dijous, 29 de juliol del 2010

TOROS I CULTURA, ANTONI LLEVOT

Avui, després de veure el resultat de la votació que ahir es va dur a terme al Parlament de Catalunya contra les corrides de braus (atenció! no contra els braus), m’he llegit amb atenció la biografia d’Antoni Llevot, diputat del PSC per Lleida que trobo a la web “corporativa” dels socialistes. El sr. Llevot, tal i com es diu en aquest text, ha tingut una vida estretament lligada a l’art, i, en els darrers 10 anys, a la política.

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha estat professor de secundària del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya amb destinació a l’IES Joan Oró de Lleida. Va coodirigir l’Escola d’Art del Cercle de Belles Arts de Lleida del 1978 al 1980 i dirigir l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida del 1980 al 1995.

En el període 1995-2003 va ser Regidor de Cultura i President de la Comissió de Cultura, Esports i Festes de l’Ajuntament de Lleida. Del 1999 al 2003 Diputat Provincial de la Diputació de Lleida i vicepresident-coordinador de la comissió de cultura de la Federació de Municipis de Catalunya i del 2003 al 2004 Conseller del Consell Comarcal del Segrià.

Des de febrer de 2004 fins a gener de 2007 va ser Director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida.

Des de febrer de 2007 fins a maig de 2008 director dels Serveis Territorials d’Educació de la Generalitat de Catalunya a Lleida.

Ha estat impulsor i responsable de la creació de la Revista Transversal i de la xarxa Transversal d’Ajuntaments de Catalunya. De la creació i posada en funcionament del Centre d’Art La Panera, de la Biennal Leandre Cristòfol, del Teatre de l’Escorxador i del Cafè del Teatre, del Festival “Animac” - de cinema d’Animació de Lleida- i de la col•lecció d’art Contemporani de l’ajuntament de Lleida, dels premis de Teatre i de Narrativa “ Ciutat de Lleida”, del Premi Màrius Torres de Poesia i de l’Encontre de creadors.

Es per això que hem sorprenc (ho sento, amb el PSC peco sempre d’ingenu, sempre esperant aquella decisió pròpia i coherent) que el sr. Llevot votés ahir a favor de les corrides de toros.

No se si la intervenció del membre del PSC David Pèrez, que, malgrat anunciar llibertat de vot va “recordar” als diputats i diputades del seu partit el “manifest de la Mercè per la llibertat” que s’oposava a prohibir la “fiesta” el va convèncer

Potser va ser per que aquest diputat del PSC considera art la tortura i agonia d’un brau o be, (segur que no, seria molt malpensar), que en breu es confeccionen les properes llistes del PSC al Parlament i ja es sap que, com es sol dir, “qui es mou no surt a la foto”.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Revolució conservadora


Gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les urnes l'any 1982, el Partido Socialista Obrero Español accedia a la presidència de l'Estat espanyol sota el lideratge de Felipe González. Tot seguit, van tirar endavant una política econòmica que entrava en contradicció amb un terme, socialista, que encara ara exhibeixen les seves sigles.

La política econòmica del nou govern va impulsar l'anomenada reconversió industrial, que portaria a l'atur gairebé 100.000 persones i que va tenir com una de les seves principals conseqüències el desmantellament de bona part de la indústria siderúrgica i de les drassanes existents a l'Estat espanyol. Es tractava d'un pla marcadament liberal, que va dur a terme successives reformes laborals. Aquestes, entre d'altres, van donar lloc al plan de empleo juvenil –origen dels anomenats contractes brossa– i també a la legalització de les empreses de treball temporal (ETT), amb la conseqüent precarització de les condicions dels treballadors.

Aquestes reformes van acabar per provocar la primera vaga general de la democràcia –el 14 de desembre de 1988– que va dur milers de persones al carrer. Tot i les protestes, res va aturar el desmantellament de l'estat del benestar. Així, el PSOE feia la feina bruta a la dreta. Una dreta que, amb el camí preparat, acabaria accedint al poder de l'Estat uns anys més tard.

Quinze anys després, tornem a trobar-nos el mateix escenari: un govern del PSOE en el poder i un anomenat pla d'austeritat que no és altra cosa que l'inici d'una gran reforma laboral destinada a eliminar les escorrialles de l'estat del benestar.

Si tot continua com fins ara, després d'aquesta retallada de la despesa arribarà la reforma laboral: abaratiment del l'acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d'un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l'edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d'orfandat i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.
Així, les polítiques d'austeritat aprovades pel govern espanyol suposen, altre cop, la reducció de la despesa pública, tot augmentant la càrrega d'aquell qui menys té (amb l'augment d'impostos indirectes) i la congelació de les pensions. Tot i que aquestes mesures han de servir per reduir l'increment exponencial del deute públic, aquest deute està generat, en gran part, per una reducció d'ingressos i no pas –tal com diuen les veus oficials– per un excés de la despesa.

Creiem, doncs, que s'haurien de prendre mesures per augmentar els ingressos. Es podrien apujar, per exemple, els impostos progressius perquè pagui més aquell qui més té (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l'IRPF), combatent seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s'està realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que, malgrat la conjuntura, continua tenint beneficis ben sucosos)...

Les mesures que es volen dur a la pràctica, a més, no servirien per reduir significativament el dèficit. Quan el govern espanyol parla de la retallada de sous dels funcionaris explica que l'Estat s'estalviarà uns quants milers de milions d'euros, però no explica altres detalls, com ara que aquests diners tributen en l'IRPF, que quan els funcionaris anessin a comprar amb aquests diners es recaptaria una part d'IVA... És a dir, el dèficit no es redueix substancialment amb mesures com la disminució dels salaris, tot i que sí que tenen una afectació important sobre els assalariats que som víctimes dels retalls a la nòmina.

Malgrat tot, s'estan presentant aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa pública. Pensem que això no és cert. Aquestes iniciatives, en definitiva, només pretenen acontentar l'FMI i la UE. Hi ha, però, alternatives; com ara la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, d'assessors de nomenament polític (en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals)... Segons el nostre parer, també serien bones mesures l'establiment de mecanismes per posar fi d'una vegada a la corrupció política i la reducció dràstica de despeses de protocol i de propaganda institucional (partidista).

Per abordar els motius de fons de la crisi capitalista hauríem de fixar les bases per a un canvi de model. Aquests canvis s'han de basar a limitar les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i evitar les deslocalitzacions), a recuperar per al sector públic els serveis que generen riquesa i que s'han privatitzat i també a fomentar el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat. Aquest darrer aspecte, que cobreixi les necessitats materials de la societat i que s'orienti a l'atenció social i no cap a sectors especulatius basats en el consumisme i en el creixement continu. Un model, en definitiva, que permeti mantenir i augmentar els drets socials. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem.
Oscar Mendoza
Pau Juvillà

dimecres, 7 de juliol del 2010

El 10 J tirem pel dret


El mes passat, després de gairebé 4 llargs anys de deliberacions, es feia pública la sentència emesa pel Tribunal Constitucional envers l’estatut de Catalunya que mutilava, encara més, el text al que el Parlament Espanyol, ja havia passat el ribot.


Així, la demanda de més autogovern aprovada per la gran majoria dels partits del parlament del principat i referendada en un referèndum posterior ha esdevingut, a dia d’avui, un text esquàlid que no aporta avenços significatius respecte el de l’any 1978, mes encara, a mode d’advertència s’hi afegeix fins a 8 vegades el concepte de la 'indisoluble unidad de España'.


I que ens esperàvem? Es una novetat que Espanya Ha donat per tancat el procés que ells anomenen “descentralització administrativa” ja fa dies? realment ningú s’esperava aquesta sentència?


Penso sincerament que des del moment que el text va entrar al Parlament Espanyol i després dels recursos del PP i del Defensor del Pueblo, el molt socialista Enrique Múgica, ningú dubtava que el text quedaria novament escapçat, potser l’única incògnita era la magnitud de l’estisorada.


Aquells partits que varen fer del text bandera ara s’exclamen, aproven resolucions de defensa de l’estatut als plens municipals (quin estatut caldria preguntar-se, l’aprovat per referèndum? El que va sortir mutilat del Parlament Espanyol?) i , com a únic full de ruta, ens mostren uns possibles acords entre la Generalitat i l’Estat per recuperar part del perdut.


Aquells i aquelles que ens vàrem oposar des d’un principi a aquest text veiem ara les nostres posicions reforçades. L’Estat Espanyol ens ho ha deixat ben clar, la via autonòmica (i per extensió la federal, per aquells il·lusos/es que encara se la creien), s’ha acabat, només ens queden dues sortides, o la submissió al marc estatal, cada cop mes jacobí i centralitzador, o be la independència.


I malgrat tot Espanya encara no se n'ha adonat del mar de fons que recorre el principat i que s’ha manifestat, entre d’altres, amb les consultes sobiranistes a mes de 400 municipis catalans, una remor que tindrà un punt d’inflexió, de ben segur, el 10 de juliol amb la que serà una de les mobilitzacions mes importants dels darrers temps.


Aquest dissabte anirem a la manifestació convocada per Òmnium Cultural a defensar la nació completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, a denunciar, un cop més, l’esgotament de la via estatutària i la fi de la il·lusió federalista (que ben pocs encara es creien), anirem a iniciar un nou camí que ens ha de conduir, ineludiblement, a la sobirania nacional plena. La gent de la CUP ho farem darrera una pancarta prou explícita: 'Tirem pel Dret, Independència'.

dijous, 1 de juliol del 2010

La fi del federalisme


L’any 1932, en ple debat de l’Estatut de Catalunya a les Corts de l’Estat Espanyol, Joan Peiró, destacat membre de l’anarcosindicalisme català, redactaria una sèrie d’articles al periòdic La Tierra de Madrid. En un d’aquests escrivia: “Aquí està l’Estatut de Catalunya, (...); han estat els dos segles de submissió sota el jou de magistrats i militars incapaços de comprendre l’ànima dels catalans, els que crearan aquest estat passional que culmina amb la mesquina donació d’un Estatut, que ni tan sols arriba a transsumpte d’aquell altre que fou elaborat a les muntanyes de Núria i que dóna encara molta menys satisfacció als anhels federalistes de l’esperit català (...)”.


Fa uns dies, gairebé 80 anys després, un tribunal polític tornava a passar el ribot per un text, ja esquàlid després del seu pas per dos parlaments, que únicament demanava una miqueta més d’autogovern, unes molles més per mantenir-nos quiets dins l’estructura d’un Estat que ens escanya a poc a poc. I malgrat tot, a Espanya, segueixen sense entendre res.


Aquesta mateixa setmana més d’un s’exclama i posa el crit al cel, fent-se el sorprès del que era obvi, convocant a manifestacions i aprovant mocions de suport a l’Estatut en plens municipals (quin Estatut, l’aprovat per referèndum? El que va sortir del Parlament espanyol?), però avisant, amb veu baixa que, malgrat tot, amb el que queda ja podem anar fent uns anys més.


Si alguna virtut tindrà, de ben segur, la sentència que ha tallat de soca-rel l’Estatut convertint-lo en un mer document de descentralització administrativa a l’estil d’altres nacions com Andalusia o la Rioja, no serà altra que donar per tancada la via autonomista i, seguint amb el text de Peiró, també la més que improbable federalista, posant el debat en la seva justa mesura, unió o independència.