenen, seran aprovats amb els vots de PNB o CiU, partits gens sospitosos de defensar postulats esquerranosos, una fina ironia que indica ja, per si quedava algun dubte, de quin peu calça cadascú.

divendres, 25 de setembre del 2009

No tenen vergonya.


Ahir, a Balaguer, el ple de l’Ajuntament va debatre una moció per tal que l’ens municipal donés suport a una consulta popular sobre la independència de Catalunya que, finalment es va rebutjar. El sentit de les votacions dels diferents partits polítics no va suposar cap sorpresa a excepció del que te com a líder Joan Saura, el mateix que fa uns dies acusava els qui promovien aquest tipus de consulta de batasunitzar el Principat.

Així els vuit regidors del PSC-PSOE i el del PP van fer una aliança “a la vasca” per oposar’s-hi mentre que els cinc de CiU i el d’ERC s’unien en el sí, al mig va quedar l’abstenció dels dos de ICV ja que, segons la seva regidora, la moció denegada recull “exclusivament” la opció independència mentre que ells defensaven que la moció hauria de fer referència a una “moció per l’autodeterminació”.

La consulta duta a terme a Arenys de Munt ha servit, entre d’altres, per posar a cadascú al seu lloc. Així mentre el PSC-PSOE s’alineen clarament amb una idea d’Espanya que comparteixen amb el PP, malgrat intentin afegir-li uns confusos elements federalistes per marcar diferències inexistents amb el partit de Mariano Rajoy, a ICV la consulta els ha agafat amb el pas canviat. Han estat tants anys passant de puntetes per evitar posicionar-se sobre el tema i ara que es veuen en la necessitat de fer-ho no saben com encaixar aquell volem una consulta per l’autodeterminació però encara no sabem si som federalistes, autonomistes o potser una mica independentistes.

Les darreres declaracions de Joan Saura, Conseller de Relacions Institucionals i Participació (quina fina ironia!!) fins al 2006, avisant que be el llop en forma dels dolents dolentíssims de Batasuna son patètiques, i la postura del seu partit ahir a Balaguer aliant-se de facto,amb el no son, senzillament, impresentables.

Malauradament pels d’esquerres de debò, la consulta es durà a terme. Aquest dissabte el casal Pere III ha convocat a organitzacions i entitats del municipi, entre elles la CUP que ja ha dit que hi participarà activament, per tal d’iniciar l’organització de la consulta, una trobada on també hi serà en Josep Manel Ximenis i Joan Bilbeny . Dissortadament per Iniciativa les urnes sortiran al carrer i no els hi quedarà mes remei que posicionar-se entre un si o un no o, com han fet fins ara, quedar-se a casa amagats esperant que passi tot el mes aviat possible.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Cinc anys de Casal


Seria un tòpic més que trillat dir que sembla ahir que es va obrir el Casal Independentista Ocell Negre al carrer Sant Carles, al cor de Lleida, en un casc antic sotmès a l'especulació que ha foragitat bona part dels seus antics habitants i l'ha sotmès a una degradació accelerada per l'oblit institucional. Seria també un altre tòpic dir que un grup de persones tossudes van decidir tirar endavant un projecte altre cop des de les cendres de les moltes sigles que han bastit l'independentisme lleidatà i,també seria un altre tòpic dir que mirant enrera el temps s'ha fet curt, però es que es ben be això.



Son moltes les mans que, des de l'inici, es van posar a fer tot tipus de feines, des de les pròpies d'adequar el local fins a les diferents xerrades, dinars o d'altres activitats que s'han dut a terme al Casal i que ha fet que aquest espai sigui avui unnexe entre gent diversa amb inquietuds semblants, així ha servit d'espai de trobada i reunions per diversos col·lectius i organitzacions de la ciutat i es punt de trobada necessari entre les diferents organitzacions de l'esquerra independentista deLleida.


En aquests anys, a banda de les diverses activitats realitzades, el Casal s'ha proveït de dues seccions que han permès que molta mes gent s'acostes i gaudis d'aquest espai, d'una banda la secció excursionista i de l'altra els actius bastoners del Pla del'Aigua, dues seccions que han donat un nou impuls al projecte que, de ben segur, caldria complementar amb noves aportacions.


A mode de recapitulació ràpida aquest divendres celebrarem una festassa a l'Horta i el dissabte un vermut davant del mateix Casal. De ben segur aquesta data es un bon moment per parar-se i mirar el que han estat aquests anys d'errors i encerts i agafarembranzida per cinc anys més.


Es pot consultar el programa en: http://ocellnegre.blogspot.com/

dilluns, 14 de setembre del 2009

la llavor esta plantada, ara cal regar-la


Avui, a la tertúlia d'una coneguda emissora local, no es parlava d'altra cosa que d'Arenys. Un dels assistents, regidor de l'Ajuntament de Lleida, ha dit que no donaria suport a una consulta popular per l'autodeterminació (una ironia si es te en compte que es el regidor de participació) després de que alguna de les altres tertulianes li fes la pregunta directa per tercer o quart cop. Abans s'havia intentat amagar sota el pretext de que els problemes de la gent son uns altres, que cal començar la participació amb altres coses o que a la gent no li interessa i finalment, abans d'anunciar el seu no rotund.

Cal dir que, com ja es pot deduir de les seves paraules, aquest regidor forma part del PSC-PSOE, un partit que busca la manera de sortir d'aquest atzucac en que l'han posat i s'ha posat ell mateix, i es que si d'alguna cosa ha servit la consulta d'Arenys (i n'ha servit per varies) es per posar a molts i moltes al seu lloc. Per posar al PSC-PSOE al lloc que li correspon mes enllà d'una certa patina pseudo catalanista que es vol atorgar, al lloc de la defensa de l'Estat Espanyol, de la seva unitat i territorialitat sota arguments tant infantils com que son federalistes o que la participació ha estat baixa (que renunciï a l'acta d'eurodiputada, si us plau la sra. Badia).

A situat a CIU en aquella boira espessa de la seva eterna indefinició de no promoure cap consulta però "potser li donaré suport", no fos cas que el meu soci d'Unió els meus amics del "teixit empresarial" es pensin que va massa de debò. A ERC en la vergonya de disposar de majoria en molts municipis del principat i ara fer bandera de les consultes que, ara si, endegaran (?), i a ICV en aquell silenci a l'espera de que passi quan abans millor i que no ens preguntin gaire.

Queda clar que la llavor que ahir van plantar els i les ciutadanes d'Arenys, donant una lliçó de participació als qui diuen que nomes s'ha de fer cada quatre anys o mitjançant els canals establerts - que son els seus-, comença a germinar. Malgrat, com molt be exposa el company Vilalta al seu bloc, no es el que alguns i algunes voldríem, suposa un primer pas al que cal donar-li continuïtat, i es que com diu el toranès: si anem perdent per tres a zero i tenim una ocasió de gol, llençarem la pilota als núvols amb l’argument que nosaltres volem guanyar i no pas perdre tres a un?, es doncs el moment d’estendre la taca d’oli.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Le surréalisme


Han estat dos dies extranys.

Ahir, la Mercè, el Ferran i jo ens reuniem amb el delegat d'Interior, el delegat del govern de la Generalitat i l'intendent del cos dels mossos d'esquadra per parlar de l'onze a Lleida. Una d'aquelles reunions de "us entenem, volem que pugueu expressar la vostra opinió, nosaltres també tenim amics o coneguts com vosaltres però....si convé podem portar 200 mossos, l'helicòpter i fins i tot la brigada canina".


Per sort va venir el Ferran que tindrà molts defectes però alguna que altra virtut i, entre elles, la de no deixar-se intimidar, ho va dir tot tal com raja, tant, que jo que sempre estic en la frontera que separa ser prudent de ser poruc el vaig haver de frenar. Una reunió una mica extranya.


Avui, incrementem una mica més el grau de surrealisme, marxo de casa a les 8 just quan puc llegir a les noticies subtitulades del 3/24 que deia que estava a punt de sortir la sentència de la consulta popular d'Arenys. A les 19:30 quan tornava cap a Lleida, hem truca l'Esther indignadíssima amb les sentències de la consulta popular i de la manifestació de la Falange a la mà, com pot ser que es negi el dret a la lliure expressió i s'autoritzi, d'altra banda, una manifestació dels que volen, precisament, cohartar-la!!. Be, fet i fet potser no es tan extrany.


En tot cas sembla extret d'una película de Groucho Marx, d'aquestes de situacions inverosimils, com dirien ells: "ladran, luego cavalgamos".

dimecres, 2 de setembre del 2009

La consulta popular d’Arenys, un primer pas


Ja fa temps que sentim l'eterna cantarella, quan surt la paraula independència o l'autodeterminació, que la voluntat de formar part o no de l'Estat espanyol s'exerceix cada 4 anys a les urnes donant el vot a alguna de les formacions polítiques que participen en les diverses conteses electorals. Sembla doncs que si, per exemple, es vota el PP o bé el PSC-PSOE existeix una clara posició ideològica en formar-ne part i si fos a ERC s'apostaria per una Catalunya (o uns Països Catalans depèn qui ho digui) lliures i sobirans.
Ara però, al Maresme, un poble ha decidit que vol opinar. El dia 4 de juliol el ple de la localitat d’Arenys de Munt aprovava a petició de l'únic regidor de la CUP, amb els vots favorables d'ERC, CiU i els Independents d’Arenys de Munt 2000 i els vots en contra del PSC, la celebració de la consulta popular del dia 13 de setembre per tal de respondre sí o no a la pregunta de si s’està d’acord a què Catalunya esdevingui un Estat independent integrat a l’Unió Europea.
La convocatòria ja ha provocat un allau de reaccions d'aquells que diuen defensar la lliure voluntat popular porucs que aquesta realment es manifesti. Així des de l'espanyolisme més militant els Ciudadanos han demanat a la conselleria d'Interior que impedeixi que es dugui a terme la consulta titllant-la de referèndum “il·legal” i la Falange, que pel que es veu encara existeix, ha convocat una manifestació per defensar la "Unidad de España" aconseguint el seu minut de glòria en els mitjans de comunicació. Manifestació aprovada, cal dir-ho, per la conselleria d’Interior del Govern tripartit (format per federalistes – sobiranistes) sense saber ben bé si es deu a la voluntat democràtica que tothom pugi expressar la seva opinió o a què, tal com titulava el periòdic La Razón el 23 d’agost d’aquest any: “Nadie se acordará de que Arenys apoyó la independencia de Cataluña si los disturbios son protagonistas.”
L'alcalde de la localitat ha explicat que, amb la consulta, volen aconseguir que "es pugui parlar d'autodeterminació dels pobles amb normalitat i que es pugui demanar sense por ni tabús”. El referèndum d’Arenys de Munt, malgrat incomplet per oblidar el marc dels Països Catalans i limitar-lo a Catalunya, és un primer pas, positiu i esperançador.

dimarts, 25 d’agost del 2009

ICV: Els fets i les paraules


El dia 28 de novembre de l’any passat, sota el títol de “un camí cap a la sobirania dels pobles” iniciativa per Catalunya – Verds feia públiques les seves reflexions sobre l’horitzó de les seves polítiques nacionals on deia, textualment que: “la Declaració de Principis Polítics d’Iniciativa per Catalunya deixa ben clara la reivindicació del dret inalienable i imprescriptible de la nació catalana a l’autodeterminació, és a dir, l’exercici de la sobirania. I l’autodeterminació -el dret a decidir- ICV la defensa sense límits”.

També, en dates posteriors ens deien que: “Des d’ICV creiem que una democràcia plena implica una societat i una ciutadania compromesa amb els afers públics i un sistema polític que fomenti la participació d’aquesta ciutadania en la presade decisions públiques. Per això creiem necessari fer-hi reformes i introduir nous mecanismes que permetin recollir l’opinió ciutadana més sovint i amb major incidència, innovar i experimentar fórmules per apropar les institucions a la ciutadania,convertir la participació política en quelcom quotidià. Mesures que, en definitiva, situïn el ciutadà en el centre del procés de decisió de les polítiques públiques i de la vida política i no el deixi com a mer client o usuari. Estem parlant de fer unsalt qualitatiu endavant avançant cap a la Democràcia Participativa.”
Suposo que, malauradament per aquest partit, el dia 13 de setembre a la vila d’Arenys de Munt s’ha convocat una consulta popular sobre la independència i la Falange Española de las JONS ha decidit manifestar-se, el mateix dia al mateix lloc, en contra deque els i les habitants d’Arenys pugin exercir el seu dret a la participació política.

Malauradament, com ja he dit abans, aquesta convocatòria ha fet que s’haguessin de passar de les paraules als fets que no son res més que l’autorització de la manifestació de l’ultradreta per part del Conseller Saura, president encara, de ICV.

De ben segur que l’anunci gens pacífic i casual d’aquesta manifestació no ajudarà a que les ciutadanes i ciutadans d’Arenys pugin expressar la seva voluntat amb tota la calma que es necessària i que la posició de la Conselleria, i per extensió del partit que l’ostenta, es una clara contradicció amb els enunciats de foment de la participació i d’exercici de la sobirania.

Caldria ser molt malpensat per arribar a la conclusió que interessa, als ecologistes i esquerres de debò i al tripartit del qual en formen part, que la tensió que es preveu pugi ser un exemple a l’hora de frenar properes consultes en d’altres municipis.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Seguretat


Ahir, mentre feiem cua a l'aeroport per tornar cap a Barcelona, li comentava a l'Esther el periple del nostre viatje, ja fa tres o quatre anys, a Palestina. Dels controls a la sortida de l'aeroport i de com ens ho van regirar tot a la gran part del grup que anavem, ben informats com estaven suposo, de que haviem passat uns dies a Gaza. Doncs quan vaig arribar a Lleida la noticia principal d'un dels diaris locals era que havien detingut a una lleidatana que cuidava nens Palestins.


Aquesta Lleidatana és la Natàlia, de l'organització Iniciativa Solidària Internacional de Suport Humanitària (ISISH) que amb col·laboració amb la mitja lluna roja es dedica gairebé de manera exclusiva a acollir nenes i nens de Palestina durant de l'estiu al poble d'Albelda (Franja de Ponent) on hi duen a terme diferents activitats.


La Natàlia va anar fins a Tel-Aviv per coordinar l'arribada dels nens palestins que havien passat aquest estiu a les terres de ponent i només arribar ja va ser detinguda per les autoritats, se li va retirar el passaport i se la va conduïr a un calabós on va estar incomunicada dues hores i finalment se la va deportar per "seguretat nacional".


Hem costa entendre el sentit d'aquesta seguretat nacional si no es refereix a tancar els Palestins en una presó anomenada franja de Gaza o fer-los la vida impossible amb check-points i murs que els esquarteren la terra com a Cisjordània i d'on, ni els nens i nenes, tenen el dret de sortir-ne.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Comunistes


Dimecres vaig anar a una empresa prop de Lleida que forma part d’una multinacional. Mentre esperava que m’atenguessin vaig fullejar les revistes de la tauleta de la sala d’espera, entre elles la corporativa del grup que s’obria amb una carta d’un director general, de pàgina sencera, on demanava un nou esforç a les treballadores i treballadors per sortir de la crisi i afegia quelcom semblant a “cal que estiguem disposats a adaptar-nos a les noves necessitats de l’empresa” i d’altres formules del mateix tipus.

El primer que sempre em crida l’atenció en aquestes cartes i comunicats que fa la direcció de les empreses és que fan servir el “nosaltres” quan, de fet, es volen referir als treballadors, és aquesta perversió del llenguatge que fa que ningú sigui treballador/a i que tots, teòricament es clar, estiguem en el mateix vaixell i en el mateix nivell.

És el mateix llenguatge que fa que a l’antic departament de “Personal” ara se l’anomeni “recursos humans” o que els collidors que feien la temporada a la fruita se’ls anomeni ara “auxiliars agrícoles”. És el mateix tipus de llenguatge que intenta destruir el sentiment de pertinença de classe amb un fals empoderament on sembla que tothom sigui alguna cosa més que un “simple” treballador/a.

I després de tot això el divendres el paleta que fa les obres a la Coronela va venir al local de la CUP (que esta a escassos metres) a buscar no se quin paper, quan va veure el logo ens va preguntar si érem comunistes. El Ferran li va explicar que formàvem part de l’anomenada esquerra anticapitalista i transformadora. Ell el va mirar amb un mig somriure i va dir: Vaja, comunistes!.

dimarts, 21 de juliol del 2009

RECUPEREM LES BASSES


El novembre del 2006 la regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Lleida i el Col·legi d’Arquitectes de Lleida van endegar el que havia de ser un procés participatiu on totes les lleidatanes i lleidatans poguessin dir la seva respecte la remodelació i ampliació del futur parc de les basses.


Més de 150 entitats i mes de 3000 persones van concretar la seva aportació en prop de 500 propostes que es van recollir en una memòria participativa sobre la revitalització del parc de les Basses d'Alpicat, a partir de la qual s’hauria de redactar el Pla Especial de l'operació.


Les conclusions d’aquest procés s’estructuraven bàsicament en 6 eixos: Medi ambient, amb mínima pavimentació i edificació i la promoció de les activitats educatives ambientals per a les sortides escolars. Cultura, amb un alberg per estades o un centre d’interpretació del parc. Esports, amb la integració i reforç de la pista d’atletisme. Comerç, consum i turisme, amb zona de restauració i jocs infantils. Ciutadania, amb circuits interns per a patins, bicis i passeig i Educació, amb un parc familiar de lleure per al cap de setmana o Centre d’activitats educatives de lleure dins l’horari escolar.


L’alcalde, en la presentació de les conclusions del procés, afirmava que: “Si la clau de l’èxit de les Basses va raure en el caràcter familiar del parc, especialment el caire infantil, cal partir d’aquesta característica i renovar-la tot tenint en compte el canvi de circumstàncies històriques. És per això que proposem transformar el complex en un gran parc infantil i familiar públic, també en un centre d’activitats educatives, i en un espai esportiu públic de qualitat”. Aquest any, reblant el clau després de diverses crítiques rebudes afegia que el projecte d’ampliació del parc de les Basses d’Alpicat respectava escrupolosament el procés de participació i consulta ciutadana.


Be doncs, al juny, l'ajuntament de Lleida adjudica la redacció del Pla de les Basses a una empresa seguint, suposadament, els criteris establerts en el procés participatiu però afegint-hi una petita novetat en forma d'activitat comercial i altres usos de caràcter privat que en cap cas s’havia esmentat anteriorment.


Així, malgrat es diu en els objectius del pla que aquest ha de prendre en consideració les propostes elaborades dins el marc del procés de Participació ciutadana per a la reforma del Parc s’incorpora la ordenació de l’edificació, amb un sostre aproximat de 24.000 m²st que permetria destinar, segons ens diuen, 12.000 metres quadrats a usos comercials del sector de l'esport i la natura, i 3.000 per a hotels en edificis de poca alçada d’aquests 24.000 d'aprofitament urbanístic.


O el que es el mateix, la Paeria aprofita un procés suposadament participatiu, mitjançant l’adopció d’algunes de les propostes presentades per legitimar la privatització encoberta d’una part important d’aquest espai. Apostant, un cop més, per un model de ciutat basat en la privatització dels espais i serveis públics que, cal dir-ho, es compartit també per gran part dels partits de l’oposició i que acaba fent de l’Ajuntament una mera eina de gestió al servei del capital privat.


No ha de ser l'ens municipal qui endegui un nou centre lúdic i comercial sotmès als interessos privats, malgrat sigui sota la figura de la concessió, en uns terrenys que eren pel gaudiment de totes les lleidatanes i lleidatans, la Paeria no pot ser una constructora més amb un mer afany recaptador. Les basses han d’esdevenir un gran parc urbà a l’abast de totes les lleidatanes i lleidatans, integrat en un medi tan singular com l’Horta i que continuï, com ha estat tradicionalment, obert a tota la ciutadania, amb usos eminentment educatius, culturals i esportius.


Cal recuperar els espais públics per usos públics i això passa, de manera necessària, per redreçar el model de ciutat que defensa l’Ajuntament i posar-lo de manera inequívoca, al servei dels i les lleidatanes.

dimarts, 14 de juliol del 2009

La Generalitat vol jardiners en comptes de pagesos


Em resulta difícil d’imaginar que un dia al Servei Català de Trànsit se li acudís prohibir que els treballadors de la SEAT no poguessin anar a treballar els caps de setmana per evitar que col·lapsessin les carreteres de l’àrea metropolitana i no permetessin als seus habitants gaudir d’un mes que merescut cap de setmana. Em resulta també difícil també d’imaginar que la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis prohibís el subministre elèctric a les hores de màxima insolació per evitar els incendis forestals basant-se en què les línies d’alta tensió han estat l'origen d’alguns d’ells.
Deu ser molt més fàcil que aquest Govern d’esquerres publiqui el gener d’aquest any una resolució al DOGC on es prohibeix als pagesos circular en tractor en dies festius o, com ha fet el juliol d’aquest any, l’ús de maquinària agrícola entre la una del migdia i les 5 de la tarda. Com si les pomes no s’hagin de collir els festius, els porcs hagin de fer un dejuni voluntari per aprimar-se o els pagesos es puguin prendre unes hores de descans en plena sega.
És més fàcil fer resolucions o decrets que afectin els pagesos que representen menys del 3% de la població activa i que, a banda, es troben lluny de la capital de Principat que, per exemple, molestar dues grans multinacionals amb forts interessos econòmics. El Govern de la Generalitat demostra un cop més aquesta estúpida visió urbanita i barcelocèntrica que sembla relegar a la funció de jardiners de les seves terres de cap de setmana els pagesos.

Us recomano que llegiu l'article que el Vilalta ha escrit sobre aquest tema que val molt la pena.

divendres, 3 de juliol del 2009

Catalunya lliure de transgènics


Ahir, l’Alexis Inglada, tal com és va presentar ell, un pagès jove que fa agricultura ecològica, va pujar a la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya per portar la veu de les 105000 persones que van signar a favor de la Iniciativa Legislativa Popular per declarar Catalunya Lliure de Transgènics.


El PSC, CiU i el PP van rebutjar aquesta iniciativa amb arguments tant infumables com els que va defensar el Partit Popular dient que “no respecta la normativa europea, de l'Estat i catalana, i proposa mesures sense tenir en compte els pagesos” fet que demostra un desconeixement total per part d’aquest partit quan la iniciativa ha estat impulsada, en gran part, pels propis pagesos agrupats, entre d’altres, amb l’Assemblea Pagesa. CiU ha justificat el seu vot negatiu dient que “és il·legal impedir el cultiu, es coarta la llibertat dels pagesos per decidir quina agricultura volen produir a casa seva i redueix les opcions d'una agricultura sostenible” oblidant-se que, tal i com es va encarregar de recordar ahir l’Alexis, les contaminacions genètiques que es produeixen amb tota impunitat i el fet de que ja estan documentats nombrosos casos de contaminació creuada.

Així doncs, per una banda el parlament, amb el PSC i CiU fan gala d’aquesta participació que tan diuen defensar rebutjant una iniciativa sorgida des de la pagesia i des de la societat civil i de l’altra tornen, un cop mes , a defensar els interessos de les grans multinacionals defensant el cultiu transgènic que ha dut a que Catalunya esdevingui una de les regions europees amb mes cultius d’aquest tipus.

M’agrada força la defensa que va fer de la ILP ahir l’Alexis, va dir coses tan interessants com com: “No sé si vostès s’han fet una imatge del futur de l’ agricultura al nostre país. Jo si que ho he fet: una pagesia sense pagesos, sense ànima” i va denunciar la “desaparició del panís ecològic i les llavors locals que hem heretat dels nostres padrins i tenim el deure de preservar”.

Finalment doncs, la ILP ha estat rebutjada, però ha permès donar a conèixer el que suposen aquests cultius i ha iniciat el camí per aconseguir una Catalunya lliure de transgènics.

Es pot veure el parlament sencer a: http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_cp1=411393&p_cp2=411412&p_cp3=2&p_cp22=cerca

divendres, 26 de juny del 2009

Tres anys de bones noticies



El dissabte l'Assemblea de Joves de Lleida celebrarà el seu tercer aniversari sota el lema "el jovent propaguem el socialisme"a la pista de futbol del carrer Panera, en ple casc antic , on han preparat un campionat de futbol, un sopar de pica-pica, la presentació de l'anuari "balanç de lluita juvenil 08-09" i una actuació musical.

L'AJLL realitza una feina imprescindible per enfortir el moviment des de la base, els companys i companyes de l'Assemblea de Joves realitzen una tasca constant de denúncia i mobilització i també, cal dir-ho, una tasca que lluny de quedar-se en únicament en la reivindicació es també propositiva oferint respostes i solucions a, per exemple, la regidoria de joventut o participant en la confecció del programa electoral de la CUP en les anteriors eleccions municipals.

Aquest any han estat sotmesos, sense cap mena de dubte, a una repressió per la seva acció política que els ha portat al jutjat en diverses ocasions a la que han respost amb mes mobilització i mes lluita demostrant que no tenen, malgrat tot, la intenció de callar ni d'estar-se quiets i quietes. Una repressió que no els ha pogut aturar i contra la que compten amb la solidaritat, ajuda i recolzament del conjunt de l'Assemblea de la CUP de Lleida.

La CUP i l'AJLL anem en la mateixa direcció i som part indestriable del mateix projecte, un projecte d'alliberament nacional i transformació social. Es per això que aquests 3 anys d'AJLL son una molt bona notícia pel conjunt de l'Esquerra Independentista de Lleida i una esperança de futur.

dijous, 25 de juny del 2009

Morfina


Avui fa 5 anys em despertava a l'Hospital de Bellvitge del dolç somni de la morfina. La tarda del 23 de juny m'havien extirpat un tumor i un ronyó després d'hores d'intervenció i així hem vaig poder estalviar aquella revetlla i els petards que en el meu cas es va celebrar amb un fanalet al capçal del llit . Van ser uns quants dies tancat en una habitació de l'hospital que em van donar l'excusa perfecta per xupar-me gairebé tots els partits de l'Eurocopa 2004 que va comptar amb la participació dejugadors de la talla de Zinedine Zidane, Nedved, Ashley Cole o Cech i on l'equip de Grècia va donar la sorpresa.


Cada revetlla em ve al cap tot aquell rollo que sembla que faci mil anys que va passar però que resta present en la cicatriu que em recorre una part del meu cos i que m'ajuda a pensar que res es tan greu com sembla i que, encara que sigui molt jipi,cada minut compta.

dilluns, 22 de juny del 2009

2011


Avui, quan he arribat a la feina, la major part de les meves companyes i companys sabien on havia estat tancat gairebé vuit hores el diumenge, havien escoltat per la tele o la ràdio l’existència de l’Assemblea Nacional de la CUP. És més, la majoria d’elles i ells m’han comentat el que els havia semblat la resolució que vàrem prendre, per uns demostrava que érem una organització diferent, que no té ànsies de tenir el poder i té la capacitat d’esperar-se i pels altres hem perdut una oportunitat d’or per plantar cara al Parlament. Finalment, quan feia el dinar, el nostre veí, l’Àlex, un advocat laboralista de llarguíssima trajectòria tan política com professional, ha trucat a la porta i, com fa sempre, ha entrat sense demanar permís i ha començat a xerrar sense pausa.

M’ha dit no sé quina cosa de Iniciativa Internacionalista i que ha trucat al Sastre per explicar-li no se què per, acte seguit, preguntar-me per l’Assemblea. Segons ell, hem pres una bona decisió però que només ha de ser un estadi per, un cop tinguem uns fonaments forts, participar en les comtesses electorals autonòmiques ja que si no ho fem, diu ell, correm el risc d’estancar-nos en el municipalisme.

Doncs així vàrem anar l’assemblea de Lleida el diumenge a Girona, amb el cor i el cap dividits. Després de tres assemblees de debat intens que van continuar als cotxes i a l’esmorzar vàrem arribar a Girona amb una idea clara sobre el projecte que volem i que ja vam plasmar junt amb d’altres companyes i companys de Sant Celoni i Manresa en la ponència que es va aprovar a Mataró, però amb dubtes sobre la manera de com arribar-hi.

La percepció de la nostra assemblea és que les institucions són eines que podem fer servir, com molt bé va explicar el Ferran en un article a Llibertat.cat, i no un fi en si mateixes, i per aquest fet, la majoria consideràvem que era un bon moment per provar-ho, malgrat tot també coincidíem en aspectes de les altres ponències sobre la necessitat de reforçar les nostres assemblees locals que és l’eix fonamental de la CUP.

La manera, doncs, de com conjugar ambdues coses va fer que les nostres postures en diferents moments no fossin coincidents i que el sentit del vot d’una part de l’assemblea fos diferent a l’altra. El que si que ens va quedar clar que la CUP es troba avui en una cruïlla important, els resultats de les votacions així ho demostren, i que caldrà molta mà esquerra per tornar a tendir els ponts necessaris de diàleg i de consens entre assemblees i persones.

En tot cas el que sí que tinc clar personalment i també de manera ferma en la nostra assemblea és que sentim el projecte de la CUP com a nostre, és un projecte que ens engresca i del qual ens hi sentim partícips en la seva totalitat. Ens toca doncs, a partir d’ara, preparar-nos per les eleccions municipals del 2011.

dimecres, 17 de juny del 2009

Esporgada d'estiu


Deu ser per allò de la separació de poders entre el legislatiu, executiu i judicial o per demostrar que els tribunals de l’Estat Espanyol no es troben sotmesos a cap mena de pressió política que ja s’ha filtrat que la decisió sobre la nova esporgada de l’estatutet (i ja van....) es coneixerà al juliol aprofitant les vacances, la calor, la platgeta i la cervesa a la terrassa del bar. Vaja, la coneguda mandra estival.


El govern de l’Estat Espanyol també s’ha sumat gustosament a la festa d’estiu que ha preparat el Tribunal Constitucional i ha fixat el dia 15 del mateix mes com a data límit per a la negociació del finançament que penja d’aquest estatutet anunciant que o bé caixa o faixa, que no pensa passar del topall d’aquells 9.000 milions d’euros addicionals que la Generalitat ja va qualificar d’insuficient en el passat.


Com si d’unes eleccions es tractés ara tots els partits fan mans i mànigues per vendre el resultat d’aquestes dues decisions. El mateix Montilla, respecte de la nova passada de ribot a l’Estatut, ha dit en declaracions a la premsa que “la sentència serà positiva” i els seus companys de partit anuncien ja des de fa dies amb la boca petita que el finançament serà el millor que ha tingut mai Catalunya (perquè així fos només caldria afegir-hi 1 euro mes al que ja tenim!) i asseguren que hi ha altres mètodes per fer pressió alternatius a qualsevol resposta per part dels seus 25 diputats a Madrid, no sigui que algun tingui un atac de dignitat.


Mentre que el PP es frega les mans, CiU pensa en les properes autonòmiques, ICV mira cap a un altre cantó com si no anés amb ells i ERC fa, un cop més, foc d’encenalls amenaçant que se’n va, a Madrid se’ns rifen i allò que es va aprovar en referèndum amb una participació del 49,9% s’ho passen pel forro. Un referèndum, cal recordar, que alguns dels qui van negar la seva representativitat per la suposada baixa participació no han dubtat ni un segon a recollir la seva acta d’eurodiputat i els 7.765 euros bruts de sou mensuals amb una participació de 37,5 % al Principat.


Així doncs, queda prou clar que aquell model autonomista i suposadament federal defensat per la major part de forçes polítiques del Principat s’ha exhaurit i que no és possible un encaix dins de l’Estat Espanyol mes enllà de veure contínuament retallades les nostres minses propostes d’autogovern.

dimecres, 10 de juny del 2009

SOBRANT DE MÀ D’OBRA


Sincerament, no espero res dels sindicats anomenats “majoritaris” que s’han convertit, a dia d’avui, en mers gestors de serveis, que busquen únicament solucions de tipus individuals a problemes laborals i que han renunciat, ja fa massa temps, a qualsevol mena de canvi social.


No espero res però malgrat tot no poden deixar de sorprendre’m declaracions com les del president del Comitè d’Empresa de SEAT, Matias Carnero de la UGT, que a la sortida de la reunió que va tenir el 3 de juny amb el president de l’Estat Espanyol es va mostrar a favor de l’ERE previst a l’empresa i va dir que s’hauria de gestionar el sobrant laboral.


Hem costa d’entendre com un representant de les treballadores i els treballadors es pot dirigir a ells/es com a sobrant laboral.


Hem costa d’entendre que uns dies abans, aquests mateixos sindicats que s’anomenen a ells mateixos representants dels/les treballadors/es acceptessin, cap al 20 de maig parlar d’una “lleugera” reforma laboral amb la presentació d’un document (resposta a un anterior de la CEOE) que sota el pompós títol de “proposta sindical per un acord sobre el treball i la protecció social” deien que com a molt estarien disposats a plantejar a “mig o llarg plaç” una reforma de la negociació col·lectiva que, sense qüestionar l’actual model de convenis sectorials i provincials, obri la porta a una major “flexibilitat” en els pactes dins de l’empresa, lligats a “canvis en la gestió”.


Quan veig les paraules “flexibilitat” , “gestió” i “reforma de la negociació col·lectiva” juntes ja hem poso a tremolar. Hem sona, com diria Carnero, a mes sobrant laboral.

dimecres, 3 de juny del 2009

Reprenem el fil roig del combat


Ahir, una vuitantena llarga de persones ens varem trobar a la Sala Alfred Perenya de l'IMAC per rendir un sentit homenatge a Joan Culleré i Ivars.

Antics militants del Front, de Nacionalistes d'Esquerres i de moltes de les sigles i acrònims que la lluita per la independència dels Països Catalans ha tingut en els darrers anys ens varem asseure per escoltar novament l'història del Front Nacional de Catalunya que va relatar, fil per randa i sense deixar-se'n cap detall, Agustí Barrera, historiador i ex militant del Front. Una història dura que va explicar lluny d'autocomplaençes, una història de lluita als carrers i al front contra el feixisme, de clandestinitat i exili, de resistència i esperançes en uns aliats, que finalment van optar per el règim feixista de Franco enlloc de complir amb aquelles i aquells que s'havien jugat la vida i, en alguns casos deixat la pell, en la seva ajuda.

Josep Borrell va agafar la paraula per realitzar un relat en pimera persona d'aquells anys de militància al costat del Joan Culleré, un home prim i eixut però ple de força. Uns anys de militància i clandestinina que, com ell es va encarreguar de remarcar, semblaven un joc de nens al costat de la duresa de la lluita en la posguerra, una duresa que, malgrat tot, no el va desencoratjar mai.

Finalment el seu fill, el Pere, va rebre el calor i el suport de totes i tots els qui estavem en la sala. La seva intervenció fou mes breu del que segurament hauria volgut, el nus a la gola el va traïr en alguns moments i es va fer el silenci a tota la sala, el fil roig estava allí en aquells vells militants i en els que hem de continuar aquest llegat, com ell es va encarreguar de dir, els joves de la CUP i els de l'assemblea de Joves que escoltavem amb atenció.

La Meritxell Gené va cloure l'acte amb el poema de Marius Torres, escollit molt encertadament, un poema que va escriure en el context d'aquella Catalunya enfonsada sota els exèrcits feixistes, i que diu:


"Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. "


Tal i com va dir el Ramon Usall, el nostre portaveu que va presentar i cloure l'acte, el millor homenatge que podem fer a aquelles i aquells que ens van precedir es no defallir, es continuar i seguir el fil roig del combat.

divendres, 29 de maig del 2009

Un Homenatge ben merescut


El dimarts 2 de juny a les 19:30 a la Sala Alfred Perenya de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) de Lleida hem organitzat un acte per recordar els 70 anys de la creació del Front Nacional de Catalunya i per homenatjar a qui fou un dels seus membres mes destacats a Lleida, el Joan Culleré i Ibars.

Aquests dies he estat repassant la seva biografia i es d’aquelles que quan la llegeixes et pares un moment a pensar i dius, quina militància tan diferent ! quin sacrifici i quin esperit de resistència!, es ben be que, salvant les distàncies, nosaltres ho tenim milions de cops mes fàcil perquè han existit persones com ell.

Nasqué a Barcelona i als 3 anys es traslladà a viure a Lleida. Comença a treballar des de molt jove i ja als 17 anys entra a militar a Joventut Republicana de Lleida. Arran dels fets del 1934 resultà ferit i posteriorment empresonat. Posteriorment s’integra a Estat Català i el 1937 marxa amb la seva lleva al front d’Albacete d’on anirà a diferents fronts i acabarà a l’equip de transmissions de Líster on, el 1939 retransmet l’ordre de retirada a l’exèrcit de l’Ebre i inicia la lenta marxa cap a l’exili que el durà al camp de refugiats de Sant Cebrià i després al de l’Agde.

El 1943, amb França sota l’ocupació nazi ja ha connectat amb membres del Front Nacional de Catalunya i realitza tasques informatives i de proveïment de documentació per la resistència dins del grup “Maurice Alivi”. Un cop acabada la guerra, conjuntament amb altres membres del FNC es dediquen a facilitar el pas per la frontera de França fins que el 1948 creua la frontera i després d’una curta estada a Barcelona (on fa feines de correu) s’acaba instal·lant a Lleida.

El retorn a Lleida no atura les seves activitats en el sí del FNC del qual n’esdevé el principal impulsor, jugant-se el tipus i alguna cosa més, amagant gent a casa seva, repartint i distribuint octavetes o traduint llibres al català. El 1971 participà en la fundació de l’Assemblea de Catalunya i fou detingut el 1973, el 1979 fou un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i es presenta com a candidat per aquest partit el 1980 al Parlament de Catalunya i el 1984 altre cop per Entesa de l’Esquerra Catalana.

La seva vida esta plena, com no podia ser d’altra manera, d’anècdotes de lluita com en el primer 1 de maig amb una certa importància que es dugué a terme a Lleida l’any 1967 quan unes 40 persones entonaren l’Emigrant a la Plaça Sant Joan i foren ràpidament dissoltes per la policia, quan aconseguí 200 llibres infantils i juvenils en català que distribuí entre els seus coneguts, quan parlava en clau amb els “convidats” a casa perquè els seus fills no se’n adonessin....

Be, doncs això es el que volem homenatjar el dimarts, una organització en la figura d’una persona íntegra i valenta que mai deixà de lluitar i per això hem convidat a l’Agustí Barrera, historiador i ex militant del FNC, a Josep Borrell ex militant de nacionalistes d’esquerra, al seu fill, el Pere Culleré i a la Meritxell Gené, cantautora lleidatana, per a que clogui l’acte.

Personalment hem fa especial il·lusió la presencia de seu fill, no ha estat gens fàcil convèncer-lo , la CUP no es un sant de la seva devoció no perquè no comparteixi alguns dels objectius que defensem sinó perquè entén que suposa una fragmentació d’un espai que ell vol unit. N’hem hagut de parlar i al final, amb un somriure, ens ha dit que si, que vindrà i parlarà de qui fou el seu pare, mirant cap al terra els ulls li brillen. Al seu quiosc li compro un llibre en català per la meva filla.

Ens veiem el dimarts, un homenatge ben merescut.

dilluns, 25 de maig del 2009

Ni dretes ni esquerres, España.


De ben segur que a Arantza Quiroga, la nova i flamant presidenta del parlament basc i integrant de l’ala mes conservadora del PP, se li devia fer un nus a l’estómac quan Francisco Lòpez jurava al càrrec com a Lehendakari sense la biblia ni cap símbol religiós a sobre de la taula a diferència, cal dir-ho, dels ministres i d’altres càrrecs electes a la resta de l’Estat Espanyol.


Segur que ella, fervent catòlica i defensora de la família devia passar, aquest 9 de maig a Ajuria Enea, un mal tràngol només justificable per un fi insuperable, España. I es que les eleccions al País Basc han posat de manifest que la defensa de l’Estat Espanyol esta per sobre de les ideologies i que aquell “antres roja que rota” segueix vigent anys després de la mort del dictador.
Arribar a la Lehendakaritza no ha estat fàcil, ha calgut revestir aquell PSE declaradament espanyolista de Redondo Terreros d’un tint “vaquista” que no ha resistit la primera rentada i, el que es mes important, ha calgut silenciar la voluntat d’una gran part dels habitants del País Basc que no han pogut expressar mitjançant el vot la seva opció política, un fet inaudit i sense precedents a la resta d’Europa.
Així, els partits espanyolistes, mes enllà de polítiques econòmiques i socials, han pogut assolir el que tant havien desitjat, la presidència del Govern Basc per tal d’iniciar un procés lent de desmantellament de tot allò que no soni espanyol, començant, com no podia ser d’altra manera, per l’Èuscar.
Potser que ens comencem a mirar a nosaltres mateixos, que comencem a espavilar i que ens aprenguem la lliçó ja que com es sol dir, quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar.

dimarts, 19 de maig del 2009

Exercici d'agudesa "periodística"


Des de la meva posició de lector de premsa diària us convido a un breu exercici d’agudesa, diguem-ne, “periodística”.


El diumenge els diferents mitjans de comunicació locals varen publicar les seves cròniques respecte de la manifestació en defensa del Roser que havia tingut el dia anterior i que havia aplegat unes 400 persones.


Us adjunto dues d’aquestes cròniques sense posar-ne l’autor. La prova es simple, heu d’endevinar quina de les dues cròniques ha escrit un periodista que sempre, absolutament sempre, que publica un a noticia on surti la CUP ho fa seguit de les següents expressions: “la CUP, formació política que s’autodenomina d’esquerres” o be “que es va presentar a l’Ajuntament sense obtenir representació”.


Aquí les teniu:


Grupos independentistas vuelven a protestar contra el Parador de El Roser

“Los vecinos del Centre Històric son libres de apoyar el hotel, pero nosotros discrepamos y hoy queda claro con esta manifestación que la mayoría de la ciudadanía no quiere que El Roser se convierta en Parador”. Con estas palabras explicó ayer sus razones para participar en la enésima marcha organizada por grupos independentistas contra el Parador previsto en lo que hasta hace poco fue la sede de la Escola Municipal de Belles Arts quien hacía ayer las veces de portavoz de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), una de las organizaciones que convocaron un acto que comenzó a las siete de la tarde en la plaza de la Catedral y acabó frente al antiguo convento.


Los manifestantes no pasaron de los 200 y entre ellos, además de miembros de organizaciones tales como la citada CUP, la autodenominada Assemblea de Joves y el Casal Independentista l’Ocell Negre, se contaron también numerosos miembros de organizaciones de similar signo con sede fuera de Lleida. En la marcha participaron también grupos de ball de bastons, tambores y trabucaires llegados, incluso, de fuera de la provincia. Algunos, caso de los trabucaires, exhibían en sus trajes distintivos que los identificaban como procedentes de Igualada. La comitiva desfiló hasta el antiguo convento sin más percance que el traslado de una manifestante a Urgencias después de que se lesionase ella misma con el mazo que utilizaba para tocar un tambor. Los manifestantes no pudieron entrar a El Roser como pretendían, ya que el Ayuntamiento les denegó hace días la solicitud que presentaron para depositar, indicaron, una “ofrenda floral” en el recinto. Al final, se conformaron con dejar un ramo junto al edificio.


La manifestación de ayer llega después de que la Asociación de Vecinos del Centre Històric señalase hace pocos días a las entidades que se oponen al Parador como responsables de obstaculizar las mejoras que el barrio necesita. La entidad, y así lo señaló en su día su presidenta Cristina Armengol, está a favor del hotel previsto, ya que considera que permitirá recuperar un barrio donde la desaparición de comercios y el éxodo de vecinos es moneda común.


El Roser, afirman los vecinos, es un edificio que amenaza ruina y necesita una actuación. Convertirlo en Parador, afirman, es una buena solución: “Un Parador crea empleo directo y hace que a su alrededor se instalen otros negocios. Nosotros estamos a favor y no entendemos por qué estos grupos, cuyos miembros ni siquiera viven en el barrio, organizan cosas como ésta”. La asociación ratificó por unanimidad su apoyo a la construcción del hotel en su última asamblea, pero eso, parece, no sirve para las entidades que se manifestaron ayer. Hace pocos días, una de ellas –la citada CUP– emitía un comunicado para acusar en tono paternalista a los vecinos de “dejarse deslumbrar” por un proyecto que, a su entender, no solucionará los problemas del barrio. Los manifestantes aprovecharon la marcha de ayer para pedir una “consulta popular” sobre el futuro de El Roser. La opinión de los vecinos de la zona, todo indica, no les basta.


Significado histórico y actividad hotelera, juntos en Cardona


La oposición al Parador tiene que ver, en parte, con el carácter de símbolo de la Guerra de Sucesión que tiene El Roser, pero Paradores de Turismo regenta en Cardona otro hotel en lo que fue el último bastión austriacista en aquella guerra. En el hotel se compaginan significado histórico y una actividad hotelera que hace de él uno de los motores económicos de Cardona.


_______


La plataforma Salvem el Roser demana una consulta popular sobre la conversió de l'edifici del Roser en un parador


Uns 400 lleidatans s'han manifestat aquest dissabte a la tarda contra la transformació de l'edifici del Roser en un parador. La manifestació es va concentrar a la plaça de les comèdies al costat de l'IEI, acompanyada de gegants, bastoners, grallers, timbalers, trabucaires i capgrossos. Un gran nombre de persones es van concentrar en aquest espai d'on va sortir la manifestació que va recórrer Blondel i l'Eix Comercial fins arribar al carrer Cavallers on hi ha l'edifici del Roser. Al Roser es va fer una ofrena floral, es va penjar una estelada i es va cantar els Segadors. Acte seguit la manifestació es va dirigir al pla de l'aigua on s'hi van fer concerts i un sopar.


La Plataforma Salvem el Roser demana que es faci una consulta popular per decidir el futur de l'edifici històric del Roser, perquè consideren que bona part de la ciutadania està en contra del parador. El portaveu de la plataforma, Ferran Dalmau, ha explicat que consideren que és un projecte que afavorirà l'especulació urbanística al centre històric en lloc d'aplicar mesures socials tal com reclamen ells. El projecte de convertir el Roser en un parador es va conèixer ara fa cinc anys i des de llavors s'ha reivindicat l'ús acadèmic d'aquest espai tal com ha tingut durant els darrers 150 anys. També és el lloc on es fa l'ofrena floral de la Diada de l'11 de setembre. El Govern espanyol té previst iniciar la licitació de les obres pròximament i la Paeria s'ha negat fins ara a plantejar cap alternativa al projecte.


______


Que? ho endevineu?


Segurament haureu vist ben clar que es tracta de la primera, deu ser per allò de la “autodenominada” Assemblea de Joves (es curiós que mai digui el autodenominado Partido Popular, o el autodenominado partido Socialista), pel curós treball d’investigació (a descobert que els trabucaires eren d’Igualada!!) o be per l’amor especial que destil·la per la CUP, en fi, una primera espasa ciutadana, unida, progressista i democràtica.

Dec ser molt doble però diria que el primer article mes que una crònica d'un acte concret es un article d'opinió de defensa abraonada del Parador, no? segurament m'ho sembla......

dissabte, 16 de maig del 2009

700 persones per Salvar el Roser


Més de 700 persones ens hem aplegat per cridar ben fort que no volem un parador al Roser, que volem conservar aquest edifici per a totes les lleidatanes i lleidatans, que volem que el nostre fossar de les Moreres ( es en aquest edifici on Felip V masacrà centenars de lleidatans i lleidatanes que s'hi havien refugiat) continui sent de totes i tots, que no volem que es converteixi en un Parador Nacional, d'infausta memòria, per una élit adinerada.
Tornem a protestar i ja van uns quants cops, 1500 signatures, actes, xerrades, una manifestació el 12 d'octubre del 2008 que aplegà gairebé 2000 persones i avui hem hagut de tornar a sortir perque se'ns escolti.
Hem començat amb una trobada de cultura popular, els bastoners de Montserrati, de Sant Andreu, els del Pla de l'Aigua, els picadits, els diables de Lleida, la gent de Berga, els cap grossos, els gegants i moltes coses mes ens hem aplegat a la plaça de l'IEI. Posteriorment el Pep Cruanyes ens ha fet un petit parlament (gràcies Pep!!) i hem iniciat la manifestació que ha estat en tot moment festiva i reivindicativa amb música darrera de la pancarta amb el lema "Salvem el Roser, No al Parador" que ha transcorregut per l'eix comercial (malgrat en un principi semblava que la Guàrdia Urbana no hi estava gaire d'acord, però no els hi ha tocat mes remei!) fins arribar al Roser, allí el Martí i la Blau han fet una ofrena floral sota els sons de la Muixaranga i hem cantat emocionats els segadors.
La manifestació ha finalitzat a la Plaça del Dipòsit amb un concert de Skalivada (que estrenen nou disc - val la pena-), la Terraseta de Preixens i Bandolers. Una diada rodona.
Ja ho vam advertir, mai donem una lliuta per perduda, si convé tornarem a sortit al carrer.

diumenge, 10 de maig del 2009

El premi castiga


El mes passat, l'associació de veïns del Centre Històric (una de les tres que amb que compta aquest barri) va atorgar els premis Castiga i estima. El primer el va lliurar a aquells que especulen al barri i als que s'oposen i obstaculitzen la renovació d'aquest, fent una menció expressa a l'iniciativa ciutadana Salvem el Roser del la qual en forma part la CUP conjuntament amb d'altres col·lectius com la CGT, l'AJLL, la Maranya o el Casal Ocell Negre.

Aquesta mateixa setmana l'associació feia unes declaracions demanant que s'agilitzessin les obres del Roser ja que "El Roser necessita una inversió urgent (...). Comportarà riquesa social per al barri, que es traduirà en més negoci per a les botigues i els restaurants de la zona. També dignificarà gran part del carrer Cavallers i el seu entorn i servirà per millorar una de les artèries més històriques de Lleida."

Des de la CUP no ens en vam poder estar i el dia següent d'aquestes declaracions vam fer un comunicat al respecte incidint bàsicament en el que venim dient des de fa dos anysque no es res mes que entenem que la recuperació del centre històric passa per la inversió pública en infraestructures d’ús públic i en la coordinació en xarxa de les entitats i institucions que han de vetllar per ajudar les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa o en situació de risc d’exclusió social; no pas per desprendre’s del patrimoni cultural del barri i de la ciutat.

Sempre hem defensat que el Roser ha de ser per a totes les lleidatanes i lleidatans, volem que aquest espai continui obert a tothom, com ho era fins ara amb el Museu Morera o l'escola de Belles Arts i no que esdevingui un hotel de luxe per uns quants.

Entenem també que es un espai de memòria i de resistència, ja que en aquest edifici foren masacrats desenes de lleidatanes i lleidatans per les tropes de Felip V durant l'ocupació de Lleida.

Es per això que ens sorpren que l'associació de veins ens faci compartir premi amb els especuladors. Potser caldria recordar als membres d'aquesta associació que des del període 1975-91 es produeixen més de 200 expedients de ruïna i en el període que va des dels anys 80 fins als 2000 es produeixen més d’una desena d’ensorraments, o que no ha estat fins al 2006 quan la Paeria comença a contemplar mesures per evitar aquesta especulació creixent amb l’aprovació de l’Ordenança Reguladora de les condicions de manteniment de la seguretat dels edificis que permet incloure en el registre de solars els que portin més de dos anys buits el que significa que es podrien subhastar o expropiar.

Caldria recordar també que el desembre del 2005, la premsa local lleidatana es feia ressó que “petites immobiliàries locals s’han convertit en propietàries de més de mig centenar de pisos i solars en el barri antic en operacions centrades bàsicament en l’adquisició d’edificis per al seu posterior enderroc”.
I encara ens sorprenen mes que avui, arran de la demanda que la CUP ha fet a l'Ajuntament per tal de que aquest dugi accions per recuperar la titularitat d'aquest immoble, diguin que : " entenem que la gent tingui les seves idees, però no que les vulgi imposar a la resta. l'Assocació de veins esta d'acord amb el Parador i els que, com ells, s'oposen han de recordar que som els representants legitims del veinat".

Sobra dir que el local de la CUP esta al Carrer Sant Carles, just a sobre el Casal Ocell Negre, a la vora de la plaça del dipòsit, en ple casc antic, sobra parlar d'algunes associacions de veins que entenen per millora del barri construir hotels i per integració social mes policia i que es senten representants d'un barri amb tot just una desena de persones.

En fi, el dissabte dia 16 de maig tornem a convocar una nova manifestació en defensa del Roser després de la duta a terme l'octubre de l'any passat amb mes de 2000 persones, de les 17:00 a les 19:00 hi haura trobada de cultura popular amb bastoners, diables, castellers i trabucaires i després iniciarem la manifestació sota el lema "Salvem el Roser, no al PArador", que finalitzarà a la plaça del dipòsit amb la intervenció d'en Pep Cruanyes (advocat i membre de la Comissió de la Dignitat) i un/a representant/A de la Iniciativa Popular Salvem el Roser, cal que hi anem.

dissabte, 2 de maig del 2009

1 de maig a Lleida


Ja fa uns quants anys que les diverses organitzacions d'esquerres de Lleida van decidir cedir el portagonisme d'aquesta data als sinsicats de classe amb una voluntat transformadora i des de llavors es la CGT que s'ha encarregat d'aquesta manifestació.

Aquest any la novetat ha estat que la CNT (sempre reticent a treballar conjuntament amb la CGT) ha decidit ajuntar esforçors i convocar la manifestació conjuntament amb la CGT. Entenc que es un pas força positiu i que cal felicitar a les persones d'ambós organitzacions que han treballat per que això fos possible mes enllà de lletres i sigles pensant únicament amb la necessària i imprescindible unitat d'acció.

Malgrat això aquest any el pont ha fet de les seves i hem estat menys els qui ens hem manifestat des de la Plaça del Treball a la Plaça Sant Joan darrera del lema "La crisi que la pagin els rics".

Malgrat que penso que aquesta manifestació s'ha de continuar duent a terme i que els sindicats que la van organitzar (tant la CGT com la CNT) van fer una molt bona feina, potser caldria que ens prenguessim una mica de temps per pensar perque en un moment com el que estem atravessant, d'un increment de les EREs i d'un agument de l'atur com feia anys que no es veia, a Lleida hem estat menys els que hem sortit al carrer.

Alguns, els sindicats majoritaris (ara convertits en mers gestors de serveis i de solucions personals als problemes laborals) sota consignes com "Volem un nou model productiu per les Terres de Lleida" i els altres, els que la premsa anomena alternatius, defensant un model econòmic i social diferent a l'existent no hem estat capaços de nodrir les nostres manifestacions, dels centenars de treballadors i treballadores que pateixien el dia a dia d'aquesta crisi.


Suposo que no existeixen múltiples raons i que es dona un allunyament de qualsevol tipus de lluita o confrontació mes o menys directa (en els seus diversos graus) potser per la por, ara mes certa que mai, de pèrdua del preuat lloc de treball.


En tot cas la manifestació va acabar a la Plaça Sant Joan on es van llegir els manifestos de la CGT i de la CNT. Hem costa també d'entendre aquesta mena d'autoodi de les companyes de la CNT, tots/es ells catalanoparlants, que van fer el seu discurs completament en espanyol per allò que aquest es l'idioma dels obrers i el català dels burgesos i aquest fals perjudici suposadament llibertàri de l'internacionalisme mal entés, en fi, queda clar que ens queda molt de camí encara.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Chelsea


Haurem d'esperar a Stamford Bridge, de moment avui son i cansament.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Cogestió


L’any 2004, Fundiciones de Ódena S.A. (FUNOSA), primera fundició de Catalunya, va presentar dos EROs (expedients de regulació d’ocupació) on es pretenia l’acomiadament de bona part de la plantilla.


És en aquesta situació que la CGT, que fou qui impulsà la lluita contra els EROs, va iniciar una campanya per l’autogestió de l’empresa ja que, com deien els propis treballadors i treballadores: “coneixem el funcionament d’aquesta fundició i en controlem el procés, no en va som nosaltres els que la fem funcionar”. D’aquesta manera es proposava assumir la gestió d’almenys aquella part d’empresa que la direcció titllava de deficitària i en la que hi fonamentava bona part d’aquests acomiadaments.


Amb aquesta premissa, el 3 de març del 2004 unes 1500 persones ens manifestàvem per Igualada, convocats pels treballadors i treballadores de FUNOSA sota el lema unió, acció i autogestió. La proposta del sindicat de prendre el control de l’empresa o d’almenys cogestionar-ne una part, calava entre bona part de la plantilla i feu que l’empresa, esporuguida, s’avingués a la negociació.


Finalment, la mobilització dels treballadors i treballadores i l’oposició del Comitè d’Empresa, feu que el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya desestimés els EROs de FUNOSA.


Cinc anys més tard, ens trobem en una de les crisi del sistema capitalista més profundes dels darrers decennis. La globalització ha significat una pèrdua constant del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, s’han eliminat progressivament els controls existents sobre l’economia financera, fet que ha comportat que s’eixamplés de manera dràstica la distància entre aquesta economia i l’economia real, provocant un greu desajust en el sistema econòmic vigent.


Els efectes més tangibles d’aquesta crisi els patim, un cop més, les classes populars amb un creixement exponencial de la taxa d’atur. El febrer d’aquest any s’arribava a un màxim històric de 23.730 persones, una pujada del 5,21 % respecte del gener d’un total de 480.000 persones al conjunt de Catalunya. En bona part aquest increment es deu a la pèrdua de llocs de treball en el sector de la construcció i al gran nombre d’EROs que s’estan anunciant i que han passat de 455 el 2006 i 470 el 2007 als 875 el 2008, amb un total de 30.000 treballadors i treballadores afectats al conjunt del principat.


I mentre això passa els governs, amb l’ajuda d’aquells qui defensaven a capa i espasa el no intervencionisme i l’autoregulació dels mercats, duen a terme una curiosa nacionalització capitalista, és a dir, socialitzen els deutes i les pèrdues amb diner públic però mantenen el caràcter privat de les empreses.


La recepta que ens tenen preparada per frenar aquesta crisi és la de sempre, privatitzacions del que encara quedi per privatitzar, moderar els salaris i aquella expressió màgica que els hi agrada tant i que ja es comença a sentir de la boca, per exemple, del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris i ex-candidat a president del govern espanyol pel PSOE Joaquin Almunia: la flexibilització del mercat del treball, llegeixi’s abaratiment de l’acomiadament.


Ara és el moment de donar les nostres pròpies receptes i l’exemple de FUNOSA, amb la seva proposta de cogestió, podria ser un bon punt de partida per arribar allà on volem anar. En aquelles empreses que amenacin de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, cabria plantejar-hi un procés de cogestió, un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Venezuela. Aquesta cogestió podria ben be ser el primer pas fins a l’assoliment de l’autogestió, on l’empresa estigués en mans d’aquells qui la treballen.


Cal que comencem a posar sobre la taula les nostres propostes de transformació social i econòmica, com la cogestió de les empreses per part dels treballadors i treballadores, la reducció de la jornada a 35 hores, el desenvolupament i universalització dels serveis públics o el gravamen dels beneficis patrimonials i especulatius, per posar exemples concrets d’alternatives que són possibles i que són reals. Tan sols cal estar disposats a impulsar-les.