dimecres, 26 de novembre del 2008

Aturem la roda de carro


Les forçes fosques i reaccionaries que amenaçen la Coronela es fan sentir cada cop amb mes insistència, el seu alé i la seva olor a tancat i vell es començen a escampar pel local com boira espessa entre els munts de runa.
Cal evitar que el projecte nou, fresc i vital es converteixi amb el rebedor d'un padrí, amb tapet de ganxillo, mobles ratats i figuretes de porcellana pels punxons dels caragols sobre la tele, es hora de fer un pas valent, un pas cap una vertadera gastronomia d'alliberament.
Es l'hora de lluitar contra l'amenaça de la reacció, cal evitar la roda de carro penjada del sostre (tal i com insinua el cap d'obra amb la seva mirada d'escurçó), la forca penjada de la paret i per damunt de tot, el mural de la Lleida del segle XV a la paret.

Ho podem evitar, es l'hora de votar i no eludir responsabilitats: http://www.lacoronela.blogspot.com/

diumenge, 23 de novembre del 2008

ARRIBEN ELS ARE


Les Àrees Residencials estratègiques s’estableixen a partir de la redacció de 12 plans directors urbanístics, l'aprovació definitiva dels quals es preveu pel primer trimestre de l'any vinent segons ens diuen. Es desenvoluparan 100 ARE en un total de 86 municipis catalans, cosa que suposarà la construcció de més de 90.157 nous habitatges en més de 1.598 hectàrees de sòl.

Aquestes ARE son una conseqüència del Pacte Nacional per l’Habitatge i neixen com a resultat de les previsions de demanda de pisos en base al creixement demogràfic previst i la demanda d’habitatges protegits en l’actualitat, es basen en “projeccions oficials demogràfiques” que estipulen que cada any es formen unes 40.000 noves llars. Aquests càlculs no tenen en compte, entre d’altres, l’increment de la precarietat laboral i el preu actual de l’habitatge, que fan que les vendes estiguin en un procés clar de desacceleració.

Crec que tal i com estan les coses existeixen molts motius per oposar’s-hi. El primer i mes evident es que les ARE segueixen el model de creixement urbanístic insostenible fomentant la nova construcció en detriment de la rehabilitació o accions directes i contundents per posar fi a l’especulació sobre l’habitatge, bàsicament actuant sobre tots aquells pisos desocupats (l’”Atlas Estadístico de las Áreas Urbanas de España 2006” detectava que hi ha 452.921 habitatges buits a Catalunya, el que significa el 13,7% del parc total català).

A banda les ARE envaeixen les competències en matèria urbanística de l’Ajuntament. Aquests plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques son elaborats pel Govern prèvia consulta als ajuntaments, per tant aquesta requalificació dels terrenys es du a terme mes enllà de l’agenda urbanística del propi ajuntament i retalla en la pràctica encara més les possibilitats d’intervenció dels veïns en les decisions urbanístiques de l’Administració (com seria el cas dels POUM) i de debat polític (no passa per aprovació del ple municipal).

El Xavier Navarro, regidor de Vilafranca del Penedès, ho explica de manera prou clara i concisa, diu: “els ARE son creixement, progre, però creixement”, sota aquests plans directors s’amaga una bombolla pels promotors, una operació urbanística de creixement insostenible i especulatiu.

El dissabte dia 19 de novembre s’acabava el plaç per a la presentar al·legacions al Pla Director de les Terres de l’Ebre, que contempla tres Àrees Residencials Estratègiques, una a Tortosa amb 684 habitages nous, una altra a Amposta amb 1260 i una tercera a Mora d’Ebre amb 551. Els companys i les companyes del Panxampla, amb l’ajuda de la Comissió de juristes de la CUP que han fet una feina impressionant, van presentar al·legacions.

El dia 29 de novembre presentarem les al·legacions públicament a tots els Plans Directors per part de la CUP, i al desembre l’Assemblea Territorial de la CUP a Ponent, amb gent de Balaguer, Lleida, Tàrrega i Mollerussa, presentarem les al·legacions al Pla Director Urbanístic de les terres de Ponent.

Semblaria que la única solució per garantir el dret a l’habitatge es basa únicament en la construcció i la venda, doncs no, cal anar mes enllà i en aquests moments això no passa per l’ARE.

divendres, 14 de novembre del 2008

ENTRE TOTS L’HEM TOMBAT


El dia 20 de novembre del 2006 es lliuraven a l’Ajuntament de Lleida 1500 signatures per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”. Conjuntament a les signatures s’adjuntava una relació de tota la terminologia feixista present en aquells moments a la ciutat de Lleida on hi destacava, entre d’altres, el monòlit construït “como perenne recuerdo a los que cautivos en ella ofrendaron su vida por Dios y por España”.

Aquesta recollida de signatures formava part d’una campanya iniciada amb anterioritat per organitzacions com la CGT o l’Assemblea de Joves i continuada per d’altres per la Candidatura d’Unitat Popular de Lleida. Una campanya que ha estat de denuncia constant al llarg d’aquests 6 anys contra l’existència dels símbols feixistes i on es van dur a terme, a banda de la recollida de signatures, concentracions, actes de denúncia, peticions a la Paeria o substitucions de les plaques que encara ara, conserven el nom dels alcaldes que varen governar Lleida sota el règim del general Franco.

L’inici de la campanya fou el 30 de gener de 2002, quan a comissió especial de denominació de carrers, amb els vots de PSC-PSOE, ICV, PP i CiU aprovava el nom de Casimiro Sangenís per un dels nous carrers a construir en l’ampliació de Pardinyes, prop dels Barris Nord, un Sangenís que a banda de haver estat alcalde de Lleida sota el feixisme de l’any 1967 al 1974, fou també voluntari a les ordres de l’exèrcit feixista, president de la Diputació i que pels seus “mèrits” fou àmpliament recompensat per la dictadura amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la encomienda del Mérito Civil.

Fou en aquells moments quan el llavors alcalde de Lleida, el Sr. Antoni Siurana, declarà que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes”. Ara, 6 anys després, el Paer en cap, sr. Angel Ros, preguntat per la retirada dels noms dels alcaldes feixistes dels carrers de Lleida declara "Aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ".

Ens agradaria que el sr. Ros fes públic quin mèrit feu, per exemple, l’Alcalde Recasens, que ocupà el càrrec de Paer en cap un dia, el 18 de juliol del 1936 i que fou l’organitzador de la trama civil del cop militar per tenir l’honor de posar nom a una avinguda de la nostra ciutat, o el més que demòcrata Ramon Areny i Batlle, alcalde de Lleida de 1939 a 1941 durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració i on, sota el seu mandat i fins l’any 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

Des del 2002 fins ara ni PSC, ni CiU, ni ERC, ni ICV ni, òbviament, el PP, han dut a terme cap iniciativa per començar la substitució dels símbols feixistes de la nostra ciutat. Només la feina constant de diferents organitzacions, d’on cal destacar sense cap mena de dubte l’Assemblea de Joves de Lleida, i el suport de més 1500 ciutadans han iniciat el camí perquè Lleida es vegi lliure d’aquesta simbologia.
Encara queda molt de camí, cal substituir el noms dels feixistes dels nostres carrers, cal retirar la medalla d’or que la Paeria concedí al dictador Franco i cal que la Diputació retiri també el títol de “Presidente Honorario de la Diputación de Lérida” concedit a Franco l’any 1942 i la “Medalla de Oro de la Província”. Les lleidatanes i lleidatans hem demostrat que junts es possible, hem aconseguit l’enderroc del monòlit feixista i ara mes enllà del corporativisme de determinats polítics, cal continuar amb la resta.

diumenge, 9 de novembre del 2008

GARANTIES LINGÜÍSTIQUES


Sovint pel matí, quan he d’anar amb el cotxe a treballar, poso el meu rabiòmetre a 0 i escolto la tertúlia de la COPE fins que ja no puc més. Aquests dies he recordat amb enyorança les enceses intervencions dels “tertulians” quan es van posar en marxa, cap a l’any 2005, les Oficines de Garanties Lingüístiques. Semblava que començava una neteja contra els castellanoparlants a Catalunya assimilable a el que van fer el tercer Reich contra els jueus, gitanos o homosexuals.

Mirant per internet a pàgines web o blogs dels tolerants i bilingües he trobat els següents comentaris sobre aquests organismes que son bastant aclaridors:

“El regreso de la inquisición, con sus delaciones y sus confidentes. Las Oficinas de Garantías Lingüísticas son el nuevo instrumento nacionalista de control de la libertad de los ciudadanos.”

“A la utilización de métodos mafiosos para imponer el catalán, a pesar de que en teoría solo es co-oficial, y quien no quiera hablarlo y hablar solo español está en su derecho, se unen ahora las prácticas nazionalsocialistas y franquistas de multar haciendo caso a denuncias anónimas.El verdadero rostro del nazionalismo, y la vergüenza de tener un gobierno nacional que se lo consiente, con tal de sentar el culo en el sillón y de que la caixa les perdone tropecientos millones de modo irregular. Lo dicho, puras prácticas mafiosas al más puro estilo del tercer reich”.

“D.V.- ¿Qué es la llamada Gestapo lingüística?J.D.- Este es un término muy descriptivo propio de regimenes totalitarios, pero que se adecua a lo que está pasando. Actualmente se han creado cinco oficinas de “garantías lingüísticas”, donde los ciudadanos pueden denunciar las “irregularidades”, desde la rotulación del castellano en lo comercios, el menú de los restaurantes, hasta facturas o contratos… Este es un gobierno que promueve la delación de unos ciudadanos contra otros. Y todo sobre el presupuesto absurdo de “vivir plenamente en catalán.”

“ Recordemos que las oficinas de garantías lingüísticas de la Generalitat son un órgano opresor que se encarga de recibir denuncias de “amables” ciudadanos quejosos de ver solamente la lengua castellana en un establecimiento o empresa.Estas oficinas tienen capacidad sancionadora y evidentemente recaudadora.Las denuncias se pueden realizar on-line en esta página web Parece ser que las casi 200 denuncias que se tramitaron el año pasado han dejado una buena saca a Montilla, Carod y los suyos.”

Doncs be, el dimarts hi vaig anar a queixar-me de l’administrador de finques del bloc on visc. Fa un any, quan vam arribar, en la primera reunió li vaig dir si podia fer les actes almenys en català, al que hem va dir que no i que tot i que sabia que la llei l’obligava (el Codi Civil Català) no ho pensava fer. Li vaig demanar que constes en acta la meva petició de la que, obviament, va fer cas omís.

Li vam fer un escrit que vam enviar per correu certificat demanant-li (entre d’altres coses) que fes les actes en català. També cas omís.

En la darrera reunió es va repetir el mateix tema amb idèntica resposta. En fi que després de tot això vaig pensar que era hora de fer valer els meus drets i vaig anar a l’Oficina de Garanties Lingüístiques de Lleida, la “checa” nacionalista de la meva ciutat d’on surten els milicians amb fusells per fer neteja de tot aquell qui gosi parlar en una llengua diferent del català.

Doncs be, res del que m’esperava, ni comissaris polítics, ni menjanens ni res de res. Únicament una oficina d’atenció on es posen amb contacte amb el denunciat per esbrinar el que ha passat i demanar-li, si us plau, que es porti be.

En el meu cas, arran de les “proves” del delicte que portava, ja hem van dir que era probable que no els contestes i que passarien la queixa a l’Agència Catalana de Consum que si tenia capacitat sancionadora.

Cal dir que hem van atendre molt be i que n’estic força content. La meva denúncia segueix el seu procés i espero que acabi a bon port.

En tot cas penso que la supervivència d’una llengua com la nostra, oprimida i minoritzada es difícil quan es basa en la militància personal i quan existeix una llengua majoritària que disposa de tot l'aparell d'un Estat a darrera per assegurar-ne la seva hegemonia. La solució es ben clara, no?