dimecres, 29 d’abril del 2009

Chelsea


Haurem d'esperar a Stamford Bridge, de moment avui son i cansament.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Cogestió


L’any 2004, Fundiciones de Ódena S.A. (FUNOSA), primera fundició de Catalunya, va presentar dos EROs (expedients de regulació d’ocupació) on es pretenia l’acomiadament de bona part de la plantilla.


És en aquesta situació que la CGT, que fou qui impulsà la lluita contra els EROs, va iniciar una campanya per l’autogestió de l’empresa ja que, com deien els propis treballadors i treballadores: “coneixem el funcionament d’aquesta fundició i en controlem el procés, no en va som nosaltres els que la fem funcionar”. D’aquesta manera es proposava assumir la gestió d’almenys aquella part d’empresa que la direcció titllava de deficitària i en la que hi fonamentava bona part d’aquests acomiadaments.


Amb aquesta premissa, el 3 de març del 2004 unes 1500 persones ens manifestàvem per Igualada, convocats pels treballadors i treballadores de FUNOSA sota el lema unió, acció i autogestió. La proposta del sindicat de prendre el control de l’empresa o d’almenys cogestionar-ne una part, calava entre bona part de la plantilla i feu que l’empresa, esporuguida, s’avingués a la negociació.


Finalment, la mobilització dels treballadors i treballadores i l’oposició del Comitè d’Empresa, feu que el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya desestimés els EROs de FUNOSA.


Cinc anys més tard, ens trobem en una de les crisi del sistema capitalista més profundes dels darrers decennis. La globalització ha significat una pèrdua constant del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, s’han eliminat progressivament els controls existents sobre l’economia financera, fet que ha comportat que s’eixamplés de manera dràstica la distància entre aquesta economia i l’economia real, provocant un greu desajust en el sistema econòmic vigent.


Els efectes més tangibles d’aquesta crisi els patim, un cop més, les classes populars amb un creixement exponencial de la taxa d’atur. El febrer d’aquest any s’arribava a un màxim històric de 23.730 persones, una pujada del 5,21 % respecte del gener d’un total de 480.000 persones al conjunt de Catalunya. En bona part aquest increment es deu a la pèrdua de llocs de treball en el sector de la construcció i al gran nombre d’EROs que s’estan anunciant i que han passat de 455 el 2006 i 470 el 2007 als 875 el 2008, amb un total de 30.000 treballadors i treballadores afectats al conjunt del principat.


I mentre això passa els governs, amb l’ajuda d’aquells qui defensaven a capa i espasa el no intervencionisme i l’autoregulació dels mercats, duen a terme una curiosa nacionalització capitalista, és a dir, socialitzen els deutes i les pèrdues amb diner públic però mantenen el caràcter privat de les empreses.


La recepta que ens tenen preparada per frenar aquesta crisi és la de sempre, privatitzacions del que encara quedi per privatitzar, moderar els salaris i aquella expressió màgica que els hi agrada tant i que ja es comença a sentir de la boca, per exemple, del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris i ex-candidat a president del govern espanyol pel PSOE Joaquin Almunia: la flexibilització del mercat del treball, llegeixi’s abaratiment de l’acomiadament.


Ara és el moment de donar les nostres pròpies receptes i l’exemple de FUNOSA, amb la seva proposta de cogestió, podria ser un bon punt de partida per arribar allà on volem anar. En aquelles empreses que amenacin de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, cabria plantejar-hi un procés de cogestió, un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Venezuela. Aquesta cogestió podria ben be ser el primer pas fins a l’assoliment de l’autogestió, on l’empresa estigués en mans d’aquells qui la treballen.


Cal que comencem a posar sobre la taula les nostres propostes de transformació social i econòmica, com la cogestió de les empreses per part dels treballadors i treballadores, la reducció de la jornada a 35 hores, el desenvolupament i universalització dels serveis públics o el gravamen dels beneficis patrimonials i especulatius, per posar exemples concrets d’alternatives que són possibles i que són reals. Tan sols cal estar disposats a impulsar-les.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Un dret a decidir de pa sucat amb oli


El 31 de març s’anunciava que el govern de la Generalitat aprovava l’avantprojecte de Llei de consultes populars per via de referèndum on, segons ens diuen, es podran consultar qüestions de transcendència especial en els àmbits català i municipal. Esquerra, que n’ha fet una de les seves apostes per aquesta legislatura, declarava en boca del Conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, que “serà un instrument per promoure el dret a decidir i per lluitar contra la desafecció política”.


A primera vista aquest avantprojecte sembla un bon inici per que la ciutadania participi de la vida política mes enllà de dipositar un vot a les urnes cada 4 anys i sembla també una esperança per poder endegar consultes de caire sobiranista, doncs no, aquesta proposta de llei te dos grans errors que la fan, com a mínim, poc útil pels fins que justifiquen la seva creació.


D’una banda l’argument de la participació de la ciutadania en la vida política. L’avantprojecte de Llei fixa que es pot demanar la convocatòria d’un referèndum (entre d’altres mecanismes) amb la signatura del 3% de la població del Principat (unes 200000) i que posteriorment el Parlament li haurà de donar el vist-i-plau per majoria absoluta.


Ja hi som, ho sigui que endeguem un procés participatiu per acabar al cap de carrer, mobilitzem 200000 persones o més i després resulta que això es pot quedar en un no del Parlament i espavil!, i per si fos poc, en cas que el referèndum es dugui a terme el seu resultat no es vinculant. Hem sembla una curiosa manera de fomentar la participació i lluitar contra la desafecció política.


El segon aspecte a considerar es aquesta suposada possibilitat de promoure, per exemple, una consulta sobre el dret a decidir. Fer-se es pot fer, ara, sempre que ens donin permís ja que com s’especifica en l’avantprojecte de llei, en el cas d’àmbit català serà menester disposar de l’autorització del Govern de l’Estat per tal de poder-les dur a terme.


El Secretari de formació i diputat d’ERC al Parlament, Pere Aragonès deia, respecta a aquest projecte de Llei que “ és la plasmació jurídica que el debat ha passat a Catalunya del peix al cove autonomista al dret a decidir”. Caldria afegir amb el permís de l’Estat i del Parlament de Catalunya.

dimarts, 7 d’abril del 2009

Horta per partida doble


Aquest cap de setmana passat hem tingut dues racions d’Horta de Lleida. D’una banda amb l’Assemblea Territorial Oberta de la CUP que hem dut a terme al local dels veïns i veïnes de Marimunt i de l’altra el diumenge, amb la caminada per l’Horta organitzada pel Centre Excursionista.

El dissabte gent de les assemblees locals de Torà – Biosca, La Vansa i Fórnols, Balaguer, Lleida, del nucli de suport de la Plana d’Urgell, simpatitzants de la CUP i una nodrida representació de l’Assemblea de Joves de Lleida vàrem realitzar una reunió amb posterior cassola de tros boníssima (gràcies Eves i Teresa) i un partidet de futbol que va deixar en evidència uns quants, els uns per les nul·les habilitats esportives (en els quals m’incloc) i els altres per la baixa forma (quins anys aquells en que el Vilalta era jove o el Ferran va formar part del mític equip de l’Ocell Negre).

El fet d’organitzar l’Assemblea Territorial a l’Horta respon a la voluntat de la CUP en la defensa del territori i en el cas de Lleida, per la defensa de l’Horta i contra el seu esquarterament.

El diumenge vam decidir anar a la caminada popular que el Centre Excursionista de Lleida havia preparat. Uns i unes (alternativament) amb la Blau a l’esquena i els altres amb l’Iu al davant vam recórrer els gairebé 9 quilòmetres que segueixen el camí del riu fins Albatàrrec i vam tornar fins al parc de l’aigua. Una bona manera de conèixer l’Horta i els valors que conté, un passeig agradable i suau enmig dels fruiters en flor.

En definitiva, Horta per partida doble, ara, quines agulletes el dilluns!